APAGUEU ELS MÒBILS

Beta Forn

Només feia una setmana que el meu pare havia entrat a la presó amb altres membres del Govern. La tarda del dissabte 11 de novembre hi havia convocada una manifestació i ens havien demanat als familiars dels empresonats que l’encapçaléssim. Jo no volia, de cap manera. L’Anna tampoc, però estava més tranquil·la. La meva germana gran ha estudiat Dret i ella sí que des de sempre ha parlat de política. I jo també, però no volia cap protagonisme. Estava disposada a ajudar en allò que fes falta, però em feia pànic pensar en la possibilitat d’haver de pujar a l’escenari a dir alguna cosa, encara que fos llegida. Així era com em sentia llavors. Malgrat la meva reticència, la mare i els organitzadors van insistir. Ella no volia que la deixéssim sola i tenia clar que, com a filles d’un pres, hi havíem de ser. Així que sí, em vaig posar al capdavant de la manifestació, sostenint una pancarta, i l’Anna també.

Uns dies abans de la manifestació, alguns fills de presos ja havien començat a posar-se en contacte entre ells, però tímidament. Jo, per exemple, vaig enviar alguna sol·licitud d’Instagram, però no vaig insistir. A la Laura encara no la coneixia. La Blanca, la dona del Jordi Turull, se’m va acostar i em va presentar les seves filles, la Laura i la Marta. Ens van col·locar a totes en un lloc molt visible. Els fotògrafs i les càmeres es fixaven en nosaltres. A mi m’havia quedat un mal record del dia de l’aeroport. La situació era incòmoda. Jo no sabia quina cara fer i la Laura tampoc. Havíem d’estar tristes?, contentes?, combatives? Jo estava nerviosa i m’hauria amagat, però era impossible. Era la primera experiència de protagonista en un acte massiu com aquell. Em vaig girar cap a la Laura i li vaig dir: «Com ens hem de veure». Ella va somriure. Ens vam posar a caminar. Hi havia molts crits. «No esteu sols! No esteu sols!». Ens ho deien a nosaltres, als familiars. El sentiment inicial d’incomoditat es va anar transformant amb la contundent i rotunda percepció d’aquella immensa solidaritat. Era una sensació molt potent. Jo mirava la Laura mentre la gent cridava «no esteu sols!» i sentia que jo també li deia el mateix a ella: «No estàs sola», i que ella m’ho deia a mi.

Aquella tarda, enmig d’aquella primera gran manifestació després de la detenció del nostre Govern, vaig començar a ser plenament conscient de la brutalitat de tota la situació. Abans no ho havia pogut assimilar.

La gent ens mirava. Moltes persones s’emocionaven i ploraven quan ens veien passar. És increïble com es contagien els sentiments. La meva germana també hi era, però no la tenia al costat. Qui tenia al costat era la Laura, va ser amb ella que ho vaig compartir. Allà va néixer una amistat diferent de totes les altres.

Es va anar fent fosc. La manifestació va arribar al final del recorregut i ens van dir que pugéssim a l’escenari. A mi em van demanar que llegís, però no vaig voler fer-ho. En algun moment, la gent va començar a encendre els llums dels mòbils i tot el carrer Marina, des del mar fins a la muntanya, es va convertir en un riu immens de punts de llum. Va ser increïble. Crec que no s’havia vist mai res similar en una manifestació. La imatge va fer la volta al món.

La relació que tinc amb la Laura és diferent de la relació amb amics de tota la vida. Segurament jo he canviat i aquesta és una forma nova d’amistat. En aquests sis mesos ens hem hagut de demostrar moltes coses, més de les que he hagut de demostrar a qualsevol amiga.

Un dia, érem al tren per anar a veure els pares, i vaig sentir la necessitat de dir-li: «Us estimo». Em va sortir de dins. Ella em va mirar com estranyada i va respondre: «Ja ho sé». Llavors em vaig sentir molt bé, molt feliç.

Després de la manifestació de l’11 de novembre, els periodistes es van començar a posar en contacte amb els fills dels presos, i per organitzar-nos vam decidir crear un grup de whatsapp. D’entrada hi havia el Bernat, el fill de la Meritxell Borràs. També vam contactar amb l’Oriol Sànchez, encara que ni la Laura ni jo el coneixíem. Ens van proposar anar a Catalunya Ràdio, la tarda del dimecres següent de la manifestació. La Mònica Terribas ens volia fer una entrevista que s’emetria l’endemà.

A través del grup de whatsapp vam acordar quedar una estona abans per fer un cafè. L’Oriol no es presentava i ningú no entenia per què. Més tard ens vam adonar que, de fet, no sabia que havíem quedat al cafè perquè vam fer servir un grup de whatsapp on ell no hi era. Abans d’entrar a la ràdio, jo estava a l’expectativa. Creia que el Bernat i la Laura ja es coneixien, que potser eren amics des de feia temps. Potser s’agradaven. No ho sabia. Em sentia incòmoda i neguitosa. No m’havien entrevistat mai a la ràdio i repassava mentalment les coses que era important que digués. L’Oriol no arribava, de fet no es va presentar. Creia que ens estava deixant plantats, però al final va anar directament a la ràdio. Va arribar just en el moment de començar l’entrevista.

El primer que ens va preguntar la Mònica és si ens coneixíem. Jo vaig respondre que no, i el Bernat i la Laura van dir el mateix, cosa que em va sorprendre. També em va sorprendre veure la Laura molt tranquil·la. Al contrari que jo, ella transmetia pau i claredat. A mi em diuen que soc molt espontània, que és una manera de dirme que m’accelero i m’encenc amb facilitat.

A l’Oriol no l’entenia. Em va semblar que passava de tot, que s’ho prenia amb molta distància, que s’havia posat una cuirassa per tal de fer veure que allò no l’afectava gaire. Era just el contrari que jo. I no ho entenia. Temps després, ell em va confessar que tenia por de trobar gent una mica friki a la ràdio, que els altres fills de presos seríem militants de les joventuts d’un partit o altre. Ell mateix es va arribar a plantejar en algun moment començar a militar. Ara me l’estimo molt, l’Uri, però el primer dia no va tenir una bona entrada. Me’l mirava i pensava: vinga, nen, posa’t les piles, espavila.

Quan vam enllestir l’entrevista a la ràdio, ja era mitja tarda. Ens hauríem pogut dir adeu, però vam anar a fer un altre cafè, aquest cop amb l’Oriol. Vam caminar una estona sense saber ben bé on anar i vam seure en una terrassa. Recordo un detall que em va fer veure que estàvem més units del que pensàvem. Algú va dir que apaguéssim els mòbils. Era una precaució que tots estàvem acostumats a tenir a casa. Quan el meu pare va ser nomenat conseller d’Interior li van dir que podia estar segur que tindria el telèfon punxat, així que sempre deixem els mòbils en una altra habitació. Però això era una cosa que feia a casa, no amb altra gent de la meva edat. Tots ho vam fer i em va sorprendre que a ningú el sorprengués fer-ho. Cap amic meu no ho hauria entès i nosaltres ho fèiem com si fos la cosa més natural del món. Ens acabàvem de conèixer i ja érem una mena de família.

Vam fer-nos algunes confessions, però es feia tard i vam dir que tornaríem a quedar. Després dels nervis i la tensió de la ràdio, quan tornava cap a casa em sentia feliç d’haver conegut persones a qui semblava fàcil explicar què em passava perquè els passava el mateix.

El grup es va reunir dos cops sense mi, perquè els dies que proposaven no m’anaven bé. Però la tercera trobada em vaig forçar a anar-hi. Vam anar a fer una cervesa en un lloc que hi ha al final de la rambla Catalunya, no gaire lluny de la Conselleria d’Economia, on van succeir els fets del 20 de setembre pels quals el pare de l’Uri era a la presó.

Aquell dia sí que vam parlar. Els vaig confessar moltes coses. Ens hi vam estar tota la tarda. Recordo que jo tenia un altre compromís i que el vaig anul·lar. Volia estar més estona amb l’Uri, la Laura i el Bernat. Em sentia tan a gust que no volia marxar.

En la conversa, una frase que apareixia un cop i un altre és «sisplau, això no ho digueu a ningú perquè és el primer cop que ho explico». Tots sentíem la necessitat d’explicar una pila de sentiments, pors, experiències, coses que no podíem dir fora de la família i que, quan ho expliques a la mare, no és el mateix. La família i els amics et fan costat sempre, però hi ha coses en què no poden connectar amb tu.

La mare del Bernat, la Meritxell Borràs, ja no és a la presó. Amb ell ens continuem veient, però no tant com amb l’Uri i la Laura.