QUAN FACI DIVUIT ANYS

Laura Turull

Un moment important per a mi d’aquests darrers mesos no te’l puc explicar en detall. Va ser després de la declaració d’independència del Parlament, el 27 d’octubre. La meva germana i jo érem en un lloc, amb el papa i la mama. Ens van enviar a dormir juntes però no podíem, perquè la Marta estava molt espantada. Jo, que soc més gran, no em podia desfer davant d’ella i l’abraçava. Sentir que tremolava em va donar força. Li vaig fer una promesa: «Marta, aquesta gent no ens amargarà la vida».

Per recordar aquell moment, ens vam fer una selfie.

Les meves paraules la van tranquil·litzar i es va adormir. A mi em va costar una mica més.

No hem tornat a parlar d’aquell moment, però per a mi és un dels més importants de la meva vida. I fins ara hem pogut mantenir el compromís.

Fa poc vaig decidir escriure una carta al meu pare. No ho havia fet fins ara i la Beta sempre m’animava. «Fes-ho, que t’anirà bé», em deia. Em resistia a escriure-li, perquè era com si assumís com un fet normal que no puc comunicar-m’hi de cap altra manera.

En les primeres línies que he escrit he plorat molt. Però línia a línia, li he anat dient les coses que li volia dir. A més, dins del sobre hi he ficat una postal que vaig comprar fa unes setmanes, a Ginebra. S’hi veu un llac, un castell, els Alps. Estic segura que la penjarà a la cel·la.

Tenir el pare a la presó per motius polítics fa que estiguis tot el dia pendent de les notícies. És una sensació angoixant, i sovint m’he de dir a mi mateixa que em calmi. És com si cada cop que un polític fes una declaració això pogués afectar la situació del pare, i sovint m’enfado. Però no es pot viure així. De fet, l’única por persistent que tinc és que la gent acabi oblidant que el pare i altres polítics catalans són a la presó. I d’altres a l’exili. Sé que això no passarà, però si tot s’allarga, si la tensió baixa i tot es va normalitzant, potser sí que la vida continuarà sense ells.

Sempre havia volgut pujar al Pedraforca i aquest estiu, finalment, ho vaig fer amb el pare.

Pujar grimpant pel Verdet va ser divertit, però a mesura que ascendíem el cel s’anava enfosquint i es va desencadenar una d’aquelles tempestes d’estiu totalment imprevistes, amb llamps i trons. Plovia molt i el pare no va poder baixar tan ràpid com jo perquè es va haver de quedar a ajudar unes persones que tenien problemes.

No fa gaire, el dia del meu aniversari, el pare em va fer un regal senzill i especial: va penjar la foto que ens vam fer al cim del Pedraforca.

Abans que el tanquessin a la presó, un vespre vam quedar per tornar a casa junts en tren. En pujar al vagó vaig trobar-hi la Núria, la meva millor amiga, i vam seure tots tres. Ell estava pensatiu. Sospito que havia parlat amb advocats. Jo ho veia i tenia ganes de saber què li passava. Quan m’havia trucat per quedar ja li havia notat un to greu i estava preocupada, però la Núria m’anava explicant coses. Fins que vam arribar a Parets i, en baixar del tren, vam poder estar finalment sols.

Des de l’estació a casa hi ha un bon tros, és un passeig de mitja hora. Ja era fosc i vam caminar sense presses. Va ser una conversa molt sentida. És el primer cop que l’explico a algú. Crec que ell buscava les paraules i la manera per acomiadar-se. Parlava ell i jo me l’escoltava. Notava que si intentava dir-li alguna cosa em posaria a plorar. «No estaré amb vosaltres quan la Marta faci divuit anys», em va dir. Havia assumit que el tornarien a tancar a la presó i em demanava que em cuidés de la família. «Cuida la mama i ajuda la Peque».

Ell patia per nosaltres i jo anava assumint la gravetat de la situació. Potser és la conversa més seriosa i sincera que he tingut amb el pare. Tots dos vam sentir-nos l’un al costat de l’altre, que ens ajudaríem sempre. Vaig sentir un amor molt gran per ell, pel pare, vaig entendre com me l’estimava. Caminàvem tornant a casa i assumíem que segurament era l’últim cop que podíem estar sols, ell i jo.

Em costa molt explicar-t’ho.

Cada vespre, el pare tancava amb clau el pany de la porta del carrer. Ara no ho fa ell. Habitualment és la mama que ho fa, o jo, alguns dies.

Quan ho fa ella i sento el soroll, tinc una impressió molt real i intensa que el papa acaba d’arribar a casa. Des que vaig néixer que he viscut en el mateix lloc i, des de sempre, al vespre he sentit com el papa arribava, sovint tard, i tancava la porta amb dues voltes. És un so que identifico poderosament amb la sensació agradable de tenir-lo finalment a casa.

Però encara que la porta la tanqui jo, el catacrac metàl·lic del pany no deixa de sobtar-me i de fer-me notar la seva presència. Em passa cada dia i m’agrada que em passi. És un so que em fa sentir que el tinc al costat. I sentiré cada dia aquest so, fins que torni a ser ell qui giri la clau.