LECTOR D’EMPREMTES DACTILARS
Beta Forn
Un dels dies més durs que he viscut en aquests mesos llargs que fa que el meu pare ha estat tancat, va ser quan vam dur l’abuelita a veure’l. Dubtàvem si dur-la a la presó perquè és una persona gran, no està bé de salut i es desorienta amb facilitat. Ens preocupava que fer-la passar per aquest tràngol pogués afectar el seu estat d’ànim i que això la debilités. Però ella va voler anar-hi. Va voler encarar el repte.
El camí se li va fer molt llarg. Hi vam anar en tren i el viatge se li va fer etern. A més, quan vam arribar a Atocha, ella ja creia que érem a la presó i li vam haver d’explicar que encara calia pujar a un taxi i fer una altra hora de viatge per carretera. Tot això la va fer estar neguitosa i, un cop a la presó, es va enfadar amb els funcionaris. Jo li deia: «Abu, es que ellos no tienen la culpa», però quan s’atabala tot la fa estar de mal humor. Per acabar-ho de complicar, a l’entrada et fan posar el dit en un lector d’empremtes dactilars, i es veu que els dits de la gent gran no es llegeixen bé.
Vam començar a passar portes i més portes, i ella s’enfadava cada cop més. No entenia res i protestava per tot. Finalment, ens van deixar en una sala i, quan va entrar el meu pare, se li van il·luminar els ulls. No podia dir res. Devia ser el xoc. Estava tan emocionada que no li sortien les paraules i es va posar a plorar. Jo em vaig desfer de seguida. Sempre he sigut molt empàtica. Si plora qualsevol, jo també ploro. Imagina’t veure plorar l’abuelita. Feta pols, em vaig girar i vaig veure que el meu pare estava aguantant-se les llàgrimes, que no podia i que va entrar en un petit lavabo que hi ha, a buscar paper de vàter i a refer-se. No volia que el veiéssim plorar. Jo no l’havia vist plorar mai, fins aquell dia.
La meva tieta també plorava i la meva mare. Va ser ella qui ens va asserenar una mica a tots. Va treure un tema i va començar a parlar. Ella també estava afectada però no callava. Parlava i parlava, i a poc a poc ens vam refer. En aquella primera visita, l’abuelita va estar tota l’estona com absent. En una segona visita ja va estar millor, més serena i afectuosa. Fins i tot el meu pare la va fer riure diversos cops.
Com que no podíem tornar a Barcelona el mateix dia, vam haver de fer nit en un hotel dels voltants de Madrid. Em tocava compartir l’habitació amb la meva mare, però necessitava estar sola. Vaig sortir al passadís i vaig seure. Al cap d’una estona vaig trucar a un amic. Necessitava descarregar la tensió de tot el dia. De tant en tant, arribava algú i em trobava allà, a terra, agafada al mòbil i plorant.