SAPS QUE AIXÒ PASSARÀ

Marta Turull

El papa i jo som iguals, ens entenem moltíssim. Tenim un vincle que no tinc amb la mama o la Laura. Som igual de desastres. Tots dos som despistats. Però en allò que ens assemblem més és en el caràcter.

Cada dia m’he de despertar a les sis perquè soc molt lenta. El papa intenta aixecar-me de qualsevol manera que se li acudeix: aixeca la persiana, obre la finestra encara que faci fred, posa música, m’estira el llençol o em llança aigua. Li encanta fer de nen dolent i jo, els caps de setmana, quan pot dormir, li faig el mateix.

Tinc el caràcter fort i sovint m’emprenyo. No sé si és perquè soc la petita, però no soc com la meva germana gran, la Laura, que sap guardar-s’ho tot i és capaç d’explicar bé les coses tal com toca. Jo no. A casa em diuen Peque i em molesta que no es prenguin més seriosament el que dic.

Recordo el dia que el van fer membre del Govern. Era a mitjans de juliol. Vam parlar amb companys del papa que també es dediquen a la política i algú va dir: «Heu de ser conscients que venen temps difícils». Jo vaig preguntar: «És possible que el meu pare acabi a la presó?», i en sentir-ho tothom es va posar a riure. «Com pots dir això?», «això podria passar quaranta anys enrere». En aquesta conversa no hi era el papa, però ell també feia broma amb el tema. «Haureu de comprar bitllets per anar-me a veure a Madrid». La mama i la Laura reien, i el papa no tant però també. Un dia li vaig respondre de mala manera. Li vaig dir: «En vas fent broma perquè saps que això passarà». Aquell dia no va riure, em va mirar seriós i va callar. Estic segura que la frase li va fer mal.

Tots aquests mesos que fa que el papa és a la presó, jo no he pogut fer tantes coses com fa la Laura. Ella va a la ràdio i a la tele i li fan entrevistes. Jo soc menor i no tinc les mateixes opcions que ella, per això he de ser més decidida. Una setmana després del primer cop que van tancar el papa a la presó, es va organitzar una manifestació i van demanar als familiars que llegíssim una carta de cada pres. Quan la mama ens ho va explicar a casa, de seguida vaig dir que la llegiria jo. No s’ho acabava de creure. Potser a ella li feia respecte pujar dalt d’un escenari, però jo tenia molt clar que ho volia fer. Ni ho vaig dubtar.

Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades a casa, jo sola, tancada a la meva habitació. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: dignitat, gratitud i unitat».

Jo volia llegir aquella carta, en tenia moltes ganes perquè volia que el papa se sentís orgullós de mi. Però la mare se la va preparar i em sembla que també la tieta, perquè no ho veia clar.

El dia de la manifestació vaig doblegar la carta i me la vaig posar a la butxaca de l’esquerra dels pantalons. En cap moment vaig dubtar, ni un segon. Quan ja es va fer de nit, vam pujar tots els familiars dels presos dalt de l’escenari. Em van dir que amb els focus no podria veure res, però era mentida. Des de dalt veia a tothom, veia les cares de la gent. Cada dos minuts la mama em preguntava com estava, si em veia amb cor de llegir i jo no parava de repetir-li que sí, que volia llegir la carta del papa. «Si en l’últim moment no pots, digues-ho».

Llavors sento una veu que diu: «Ara és la Marta Turull qui ens llegirà la carta del seu pare, Jordi Turull, conseller de Presidència». Em van entrar molts nervis, però en cap moment vaig dubtar de què havia de fer. Vaig caminar fins al centre de l’escenari amb la carta a les mans, em tremolaven tant que no l’hauria pogut llegir i la vaig deixar a sobre d’un faristol. Just abans de començar a llegir, vaig mirar la gent de baix i em va passar una cosa molt estranya. Potser pensaràs que estic boja, però hi vaig veure el papa. Ell era allà. M’estava mirant. No em facis dir on era exactament, però vaig notar la seva presència amb la mateixa intensitat com notava els focus o que tot el cos em tremolava. Ell era allà, amb mi, i li vaig llegir la carta que ens havia escrit.

Vaig acabar de llegir la carta i em vaig sentir molt feliç. Sentia l’escalf de la gent. Vaig plegar la carta però no me la vaig tornar a posar a la butxaca. La vaig dur a la mà, ben agafada fins que vam arribar a casa.

Encara la tinc guardada, en una capsa de color turquesa. És un tros de paper molt important per a mi.