EL PRIMER COP NO SAPS QUÈ SENTIR

Oriol Sànchez

Jo no era independentista, no acostumava a anar a les manifestacions, i el pare em solia dir que era un passota. Les meves germanes petites sí que hi anaven, amb la mare. Però jo no. No era el meu problema. Amb els amics algun cop parlàvem de política, però no amb el meu pare. Abans del primer referèndum, el del 9-N, li deia que no pensava anar a votar i ell mig s’enfadava. M’agradava burxar-lo. Però, sincerament, la meva opinió solia ser que a Espanya hi havia moltes coses que calia canviar i que era feina de tots intentar-ho. Que Catalunya aportés més diners em semblava normal. Si les coses anaven bé, era lògic contribuir i ajudar altres regions. Però tot això va canviar. Ara sento frustració i tristesa. Les coses no es poden fer pitjor. No sento odi. No és culpa de la gent d’Espanya, però no hi ha solució. Cal crear un país nou, un país millor per a tothom.

Quan miro enrere, aquests últims mesos, veig que he estat bé d’ànims. Em considero una persona bastant estable. Potser en algun moment he agraït que algú em digués alguna cosa, però no tinc la sensació d’haver viscut una època especialment fotuda. En el meu dia a dia soc feliç. Em sento content perquè sé que el meu pare ho vol així, i perquè jo soc així. Quan entres en una dinàmica en què tot és negatiu, acabes caient en un forat del qual et costarà sortir. Algun cop pots tenir la temptació de considerar-te una víctima, de fer que estiguin més per tu, però aquesta no és la solució a res. Tu has de dirigir la teva vida. I des del primer moment de l’empresonament del pare, vaig intuir que m’havia de centrar en les coses quotidianes positives, que no m’havia d’obsessionar amb aspectes negatius que no depenien de mi. I va ser una bona decisió. Algun cop he parlat amb un psicòleg, però més per curiositat que per necessitat. En general, me n’he sortit prou bé tot sol. Sé estar sol, però alguns cops se m’ha fet evident de manera molt potent que, malgrat tot, jo no estava sol. I adonar-te d’això pot ser desconcertant.

El dilluns 16 d’octubre van empresonar el pare i al cap de dos dies, el dimecres, hi havia un partit de Champions al camp del Barça. Jugava contra un equip grec, em sembla. Era un partit gairebé de tràmit. El dia anterior no havia tingut ganes de sortir de casa. No havia anat a la universitat, i el Marc, un amic de la facultat que té carnets, va convidar-me a l’estadi. El futbol ja no m’interessa tant com abans. El meu pare diu que sí, que és del Barça, però no mira cap partit. Està per altres coses. Recordo que aquell dimecres plovia molt. Jo estava en xoc. Era el primer cop que estava davant de tanta gent que cridava «llibertat, llibertat». Sentia una mescla de sentiments. No sabia què fer ni què dir. No em sortia afegir-me als crits de la gent. No vaig ser capaç d’obrir la boca. Només escoltava com tothom cridava. El Marc em mirava i tampoc sabia què dir-me. I la gent continuava cridant «llibertat, llibertat» amb molta força. Feien allò pel meu pare. Era el primer cop que sentia una cosa similar. Després he tingut aquesta mateixa sensació en altres manifestacions. Però la primera vegada sobta molt.

Es va desplegar una pancarta groga immensa amb les paraules «diàleg, respecte, esport» i va començar el partit. Em sentia desconnectat. Mirava els jugadors, però era com si no acabés d’entendre a què jugaven. Malgrat tot, va estar bé anar a l’estadi, em va fer bé. Mai hi havia anat amb el Marc i el seu pare. Tot era estrany i senzill. Hi havia una situació molt potent que jo no acabava d’assumir i hi havia un amic que tampoc sabia ben bé què fer, però que era al meu costat. Em vaig sentir agraït. Crec que el Barça va guanyar sense gaires dificultats.

El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no.

El dia que el meu pare va anar a Madrid a declarar davant del jutge i va ser empresonat, jo era a casa. Estava tan neguitós que vaig decidir anar al gimnàs. Hi acostumo a anar tres cops per setmana, als vespres normalment. Fa un any que hi vaig i, al pare, que decidís fer-ho no li va acabar de semblar bé, perquè té la típica imatge del culturista quadrat i sense cervell. Però a mi m’agrada. Així que vaig anar a aixecar peses molta estona. En acabar, mentre em vestia vaig veure que eren les nou del vespre i que el pare havia enviat uns whatsapps al grup de casa. «Aneu a dormir ja?», «Abril, renta’t les dents», i al cap d’uns minuts van començar a entrar molts altres missatges, de tota mena de coneguts. Molts deien només «ho sento». No entenia res. No podia assimilar què estava passant. Vaig acabar-me de vestir i vaig sortir al carrer, al barri del Guinardó de Barcelona, on vivim, i va començar a ressonar per tot arreu una cassolada enorme. A les finestres i els balcons, molta gent picava. Què estava passant? Mai ploro. Em costa molt. Quan vaig arribar a casa, les meves germanes ja dormien i la mare estava plorant. Va ser un moment dur. Vaig entendre que el pare no tornaria a dormir aquella nit, ni l’endemà tampoc, ni l’altre. Des d’aquell dia, el pare no ha tornat a casa. Vaig mirar la mare i no vaig ser capaç de dir-li res. Ella tampoc no em va dir res a mi. Què ens podíem dir? Al carrer, les cassoles no paraven de sonar.

Un altre moment d’incertesa va ser a principis de desembre. La campanya electoral de les eleccions del 21 estava a punt de començar i el jutge espanyol havia de decidir si deixava en llibertat els candidats. El 4 de desembre va considerar que convenia alliberar-ne uns i mantenir-ne empresonats uns altres, entre ells el meu pare. La notícia es va saber al migdia i jo era sol a casa, mirant la tele. Em va impactar molt. Havia d’anar a buscar la meva germana petita, l’Abril, a l’escola. Ho havia de fer tant sí com no. La vaig esperar i ella va sortir parlant amb les seves amigues, com sempre. Li vaig agafar la mà i, quan ja érem una mica lluny de l’entrada i d’altres pares, ella em va preguntar: «El papa surt?». «No». «I els altres?», va voler saber.

L’Abril, molt seriosa, em va demanar per què uns sí i altres no. Em va mirar i no vaig saber què respondre-li. No vaig ser capaç de dir-li res. No ho sabia. Vaig fer l’esforç de no plorar. Ho intentava amb totes les meves forces, ella ho va veure i la seva reacció em va deixar clavat. Em va dir «estàs plorant» i es va posar a riure. Era un riure tens, rabiüt. I jo allà, plantat al mig del carrer.

Llavors ella va arrencar a córrer. Se’m va escapar i no es va aturar fins a arribar a casa. Allà es va posar a plorar desconsoladament i jo la vaig abraçar molt fort. Ella no m’estrenyia, només es deixava abraçar.

A la meva germana petita no li agrada veure’ns plorar i ens renya. Recordo la primera trobada familiar a la presó. De tant en tant, entre els familiars es fan controls aleatoris per tal de veure si entren droga, i uns guàrdies civils ens van acostar uns gossos enormes. Feien por i l’Abril es va espantar molt. Ens van posar de cara a la paret i jo no podia fer res per tranquil·litzar-la, però veia que la mare la protegia. Els gossos ens van olorar i van marxar. Algun altre cop hem tornat a veure’ls i encara m’intimiden.

En aquella primera visita vaig començar a entendre què volia dir anar a una presó. És una situació que cap conegut meu ha viscut. Ningú me n’havia parlat i era impossible estar preparat per assumir-la. Així que ho vaig viure amb una sensació d’irrealitat, com si tot allò no m’estigués passant. Però vas assumint que sí, que ets en una presó. El pare tampoc no sabia com reaccionar quan ens vam trobar allà dins. Recordo que el vam veure a l’altra banda d’una porta de barrots i ell va fer una broma. Era estrany perquè no sol fer-ne. És força seriós. El pare agafava els barrots com si els volgués forçar. Veure’l fer aquell gag ingenu va ser una sensació agradable. Vam entendre que se sentia optimista. Vam estar-nos-hi dues hores i vaig arribar a oblidar el lloc on érem. Vam discutir per alguna ximpleria que no recordo i el pare va dir: «Em feu sentir com si fóssim a casa».

El temps va passar de seguida i un funcionari va venir a buscar el pare. Els primers que surten són els presos. Quan es va posar dret i va caminar cap a la porta, de manera instintiva l’Abril també es va aixecar i el va acompanyar. Això va sorprendre el funcionari, que li va dir: «Tú no, tú te esperas, a no ser que quieras quedarte aquí, que nadie quiere». Però a l’Abril aquelles paraules li eren igual. Ella hauria volgut continuar amb el pare, fos on fos que se l’enduguessin.

En un altre vis-a-vis, just quan vam sortir de la sala, vam coincidir amb els familiars del Jordi Cuixart. La Txell anava amb el fill acabat de néixer i els pares del Jordi. Els funcionaris van permetre que el Cuixart se’ns acostés i, aixecant el puny i somrient, ens va donar ànims. La mare i la meva germana mitjana, la Clara, es van emocionar. També el pare es va emocionar i a mi se’m va fer un nus a la gola. L’única que semblava sencera era l’Abril, que semblava disgustada. Mirava els adults i els renyava com dient «deixeu de plorar».