FES-HO AMB TOTES LES GANES

Oriol Sànchez

A casa soc l’últim que se’n va a dormir. Acostumo a anar al gimnàs als vespres. Quan arribo, les meves germanes ja han sopat i s’han ficat al llit. També la mare, que des de sempre se’n va a dormir d’hora. Així que sopo sol. A vegades m’estic mirant la tele una estona. Això és una cosa que abans no podia fer, perquè era el pare qui ho feia. Ell acostumava a mirar tertúlies polítiques. Les que li interessaven més eren aquelles en què es deien les coses més dures en contra de l’independentisme. Jo no miro res en concret. Vaig canviant de canal fins que m’entra son. Llavors tanco la porta amb clau, apago tots els llums i me’n vaig al llit. Abans ho feia el pare i ara ho faig jo. Si demà tornés a casa, ho tornaria a fer ell i se’m faria estrany. En una visita a la presó li vaig dir: «Quan surtis ens haurem de tornar a acostumar a viure amb tu», i va riure.

Jo no soc gaire xerraire. El pare tampoc. Ens podem estar al vespre molta estona asseguts al sofà, mirant una pel·li sense dir-nos res.

El seu consell habitual és que m’importin les coses. Entenc per què ho diu, però a mi ja m’importen les coses, però només les que jo considero importants. I, abans, per a mi la política no era una d’aquestes coses. Ara sí. Cada vespre repasso els diaris digitals. M’agrada llegir-ne algun de molt fatxa, a veure què és capaç de dir.

Quan m’anaven malament les coses, el futbol o els estudis, el pare sempre em repetia una mateixa idea: fes el que vulguis, però fes-ho amb totes les ganes. Les coses et poden sortir bé o et poden sortir malament, però sempre cal posar-hi el màxim de tu.

El pare s’enfadava quan em veia jugar al futbol amb desgana. Es queixava de la meva actitud passota, especialment quan anàvem perdent un partit. Li dolia la meva desgana. És un tret de la meva personalitat que intenta corregir contínuament. I jo intento fer-li cas, però reconec que sovint no m’hi acabo de posar a fons. També hi ha moments en què m’agradaria que les coses m’importessin una mica més. Si estic fent un examen i començo a veure que el suspendré, hi perdo interès. Penso que tindré una altra ocasió de fer-ho millor. No passa res. En tot moment m’agrada ser conscient de la meva situació, sense fer-me il·lusions. Potser sí que he de millorar en aquest aspecte.

A la meva edat, el pare era molt diferent de mi. Ell va començar a militar des de molt jove. Algun cop m’havia explicat aventures d’aquella època. Un cop es van penjar a la façana d’El Corte Inglés per desplegar una pancarta. Un altre cop van anar a pintar de color rosa un vaixell de guerra dels Estats Units atracat al port de Barcelona. També van anar a l’aeroport a llançar avions de paper per protestar perquè no hi havia rètols en català. La policia es va posar histèrica per uns simples avions de paper i els van detenir a tots. Un altre cop van anar a canviar rètols a l’estació de Sants. A mi em feia gràcia que fessin aquelles gamberrades. Quan escoltava les aventures en què havia participat el pare, pensava que jo mai seria capaç de fer una cosa similar. Això ho sentia quan era petit. Ara tinc una altra manera de pensar i de sentir. Ara sí que em veig capaç de fer accions de protesta pacífiques i espectaculars. Abans calia fer-les en favor de la llengua i ara cal fer-les perquè a la presó hi ha gent innocent. Ara toca construir un nou país. Ara tinc un motiu per seguir el seu exemple.

Era primera hora del matí. Vaig sortir de casa per anar a l’escola. No se sap de qui va ser la culpa, segurament va ser de tots dos. Potser vaig creuar el pas de vianants en groc i la moto que venia a tota velocitat veia que estava a punt de canviar a verd. Va ser un accident molt bèstia. Em va envestir pel costat i em va trencar la cama i el braç. Jo tenia dotze anys. Vaig estar dos mesos al llit i una temporada anant a l’escola en cadira de rodes.

En el moment de l’accident, un company de classe passava pel carrer i em va veure estirat a terra. Com que sabia on vivia, se’n va anar corrent a casa i va dir per l’intèrfon que m’havien atropellat.

El cop brutal em va fer perdre el coneixement, però em vaig anar despertant i no sabia on era ni què m’havia passat. Veia el cel i tot de gent, però no em podia moure. Estava desconcertat i llavors vaig veure els seus ulls, els del pare. Era una mirada tranquil·la, em va calmar molt, em va curar. Aquell moment el vam viure junts. Va ser per a tots dos una experiència molt forta. Ara mateix, mentre t’explico aquest record, m’adono que sento una necessitat enorme de parlar amb el pare d’aquell dia de l’accident, de tot el que va significar per a mi. Ell i jo ens vam mirar molta estona. Jo sagnava per totes bandes. Ell es devia espantar. Jo repetia «papa, papa, papa».

No recordo gran cosa més. Va arribar una ambulància, em van sedar i em vaig despertar a l’hospital. Ja han passat anys d’aquell dia, però continua sent molt potent la sensació de pau que em va transmetre trobar la cara del pare entre cares de desconeguts.

Per sort, la moto no era de les més grans. Però ser conscient que als dotze anys hauria pogut acabar la meva vida que m’ha fet veure les coses d’una altra manera. Si no tinc un problema molt important, no em poso les piles. Tendeixo a creure que, al final, d’una manera o altra, tot s’acaba arreglant. Les petites coses que em puguin passar em resulten indiferents. Aquest record el tenia força oblidat, però hi he tornat a pensar en els darrers mesos. Què val la pena i què no? Què és important? Què tens i què no tens?

Jo vaig tenir sort, però la rehabilitació no va ser senzilla. Em van dir que necessitaria un psicòleg perquè, com que l’accident havia passat a prop de casa, era possible que em fes por caminar pel mateix lloc. Al final no va fer falta. Des de llavors tinc clar que t’has d’agafar a les coses positives de la vida, que has de lluitar sempre per no deixar-te lligar a les coses negatives. Ara el pare és a la presó. És un cop molt dur per a ell, per a la família, per a mi, però no val la pena mirar-se la vida queixant-se per allò que no es té. Te l’has de mirar apreciant el que tens. Si jo em deixés enfonsar pel fet que el pare és a la presó, no seria bo per a ningú. Ni per als que som fora, ni tampoc per a ell, que encara és dins.

No m’agradaven las manifestacions. Se’n va fer una, el dissabte 11 de novembre, a la tarda. Van demanar a la meva família que pugéssim a l’escenari, que hi anéssim a donar el nostre testimoni, i l’Abril, la petita, va llegir una carta del pare. Jo no vaig voler ser a l’escenari, ni participar en res. No volia ser allà amb la família. Sí que creia que havia d’anar a la manifestació, però vaig preferir fer-ho amb els amics.

Després, la Beta i la Laura em van explicar que aquella mani havia estat important per a elles dues, que havien sentit una sintonia especial. Jo estava en un altre moment. Encara no les coneixia, ni tenia cap desig ni necessitat de conèixer altres fills de presos.