VOLIA TOCAR-LI LA FIBRA

Oriol Sànchez

Fins ara havia anat a veure el pare cada mes, amb la mare i les dues germanes petites. Mai l’havia vist a través d’un vidre, en un locutori, i tenia curiositat. A més, volia anar jo sol a Madrid, al meu aire, que fóssim només el pare i jo, parlant. Al tren anava pensant què li volia dir, fins on volia dur la nostra conversa, i em va semblar que intentaria parlar amb ell d’una altra manera. No volia parlar només de coses pràctiques, dels meus estudis i de com m’anava tot. Tampoc volia dedicar els quaranta minuts a parlar de la situació política o de què li havien dit els advocats. Jo volia tocar-li la fibra, volia que parléssim més des del cor. Volia conèixer els seus sentiments. Per què no? Només hi seríem ell i jo. Però, com es parla de sentiments? No sé si és una cosa que es pot planificar. Ja que estaríem sols, vaig pensar que li podria parlar d’un moment en què també vam estar només ell i jo, que va ser quan vaig patir l’accident. Em va semblar una bona idea. Li parlaria d’aquell dia i segur que s’establiria una bona complicitat.

A l’estació d’Atocha em vaig trobar la Txell, la companya del Cuixart, que havia quedat amb una activista madrilenya que l’ajuda i la du a ella i al fill petit a la presó en el seu cotxe. Jo m’hi vaig afegir.

La Txell em va aconsellar que a l’hora d’entrar a la sala dels locutoris vigilés, perquè allò és un campi qui pugui i n’hi ha on els auriculars no funcionen gaire bé. Li vaig fer cas i quan va venir el pare el vaig veure molt tranquil. Quan l’anem a veure, tenim establert que la primera part de la conversa la dediquem a dir-nos les coses pràctiques, les gestions que ell ens demana que fem o que li fem saber les coses que algú ens ha dit, així la resta del temps podem parlar tranquils.

Així ho vam fer i jo buscava el moment d’entrar en el seu estat d’ànim. Li vaig preguntar diversos cops com estava i com se sentia i em va respondre que bé, que avorrit, que ja tenia ganes de sortir.

«Però de veritat que estàs bé, papa?». «Sí. Aquí dins, com que estàs sol, si caus ningú t’aixecarà, així que no pots caure».

Em va agradar aquest pensament. És molt cert. Jo penso el mateix estant fora. És millor no deprimir-se. Has de procurar no obsessionar-te amb les parts negatives de la teva vida, perquè el principal perjudicat en seràs tu mateix.

Vaig notar que el pare s’havia endurit. I també que no estava tan alegre com altres cops, quan hi havia anat amb la família. En algun moment se’ns van posar els ulls vidriosos, però cap dels dos no va plorar. També va haver-hi un moment que em va renyar. Era el primer cop que estava als locutoris i ho anava mirant tot. Ell els fa servir cada setmana, però per a mi allò era nou. A més, al locutori del costat hi havia una noia gairebé de la meva mateixa edat amb un fill molt petit i que segurament havia anat a visitar el pare del nen. Estava pensant tot això quan el pare es va mig emprenyar.

«Si tant t’interessa, ves-te’n a l’altre locutori i estigues amb ells», va dir-me.

Al pare el molesta que aparti els ulls quan parlem. Vol que el miri a la cara, però jo em distrec fàcilment. Em passa amb tothom. Una cosa que li va agradar que li digués va ser que començaré a treballar. Fa temps que m’ho diu, però la mare no té tanta pressa com ell. Ara necessito diners per fer un viatge i treballaré.

Anàvem parlant d’això i d’allò i jo tenia al cap aquell moment tan especial de l’accident, però no trobava la manera de treure el tema. Vull dir, que no el pots deixar anar així com així. Abans ens havíem de posar més en sintonia, però no ho vam aconseguir.

El pare i jo sempre hem tingut una bona relació, però de sentiments no en parlem gaire. Suposo que els sentiments ja es noten, no? Si no parlàvem de sentiments quan era fora de la presó, fer-ho ara quedaria artificial i suposo que aquestes coses no es poden forçar.

Total, que al final no li vaig parlar de l’accident, però vaig estar molt bé amb ell. Vaig sortir feliç. Tinc ganes de tornar-hi aviat.