ENS CANTAVA UNA CANÇÓ
Anna Forn
Una de les persones que ens han fet patir més és l’abuelita, la mare del pare. Li diem així perquè sempre ens ha parlat castellà. És molt sentida i una mica exagerada. Quan me’n vaig anar a fer l’Erasmus, es va acomiadar com si no ens haguéssim de tornar a veure mai més. Quan soc fora la trobo a faltar, i parlar-hi per telèfon no em serveix de res. Ella és oberta, afectuosa i dona ànims a tothom. Mai li he sentit dir res desagradable de ningú, i té mèrit perquè és molt xerraire. Si anem a berenar a una cafeteria, sempre acaba conversant amb el cambrer. La seva gran frase és: «¿Y tú, de dónde eres?».
Ella va néixer a l’Equador, en una família acomodada. Quan era jove va acompanyar els seus pares en un llarg viatge per Europa i van instal·lar-se tres mesos a Barcelona, que va ser quan va conèixer l’avi. Ella va tornar a l’Equador i l’avi va continuar la relació per carta. Es devien estimar molt, perquè va deixar la família per venir a casar-se amb l’avi, que en aquella època treballava en un banc. A Barcelona l’abuelita va haver d’aprendre a dur una casa, perquè mai havia cuinat ni fet un llit. Van tenir tres fills: el pare i les meves tietes.
L’abuelita sempre ha tingut molta vitalitat. Quan als estius ens instal·làvem a Cadaqués, venia a jugar a la platja amb la meva germana i altres nens. Li encanta el sol. Fèiem competicions o danses i ella s’hi apuntava. Entràvem al mar i jugàvem a capbussar-nos, a passar per entre les cames dels altres. En algun moment del dia ens cantava una cançó del seu país. La recordo perfectament, encara que no sé ben bé què pot voler dir: «Sapito sapón, ponete calzón, no puedo señor, soy muy barrigón». Tots els nens la cantàvem cridant fent una rotllana, i en dir barrigón fèiem un salt per submergir-nos.
Una cosa que m’he perdut és quan l’abuelita va anar a la presó. No va ser una decisió fàcil de prendre a la família. Quan vam entendre que la cosa anava per llarg, l’hi van dur. Ella va reaccionar molt bé. Va estar contenta d’haver-ho fet. En el moment de sortir sí que es va sentir més trista. També li passa quan parlen per telèfon. Però una cosa no treu l’altra i ella va estar contenta d’anar-hi.
Admiro el seu coratge. Sempre s’ho pren tot amb bon humor. Tot el que ha anat vivint al llarg dels anys ho ha sabut encarar amb agraïment. M’agradaria assemblar-me a ella. Voldria tenir aquesta actitud seva de no preocupar-se gens ni mica de què poden pensar els altres. A Londres he conegut un noi i no ho volia dir a casa, però ella insistia. No parava de preguntar-me: «¿Pero no hay un chico? Anna, yo a tu edad era mucho más espontánea, cuando me gustaba uno lo decía sin problema». «Ay, abuelita, pues sí que hay uno».