COM SI FOS DOLENT SER POLÍTIC
Laura Turull
Et mires l’Oriol i la Beta i són dos extrems. Tenen la mateixa edat, són un any més joves que jo. Ella és impulsiva, tot cor, molt sincera, arrauxada i expressiva. L’Oriol és tímid, li costa ser el primer de parlar, prefereix mirar-s’ho tot, observar i, quan menys t’ho esperes, te la deixa anar.
Un dia parlàvem d’un tema delicat, perquè els nostres pares, el de la Beta i el meu, no el de l’Oriol, que no va tenir mai aquesta opció, van haver de plantejar-se la possibilitat d’anar a la presó o marxar a l’exili. L’Oriol tenia clar que el millor era quedar-se, que ell no seria capaç d’estar-se vint anys fora de Catalunya. Ens ho va dir amb la seva contundència. No parla gaire i quan ho fa és perquè està segur de què vol dir. Res podia ser pitjor que l’exili, claríssim. A mi em va semblar molt convincent.
La Beta no és tan seriosa com l’Oriol. Li encanta fer bromes. A vegades li dic que és una pesada i ella em respon que la fama m’està pujant al cap. Sap que això m’emprenya, perquè sempre he odiat que la gent digui que tal persona és la filla d’algú i resulta que ara m’ho diuen a mi: «Mira, és la filla del Turull». Hi ha qui fa cara de pena i gairebé et dona el condol. Ho he comentat algun cop amb la Beta. Resulta que ara els nostres pares són uns herois, però fins no fa gaire, quan algú s’assabentava que el meu pare era polític, sovint notava una reticència, com si fos dolent ser polític. Els nostres pares eren els responsables de les retallades en sanitat o educació. Fins i tot havia rebut comentaris despectius de professors. Sempre hi havia algú que et venia a dir que tots els polítics eren iguals, que eren uns mentiders. I resulta que ara que són a la presó els consideren uns herois. Aquest canvi l’he notat molt. I em fa ràbia. No sé si és exactament ràbia, potser és incredulitat i desconfiança. Si abans eren mentiders i ara són herois, ves a saber què seran demà. Ells continuen sent les mateixes persones, gent que des de fa molts anys dediquen la vida a la política, perquè els agrada i perquè estimen el seu país.
Un altre dia, la Beta i jo criticàvem la feina dels nostres pares. Que si vivien enganxats a la feina, que si tots els caps de setmana havien d’anar a actes, que si sempre estaven pendents del mòbil… Sobre tot això jo havia tingut mil discussions amb el pare, perquè em semblava que no estava prou pendent de la família. Fins que l’Oriol, que ens escoltava en silenci, ens va tallar. «No és que no ens estimin, és que la seva feina és treballar pel país». Ho va dir amb tanta seguretat i contundència que la Beta i jo no vam saber què dir. Me’l vaig mirar i vaig pensar: «És el fill del Jordi Sànchez». Tenia tota la raó.