LA GENT TORNA A LA VIDA NORMAL

Beta Forn

Un amic, una exparella, em va dir: «Al teu pare el volen fer conseller, com és que no m’havies dit res?». No li havia dit res perquè no en tenia ni idea. Arribo a casa, parlo amb el meu pare i ell també estava sorprès. «A mi també m’ha arribat la notícia, però no m’ho ha dit la persona que se suposa que m’ho ha de dir».

Potser van passar unes hores, va ser aquella mateixa tarda, quan va sonar el telèfon del meu pare. Érem al menjador i, abans de despenjar, el va girar cap a mi dient «mira». En la pantalla vaig llegir «Carles Puigdemont». Em va somriure i va respondre. Era un somriure de sorpresa, un somriure nerviós. La trucada va canviar la seva vida i també les nostres.

També hi havia la mare, que s’ho mirava més seriosa. Va ser una trucada curta. Vaig veure el meu pare segur. Crec que tenia clar què havia de fer, que se sentia compromès amb la situació del país. Jo em sentia orgullosa que formés part del Govern, però veure l’expressió continguda de la mare em va crear sentiments contradictoris.

Aquella tarda de juliol jo no sabia què vindria després. Pensava que la trucada era un pas més en la seva carrera, un moment d’alegria, com quan l’Artur Mas va ser president o quan va començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona amb el Xavier Trias. A la família hem viscut intensament cada etapa política i ara el feien conseller d’Interior.

Les vacances van ser una mica estranyes. Com cada estiu vam llogar una casa a Cadaqués, però el meu pare no hi va venir gaire. Vaig estar-me amb la meva germana i la mare, al nostre aire. A mitjans d’agost vam anar tots a Viladrau, per celebrar el sant de l’àvia i també per fer el comiat de la meva cosina, que marxava a Boston. El pare va tornar a la feina i, un parell de dies després, érem a casa seva, al jardí, parlant, quan algú va dir: «Hi ha hagut un atemptat a Barcelona». Era el 17 d’agost. No sé què em va passar. Se’m van creuar els cables. Soc així, una mica impulsiva. Una mica no, molt. Vaig agafar el telèfon i el vaig trucar. «Papi, estàs bé».

Ell em va fotre un crit. «Estic treballant!». Em va saber greu emprenyar-lo, però l’atemptat era a Barcelona i ell era a Barcelona, així que necessitava saber si estava bé. Ni se’m va passar pel cap el fet obvi que devia estar coordinant tota l’operació policial.

Quan el vaig veure a la televisió em va semblar tens. Només feia un mes que exercia el càrrec i tot indicava que les coses s’estaven fent molt bé. Tothom ho deia. Al cap de pocs dies la situació semblava controlada. Jo no el vaig poder veure fins una setmana després de l’atemptat, quan va venir a Viladrau per desconnectar una mica.

Tenir-lo un altre cop al costat em va impressionar. Em va dir: «Acompanya’m al caixer». Només havia d’anar a treure uns diners, però volia que estigués amb ell. Algú que no era de Catalunya i devia estar fent turisme el va reconèixer i li va dir: «Hombre, ministro». Ens va fer riure a tots dos. És una broma que ens hem tornat a fer algun cop.

Durant alguna visita a la presó, hem parlat dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils i de la feina que es va fer a la Conselleria d’Interior. El meu pare em va explicar una reunió que va tenir amb el president del Govern espanyol, la vicepresidenta, algun ministre, el president Puigdemont, el major Trapero i altres consellers. «Recordaré tota la vida la seva expressió desencaixada a mesura que anàvem escoltant la descripció de l’operatiu que havíem desplegat». Estic convençuda que ell és a la presó en bona part per la feina excel·lent que van fer els Mossos.

Al meu pare li va saber especialment greu la portada d’un diari editat a Barcelona dient que la CIA havia avisat de l’atemptat els Mossos. Em va dir: «Estan jugant amb coses amb les quals nosaltres seríem incapaços de jugar».

El 20 de setembre va ser un altre dia complicat per al meu pare. La policia espanyola va fer un desplegament desproporcionat i intimidatori a Barcelona. Van entrar en molts despatxos de la Generalitat i van anar a buscar gent a casa seva. Era dimecres, feia poc que havíem començat les classes a la facultat, però no hi vaig anar. Em vaig passar el dia davant de la Conselleria d’Economia, amb amics. Em sentia preocupada i enrabiada. Tot allò era humiliant. S’acostava el dia del referèndum, la policia espanyola no trobava les urnes per enlloc i ens volien intimidar. Va ser un dia molt tens. Vaig tenir una sensació que, des de llavors, he sentit sovint: la sensació de no estar vivint la realitat de la mateixa manera que els meus amics, com si a mi tot m’afectés de forma diferent. Com si jo fos capaç d’adonar-me de coses que ells no podien veure. Havíem passat tot el dia plantats al carrer i estàvem cansats. Algú va dir: «Me’n vaig a comprar birres, quantes en pillo?». De fet, és una pregunta completament normal, però tinc present l’efecte que em va produir. «Però com pots estar pensant en cervesa?». Era impossible que jo pogués dir res similar en aquell moment. Vaig entendre que els meus amics eren allà, amb mi, però que tot allò tampoc no els afectava tant. Constatar-ho em va fer evident una distància entre ells i jo. Molts amics m’han donat suport, i els ho agraeixo, però no puc deixar de sentir com si hi hagués un plàstic entre els seus sentiments i els meus. La gent s’escalfa, s’emprenya, s’indigna, però passen els dies i tothom torna a la seva vida normal. Tot s’acaba oblidant.

La primera persona amb qui vaig trencar aquesta distància va ser la Laura Turull, en la manifestació de l’11 de novembre, aquella que es va fer un dissabte a la tarda i, quan es va fer fosc, es va omplir tot amb les llums del mòbil.

La resta de gent, sovint crec que no m’acaben d’entendre. O que no em sé explicar. Normalment ja ni ho intento. Explico les coses per sobre evitant els detalls. Només la Laura i l’Uri entenen la importància d’alguns detalls.