A TALL DE JUSTIFICACIÓ

Josep Colomer, més conegut com en Pitu de l’Anna, negociant en farratges de l’Armentera, era el comprador habitual de la partida d’userda que Caterina Albert rebia com a parceria dels arrendataris. Cada any, en arribar a final de tardor, que és quan la mercaderia havia fet el bull al paller i estava en condicions de ser embalada i comercialitzada, en Colomer acudia a can Punton, com així era coneguda la casa pairal i domicili de Caterina Albert a l’Escala, per acomplir l’operació de compra. Diligència aviat enllestida: el comprador fixava el preu, la venedora l’acceptava perquè tenia tota la confiança en el client i el tracte es tancava sense cap més requisit. Era un temps en què en les transaccions comercials la paraula donada tenia valor notarial. Ara bé, si l’acord era qüestió de pocs minuts, el que no podia capir Colomer —així li ho havíem oït comentar— era la llarga conversa que durava quasi tot el matí parlant de qualsevol cosa, de tot excepte del motiu de la visita, i l’interès que mostrava Víctor Català a mantenir el llarg col·lotge, generalment en un diumenge, que era quan els negociants solien trobar els pagesos a casa per fer tractes. I no pas perquè li requés el temps esmerçat, ja que en l’ofici del negociant de llavors —ocupació avui gairebé desapareguda— passar hores regatejant, tant per comprar com per vendre, era molt més normal que cloure un tracte amb Caterina Albert. Com després, als mercats de Figueres o de Girona, era ja gairebé de ritual destinar el dia complet a negociejar i conversar amb l’un i amb l’altre tota l’estona, se’n tragués o no se’n tragués benefici.

Però de quan parlem no eren solament els negociants que tenien la verba exuberant. La hi tenia tothom. La gent disposava del lleure, o si no se’n prenia, fossin migdies, vesprades parant la fresca, mercats i festes, i de llocs on reunir-se com cafès, safareigs, carrers i places per fer-la petar sense pressures. Dels ralls sorgien espontàniament els acudits, les noves formes de dir i els nous termes per fixar amb més justesa el que hom volia expressar. Era el procés ininterromput de millora i enriquiment que segueixen les llengües vives eixint impulsivament de la consciència del poble. I això era el que volia copsar i aprehendre Víctor Català i el que no sospitava en Pitu de l’Anna, home nascut a Corçà, molt relacionat dintre i fora de les contrades empordaneses per raó de l’ofici i posseïdor d’un llenguatge primigeni net, emanat bàsicament de l’estament popular. L’escriptora parava esment a recollir aquesta rica diversitat en l’elocució natural de persones com en Pitu per tal de perfeccionar-ne la disposició en el discurs i transmetre-la per mitjà de l’obra literària. Però a més del que ja era present en els textos de tècnica narrativa, de tot el cabal de mots, locucions i frases abassegat, en volgué deixar a part una bona reserva dels que no eren tan usuals en la parla quotidiana i, per tant, poc coneguts o mal interpretats per una part dels parlants. I a fi de fer-ne el coneixement ben assequible, s’enginyà de presentar-los interpolats en una mena d’aforismes ideats per ella mateixa, com la manera més pràctica de retenir-los, conèixer-los i fer-ne l’ús correcte per conducte d’una col·lecció de fàcil maneig. Com ja intuïa Víctor Català, molta part d’aquest recull anava en mà de desaparèixer en faltar molts dels qui se’n servien de rutina, vist que en les generacions que pujaven no hi havia la mateixa interrelació oral ni s’hi apreciava la pruïja dels predecessors per un vocabulari castís. I això que no tingué temps de constatar com amb els nous mitjans de comunicació ha anat llanguint l’hàbit de conversar en una societat cada cop menys efusiva, cosa que no solament pressuposa empobrir el llenguatge sinó també deteriorar-lo. En aquest sentit, la televisió hi ha contribuït, no sols a desfer mantes connexions entre grups de ciutadans, sinó també massa sovint amb la utilització d’un llenguatge ordinari, farcit d’incorreccions i barbarismes, plagis del castellà, si no és aquest darrer envaint espais del nostre.

Lluís Albert, conscient que no s’havia de malversar el valuós recull de la seva tia n’ha possibilitat l’edició, alhora que complementant-lo amb un senzill escoli com ja havia suggerit l’autora. Com a prova de la bona amistat que ens uneix, i que agraeixo granment, em proposà de col·laborar en la tasca d’arrodonir-ne el contingut amb les explanacions que tots dos hem considerat que poden ser d’utilitat per facilitar-ne la comprensió. Vaig acceptar complagut per la mostra de confiança, però atenent sobretot a la necessitat de servar tant com sigui possible el nostre patrimoni lingüístic, no tant per ser un docte en la llengua, que no ho sóc, sinó perquè m’ha escaigut conèixer de primera mà gran part del material compilat, gràcies al contacte constant que he mantingut durant tota la meva vida amb la gent de les comarques empordaneses i veïnes.

D’altra banda, tampoc no ens hem proposat de fer un treball d’erudició que no s’adiu, creiem, amb la finalitat per què fou aplegat aquest repertori. Ens hem servit expressament d’un llenguatge planer, ben entenedor i a l’abast de qualsevol persona del nivell cultural que sigui. Per facilitar la consulta dels termes seleccionats n’hem disposat l’índex amb el número de referència en el text. Segurament que moltes persones poden trobar que hem estat massa prolífics en incloure a la llista vocables, locucions i frases prou comuns pel fet de ser ben coneguts i, tanmateix, exposar-ne el significat. Malauradament, l’experiència diària confirma que és convenient en massa casos.

Som conscients, també, que aquest treball és millorable. S’hi podrien afegir més elements i referències de què no tenim constància, àdhuc variants i matisos d’un mateix concepte que solen canviar d’una comarca a l’altra i fins i tot entre pobles veïns. Així ho palesa de manera exhaustiva l’eminent lingüista Joan Coromines en l’obra del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Seria bo, doncs, en benefici de l’idioma, que tothom qui pogués fer-hi alguna aportació la fes arribar a alguna entitat o institució solvents amb vista a preservar-la.

Valia la pena, en fi, donar a l’estampa aquesta contribució al nostre patrimoni lingüístic, ni que fos per evitar la pèrdua d’unes formes tan genuïnes de la nostra parla reunides zelosament per Víctor Català. De les interpretacions que hi afegim, esperem que els receptors sabran valorar-les si més no amb indulgència.

JOAQUIM ARMENGOL