486. Tant la sogra com la nora, sempre n’han una per dir: de lluny, si no de la vora. Sogres i nores tenen fama de malavingudes.

487. Si has d’aguantar el pessic, tant li fa que sigui de puça com que sigui de poll, xic.

488. Molt presum i s’estarrufa, i pel darrere, el pobric, tothom li penja la llufa.

s’estarrufa: d’estarrufar-se, dreçar-se el pèl, les plomes; en sentit figurat, envanir-se. Dit del qui no és prou modest per adonar-se de la seva poca vàlua.

489. Tots som uns, Matarrodona, però ens sembla molt millor que el qui demana, el qui dóna. Sempre és més ben vist el liberal, el generós, que no pas l’egoista.

490. Al Titó de Sant Celoni, diu que mai no el va temptar cap dona ni cap dimoni; mes també cal dir, Babot, que el pobric no hi era tot.

491. Ni cap confés bocamoll ni cap oca sense coll.

bocamoll: poc reservat, indiscret.

492. El qui de nits passeja, de dies ronseja.

ronseja: de ronsejar, diferir allò que s’ha de fer, fer-ho de mala gana. Perdre la nit deixa apatia durant el dia.

493. Gall sense cresta no està per gresca. La cresta, en els galls, és signe de virior.

494. Qui no sap confegir, mal pot llegir.

confegir: pronunciar bé les síl·labes; posar en ordre, col·locar en posició correcta les diverses parts d’un tot.

495. Dona forra i vi novell, ni per a mi ni per a ell.

forra (dial. Alt Empordà): estèril, aplicat a la dona, i també a l’animal femella, que no poden concebre. Dit d’allò que no és desitjat.

496. Mentre et donin pa i vi, si em vols creure, deixa dir. A vegades, per no perdre una regalia s’han de suportar inconveniències. Per analogia, afarta’m i digue’m moro.

497. Mentre uns s’acluquen, altres suquen. Són els desperts els que s’aprofiten de les oportunitats.

498. Segons declara en Medir, no és pas tot u dir que oir. No és el mateix parlar que escoltar.

499. Qui ruc no té ni en manlleu, no li cal més que anar a peu.

manlleu: acció de manllevar, de demanar prestat.

500. Molla al vell, crostó al novell. La molla, part tova del pa, a qui té mal dentat; la crosta, la part de mal rosegar, a qui té bon dentat. En sentit figurat, distribuir les tasques segons les aptituds de cada u.

501. Al qui sigui llarg de dits, un picot i bon profit.

ser llarg de dits: dit dels qui són propensos a furtar, a emparar-se de béns aliens, a fer tocaments a les dones / picot: ací en sentit d’escarmentar.

502. Si no vols fer riure a ton redol, no treguis més a l’ombra que al sol.

redol: espai pròxim tot al voltant d’un lloc / treure més a l’ombra que al sol: voler fer més d’allò per a què hom està capacitat, o aparentar més del que li pertoca.

503. Sort i catúfols de sínia, sempre la mateixa història.

catúfols: vasos o pots fixats en una cadena que roda i serveixen per poar aigua / sínia: màquina per pujar aigua d’un pou proveïda de catúfols. La sort, com els catúfols de la sínia, puja i baixa durant la vida.

504. El qui no té paciència cull el fruit ans de saó i després té mal de ventre.

ans de saó: abans de madurar. El fruit massa verd és de mal pair (semblantment: El que no és acabat o complet no aprofita).

505. Qui té cames i manya del pla puja a la muntanya.

manya: destresa, habilitat.

506. Els rucs s’inflen; els vius els inflen.

vius: llestos, escotorits. Els eixerits saben explotar els nicis afalagant-los, adulant-los.

507. Al cap pelat, rínxols d’estrena. Fer l’estrena era el costum de clavar un clatellot a qui sortia de tallar-se els cabells.

508. Del bot eixut, cap begut surt.

bot: recipient de cuir per transportar vi, d’uns 60 porrons de capacitat / begut: embriac.

509. Qui a mig aire ho llença tot, mai no emplenarà el mitjot.

mitjot: mesura antiga de capacitat equivalent a 4 litres (o porrons); ací entès com un augmentatiu de mitjó. Es feia servir de bossa per guardar o amagar diners. D’estalviar, hom en solia dir «posar els diners al mitjó».

510. El qui no la fa de pollí, la fa de rossí.

pollí: animal de peu rodó (cavalls, mulats, ases) jove / rossí: animal de peu rodó adult.

511. L’assenyat i el presumit es pentinen quan es lleven, mes no quan se’n van al llit.

512. Cadascú a l’aire d’ell: el llimac, per terra; per l’aire, l’ocell.

llimac: cuc que segrega una mucositat llefiscosa.

513. Bé es peix qui té bon queix i quelcom més.

peix: de péixer, alimentar, nodrir, portar bona vida / queix: barra, mandíbula, maixella.

514. Ja ho deia en Bernardes: costen més les pujades que les baixades.

515. Les queixalades d’en Surroca: que no podia mastegar, per omplir-se massa la boca. Dit de qui vol abassegar més del que pot preservar.

516. Amb ca coix i mula cega, ell pla fa una bona xera.

xera: sort, gaudi (ací en sentit irònic).

517. Responc que en Quim no et farà tort, perquè ja fa deu anys que és mort.

fer un tort: causar un dany, jugar una mala passada.

518. Si quan tu hi vas, l’altre ja en ve, bona l’has feta n’Estapé. Qui no fa les coses al seu temps sempre va a la reressaga dels qui les fan a l’hora.

519. Fins que el menjar no sigui paït, no cal que diguis «bon profit»!

520. Quan et tempti d’esbrinar si allò tufeja o put, no t’hi engresquis Benvingut.

521. Qui està bo i es lleva tard, si no té qui l’apedaci, sempre durà el gec arnat.

gec: peça de vestir masculina que cobreix el tronc fins a la cintura.

522. Amb bon enginy, bon voler i bona eina sempre es fa molt bona feina.

523. D’amagat, rosec; vistent, desassossec.

rosec: ací, malestar, turment, rau-rau / desassossec: intranquil·litat, inquietud. El neguit intern porta el desassossec.

524. Penes i cadarns, dolents estadants.

cadarns: refredats.

525. A la que esquinça i no adoba no li paguis mai la roba.

526. Grollers i malagraïts, ni per fills ni per marits.

527. Consirós deia en Jepet: «Déu vos guard d’un ja està fet!».

consirós: pensarós, cavil·lós, capficat / un ja està fet: allò que ja no es pot reparar, que no té remei.

528. La gandula i la barjaula, ben lluny de la meva taula.

barjaula: prostituta.

529. Home panxegós, ni prop meu ni prop de vós.

panxegós: que té panteix, que respira amb dificultat.

530. Al qui s’engreixa i panteixa, bescanvieu-li el present amb una vara de freixe.

bescanvieu: de bescanviar, canviar una cosa per una altra / vara de freixe: branquilló, bastó prim amb què es castiga a vergassades; ací, en sentit figurat, espavilar, treure-li la peresa.

531. Entre el davant i el darrere: vi al celler, capons a l’ast i bons pans a la pastera. Indica que ha de tenir una casa ben proveïda.

532. Deia la vella Tramuja: «Nines boniques, quan plou cal deixar caure la pluja».

533. Qui cada dia fa el seu sant, més va endarrere que endavant.

fer el sant: ací, cercar una excusa per fer festa com si se celebrés l’onomàstica.

534. Farà pla bé bones osques el qui vulgui collar amb cargols sense rosques.

osques (sing. osca): talls, regates, incisions en una peça, en un objecte, en el tall d’una eina. Anar lluny (o errat) d’osques: anar errat, no comprendre una situació.

535. El pobre Jepet, ni piula ni pet.

piula: pet migrat. Aplicat a qui és un poca cosa.