42. Per qui creu en les balances de la fleca, puja menys allò que en pren que allò que hi deixa. La destresa en l’acció de pesar sol afavorir el pesador.

43. La bona minestra fa bona la sesta.

minestra: menjar, teca / sesta (procedeix de la nomenclatura romana per indicar els períodes en què dividien el dia): migdiada.

44. De notaris i escrivans, passa-te’n avui si no pots abans.

45. Quan està esmussada l’eina, no fa gaire bona feina.

esmussada: roma, que té un tall poc viu, gastada per l’ús.

46. De trumfes, plets i pugó, a qui en vulgui Déu n’hi do.

trumfes: patates / pugó: insecte paràsit de les plantes.

47. Qui bé sega, bé mastega. O bé: Qui recull (o fa bona collita) no té privacions.

48. Sense menjar no es pot sirgar (o trescar).

sirgar: en el transport fluvial, fer avançar una embarcació des de la riba estirant amb una sirga (corda). Per mantenir l’esforç en un treball cal compensar el desgast físic.

49. Quan li pruu, no cal pas que ningú la grati, que ja se sap gratar, la Bru.

pruu: del verb pruir, fer picor la pell.

50. De pruïja i rautejar, en saben més que jo el llebrós i la pollosa del cantó.

pruïja: picor intensa / rautejar (en comptes de rautar): gratar, rascar / llebrós: leprós.

51. Qui s’acluca, si ha d’anar tot sol, peüca.

peüca: ant. del verb peücar, temptejar, amb els peus, el sòl.

52. Sols entra al cau, qui sap on rau.

on rau (rau: del verb raure): on es troba.

53. Qui està tot sol, campa com vol.

campa: de campar, viure, obrar amb llibertat.

54. Rastre que la peülla deix(a), el cabal del jai acreix.

peülla: formació còrnia a l’extrem de les potes dels animals de peu rodó / jai: vell, ancià.

55. Ocell que no vola és fruita de cassola.

fruita: ací en el sentit de menja, provisió.

56. De tots els sants, tot m’escau fora del mal de Sant Pau.

mal de Sant Pau: epilèpsia.

57. Tramuntana boja, arremanga la mare i esperruca la noia.

esperruca: d’esperrucar, despentinar, escabellar.

58. El mestral no sol fer ni bé ni mal.

mestral: vent del nord-oest.

59. Garbinot inconstant, que ara bufa de ponent, ara bufa de llevant.

garbinot: pej., garbí o migjorn, vent del sud.

60. Ponent i dona arrauxada tenen mala anomenada.

ponent: vent de l’oest (del ponent se’n diu «el vent de la fam») / arrauxada: que té rauxes, que pren determinacions sobtades.

61. Vent de garbí, Déu te guard i bona fi. El garbí acostuma d’anar mancant fins a extingir-se a la posta del Sol.

62. Garbí rampellut, que eixugues allò que és moll i mulles el que és eixut.

rampellut: que té rampells, que va a ratxes.

63. Aquell que tot el mes tresca, a cap de mes pot fer gresca.

tresca: del verb trescar, treballar afanyosament. Aquell que treballa es pot permetre de gaudir-ne.

64. Quan fa bon sol, surt la vella i s’amaga el cargol; quan fa pluja, s’alegra el cargol i la vella s’enutja.

65. Menja per sa gana el pa, aquell que se’l pot llescar, mes el qui no en té a la post, menja engrunes del rebost.

post: peça de fusta més llarga que ampla i poc gruixuda que sol emprar-se per muntar prestatges. (Ací, lleixa o prestatge d’un forn de pa. No tenir un pa a la post: no tenir reserves, ser molt pobre).

66. Vent de mar porta bon tast.

67. Tasca de llepar-se els dits és fer pasta de confits.

68. Allò que brolla de saó, quan no pot fer goig fa por (o no té fre ni aturador).

brollar de saó: sorgir per impuls propi.

69. Una cosa és el flascó, Canut, i l’altra son contingut.

flascó: ampolleta, vas petit de coll estret de vidre o porcellana. L’embolcall no acredita el gènere.

70. El manifasser, quan no pot fer ell, no deixa fer.

manifasser: manefla, el qui es fica on no el demanen.

71. Llamins i robes oldanes, ni per anys ni per setmanes.

oldà, -ana: vell, gastat per l’ús, esp. dit de la roba.

72. No et fiïs de lloscs ni de sords, diu el pare Serení, puix veuen quan no han de veure i oeixen quan no han d’oir.

lloscs: curts de vista, que no hi veuen bé. Referit als indiscrets, a aquells que hi veuen i hi senten només quan els convé.

73. Amb cantell o sens cantell, el llivell sempre és llivell.

llivell = nivell.

74. Amb un mort, ni la puça res no hi pot.

75. Arada sense el mantí és de molt mal conduir.

mantí: mànec per on són agafades algunes eines; esp. l’arada, que el té al final de l’esteva, o sigui, on l’engrapa el llaurador.

76. Vessanes en erm, poc honren l’hereu.

vessana: mesura agrària equivalent a 2187 m2; mot emprat també, en plural, per designar una extensió de terreny d’extensió indeterminada.

77. Entre bulles i veres, cures tu del perer i jo em menjo les peres.

bulla: en el significat de gresca. Altrament: Entre bromes i veres, és més conegut.

78. Al neulit i al penedit, bona taula i bon profit.

neulit: mancat de vitalitat, escarransit.

79. Minsa cosa és una agulla i, amb el seu fer i desfer, quan no et vesteix et despulla.

minsa: molt petita, poca cosa.

80. Les bones bevendes d’en Pere Ridort, per ser tan bones, fan anar de tort.

bevendes: begudes.

81. Deixa que tombi pel buit la terra, deixa que canti la cadernera: els homes passen, mes l’Home queda.

82. Eina de mànec sense mànec i gra de llegum en beina, a qui els vulgui fer servir ja li dic jo que tindrà feina.

beina: tavella.

83. El traïdor de bona mena, com que li ve de llavor, sempre, allà on sigui i amb qui sigui, ha d’obrar com a traïdor.

ve de llavor: ve d’herència.

84. Diu el poruc: «Quan plou, i puc, abans no em mulli cerco un bon aixopluc».

aixopluc: lloc on hom pot estar a redós, o protegit, de la pluja o el mal temps.

85. El qui esquitlla en el rost i no es capbús, ja pot anar sol, Marcús.

esquitlla: rellisca / rost: pendent fort / capbús: llançar-se o caure de cap. Va per qui sap trampejar les adversitats de la vida.

86. Qui va de frau, prou s’aixeca sol si cau. Qui obra fraudulentament, prou s’espavila a sortir d’un mal pas sense demanar ajuda a fi de no ser descobert.

87. D’un bescuit i un gustament cap profit ni goig se’n treu.

bescuit: pa de galeta. Un tastet no satisfà la gana.

88. Allò que s’esventa no es rebenta. Una cosa escampada perd força.

89. Qui amb gent de lleis es fica, ja es capficarà després si ara no es capfica. Els plets solen dur a la ruïna.