PRÒLEG

En la meva intervenció a les segones Jornades d’Estudi «Vida i obra de Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)», convocades per l’Ajuntament de l’Escala al setembre de 2001, ja vaig anunciar la intenció d’editar Quincalla, títol amb què batejà aquest recull d’adagis, més didàctics que moralistes —simples rodolins—. Són part dels darrers escrits sorgits de la tremolosa ploma de l’autora de Solitud. Com deia en aquella avinentesa, una de les qualitats unànimement reconegudes de la prosa de Víctor Català és la riquesa de vocabulari. I és que la conservació de la nostra llengua constituïa per a Caterina Albert una autèntica obsessió. El progressiu empobriment i la degradació col·lectiva del lèxic català l’entristia profundament. M’ho havia comentat amb una expressió molt gràfica. Em deia: «A Catalunya cada dia es moren paraules». Es referia al fet que cada dia es morien persones grans que s’emportaven a la sepultura una colla de mots que els seus fills ja no emprarien mai més. I ho deia amb tanta consternació que qualsevol nouvingut a la conversa hauria pogut pensar que es dolia de la mort d’algun familiar o amic íntim.

Sempre em deia que el català era una llengua riquíssima i lamentava que només se’n conegués una ínfima part del vocabulari. Aquest general desconeixement ha fet que es digués, que Víctor Català s’inventava paraules. Referint-se a la qüestió, Joan Oller i Rabassa, en la seva biografia de Víctor Català ens conta un episodi molt il·lustratiu del qual fou testimoni: en una visita que va fer a Caterina Albert en el seu domicili de l’Escala, van coincidir-hi Esteve Albert, un senyor del proper poble de Ventalló que es deia Pere Pernau i el mestre bisbalenc Pere Barceló, excel·lent pedagog i esdevingut bon amic de la família Albert pel fet d’haver-se casat amb la mestra figuerenca Adela Trayter, l’entranyable amiga de joventut de Caterina. Esteve Albert hi havia anat a demanar-li autorització per escenificar Solitud, però abans volia que l’autora li aclarís alguns mots del text, ja que barcelonins competents en llengua catalana als qui ho havia consultat li digueren que els desconeixien o que tal vegada eren inventats per Víctor Català. Va resultar que totes les paraules consultades eren vives a l’Empordà i conegudes en llur significat pels dos empordanesos allà reunits.

Cada un d’aquests rodolins no és més que un pretext per airejar paraules poc conegudes i en perill d’extinció. Estan recopilats en llibretes. La primera és començada al febrer de 1957 i la darrera al gener de 1962. Pertanyen, doncs, a la darrera etapa de l’escriptora, quan es passava pràcticament enllitada tot el dia. No costa gaire d’endevinar que aquests rodolins són fruit de llargues hores nocturnes d’insomni i també per omplir estones diürnes buides de contingut o de quefers literaris més importants.

La nota que clou la primera llibreta no pot ésser més explícita. Diu així: «Apuntats aquests pseudoadagis a salt d’idea i sens altre objecte que agilitar el llenguatge i mantenir en plena vigència innombrables expressions castisses que el vocabulari arreplegadís i impur de les multituds ciutadanes aniria empenyent cap al no-res. S’han de corregir i perfilar els immadurs, eliminar els repetits o massa coincidents i deixar-los ben encaixats dins les formes senzilles i desimboltes que haurien pogut tenir si haguessin estat autèntics, eixits espontàniament de l’agudesa instintiva del poble».

A la segona llibreta hi ha una puntualització molt interessant. Recalca que «els girs i les expressions emprades són rigorosament autèntics i vius. No n’hi ha cap de creació arbitrària o capriciosa».

A la tercera llibreta l’advertiment final és més extens i específic. Diu textualment: «Aquests petits esplais imitant els adagis populars no tenen altre objecte que agilitar el llenguatge corrent i retenir-hi paraules castisses que l’enriqueixen considerablement de sentit i expressió i que estan en via de perdre’s per desconeixement de bona part de persones cultes que viuen en els grans centres urbans, on s’usa la barreja escruixidora de mots bords o tèrbols, pròpia dels llocs on hi ha contactes o confluències de llenguatges diferents».

Caterina Albert per aconseguir el mateix resultat hauria pogut confegir una llarga llista en forma de vocabulari explicatiu o diccionari de sinònims, tasca que li hauria resultat més feixuga perquè li hauria exigit un major esforç mental. En canvi, el context del rodolí permet endevinar fàcilment el sentit de molts mots que poden tenir accepcions diferents o subtils diferències de matís.

D’altra banda, ja sabem que la ingènua versificació dels adagis populars captivava Caterina Albert. A més dels Mil adagis recopilats per ella, editats l’any 2000 per l’Ajuntament de l’Escala i la Diputació de Girona, en va deixar escrits un nombrós aplec de propis que encara romanen inèdits.

Escatida la finalitat del recull que ara donem a conèixer, seria totalment improcedent cercar-hi una vàlua literària que no es va proposar l’autora.

Caterina Albert aconsegueix la concordança de la rima amb el fàcil recurs d’inventar-se noms, cognoms, renoms o topònims, tal com el lector podrà constatar. El títol de Quincalla és ben significatiu i respon plenament a la proverbial modèstia de l’autora.

Per a la publicació de Quincalla he comptat amb un col·laborador immillorable: l’amic Joaquim Armengol i Llach, del veí poble de l’Armentera, company d’ideals d’ençà de la nostra joventut. Ell ha tingut cura de la revisió ortogràfica i de la tasca de glossar de manera entenedora el sentit de cada rodolí. El seu pare, com molts catalanistes de l’època, era un fervent esperantista. Quan durant la República va ser alcalde, un dels carrers nous de la vila fou batejat amb el nom de Doctor Zamenhof, el lingüista jueu polonès creador de l’utòpic llenguatge concebut amb la lloable aspiració de fer-ne vehicle d’entesa mundial.

Joaquim Armengol va heretar del seu pare l’amor a la nostra llengua i la fidelitat al país. A la màxima titulació de mestre de català i a la seva llarga experiència de corrector, reuneix una condició que en aquest cas era imprescindible: la d’haver estat immers tota la vida en l’estament comarcal que va fornir l’extens i variat lèxic de Víctor Català: la pagesia de l’Empordà. Mentre treballàvem en la gestació del present volum, sovint havíem de suplir les mancances dels diversos diccionaris consultats amb el record del significat amb què tal o tal mot era emprat en els nostres respectius àmbits familiars o de relació.

En la tria d’aquests rodolins hem admès mots referents a eines, atuells, oficis i pràctiques de conreu avui en desús i també altres de relatius a l’activitat agrícola-ramadera. Ho hem fet per apropar els llegidors a un passat recent i a una realitat de la vida rural totalment ignorats a l’àrea urbana. Però el conjunt de la tria respon a un criteri: ser fidels a la intenció de l’autora, que era, sens dubte, que gran part d’aquest lèxic, après ara de manera amena, pogués ser incorporat de nou al llenguatge col·loquial.

Ara bé: el que manté viva una llengua és que sigui usada amb naturalitat per la gran massa del poble. Les minories culturals no tenen suficient pes dins la societat per mantenir viu un idioma. En el cas de Catalunya, afegiria que és necessari que la llengua pròpia sigui usada amb valentia i sense complex d’inferioritat. No en farem res de saber les paraules catalanes autèntiques si a l’hora de la veritat emprem els corresponents castellanismes en ús per por de fer el ridícul. Els esforços esmerçats per Víctor Català en aquests adagis seran estèrils si, per exemple, quan anem a cal dentista continuem demanant-li que ens netegi el «sarro» en comptes de dir-li que ens tregui el niell; si les senyores quan van a tenyir-se els cabells a blens continuen dient-ne «metxes» o fan règim per reduir els «mitxelins» en comptes dels sacsons; si el jovent en comptes de dir que una cosa fa goig o fa patxoca prefereix dir que és molt «guai», molt «xula» o molt «xatxi»… Hem de pensar que si els mots que hem proposat en aquests exemples de moment poden semblar «estranys», es deu solament al desús.

La fatal premonició que fa una seixantena d’anys va portar Víctor Català a escriure aquests rodolins s’ha complert amb escreix: actualment la situació del català està més amenaçada que mai. El fenomen de la massiva immigració comporta un nou repte. Hi ha el perill que la parla de molts habitants del notre país esdevingui una mena de dialecte corrupte del castellà, idioma de coneixement obligatori a l’Estat espanyol. Ja hi ha algun pessimista que s’ha avançat a posar-li nom: «el catañol».

El depauperat gallec que parlen en públic alguns polítics nadius, adscrits però al nacionalisme espanyol, és un escruixidor exemple del que podria succeir amb la nostra malmesa llengua. De tots nosaltres depèn que això no sigui així. Quincalla és la nostra modesta aportació.

LLUÍS ALBERT
Museu-Arxiu Víctor Català, l’Escala
Any 2005, commemoratiu del centenari de Solitud