57

4 de setembre de 1989

A qui llegirà aquestes paraules: que sàpiga que no pretenc aconseguir l’absolució.

Avui ja fa nou dies que els bessons no han tornat a casa seva.

Hauria pogut dir a la policia on són, de la mateixa manera que hauria pogut alleugerir l’angoixa que consumeix els seus pares.

Si no ho he fet, és perquè soc dèbil. He comès un greu error. Me’ls vaig creure, encara que només fos durant uns instants.

Si continuo callat és perquè ara mateix tinc por. Por d’allò que ells puguin dir, por d’allò que puguin fer.

Aquest curs, la tornada es farà sense ells. Aquests nens no aniran mai més a l’escola.

El preu que cal pagar és alt. Hauré de mentir. A la meva dona. A en Victor i a la Luce Lessage. A l’inspector de la policia. Potser acabaré a la presó. En tot cas, he d’estar preparat.

Aquesta història s’hauria pogut acabar tan ràpidament com va començar.

Hauria pogut acompanyar la Solène i en Raphaël a casa seva en el mateix moment en què els vaig trobar instal·lats a la meva cabana.

Estaven enganxats l’un amb l’altre, amb la cara bruta d’haver passat dues nits allà, per terra.

Els vaig ensenyar aquell indret un dia que vam fer una sortida al bosc amb els nens de la classe. Els vaig dir que era un amagatall, el meu jardí secret on, cada cap de setmana, hi anava per estar-m’hi unes quantes hores, sobretot durant l’època de la calor intensa.

Vaig descriure aquella cabana com el meu oasi de pau. Avui sé que ja no tornaré a experimentar mai més aquella pau.

En Raphaël va ser el primer de mentir. Em va dir que havíem de protegir la seva germana. La Solène es va posar a plorar. Aquella nena, generalment tan dura, va saber arribar-me al cor.

Em van explicar coses horribles. Els escoltava i em deia que en Victor Lessage es mereixia la pena de mort. Cada nit abusava de la seva filla i obligava el seu fill a mirar-s’ho.

Em van suplicar que no digués res. Evidentment, aquella no era la meva intenció. Em van demanar que esperés vint-i-quatre hores, que els deixés un últim dia de llibertat, un dia de tranquil·litat en aquell bosc, lluny de la seva mare, que patiria amb les seves revelacions. Només un dia.

Es devien riure de mi quan vaig anar a buscar queviures per a ells. Me’ls vaig creure de la mateixa manera que ens creiem els nens quan es tracta de temes tan seriosos. Si no era veritat, quina nena seria capaç de dir unes atrocitats com aquelles?

Tot i així, hauria d’haver desconfiat. La Solène mai no va ser una nena com les altres. Ja ho sabia.

La seva mirada, la seva actitud, els seus intents de seducció. La meva ment sempre havia rebutjat aquella idea, però el meu cos m’havia traït més d’un cop. Aquella nena m’havia fet avergonyir més d’una vegada. Va saber desvetllar en mi els dimonis que mai hauria sospitat que existissin.

Potser per aquest motiu em vaig creure amb tanta facilitat la seva història. Si jo havia pogut sentir desig per aquella nena —amb prou feines si ho goso escriure—, un altre home que no fos jo potser no hauria estat capaç de resistir-s’hi.

No va ser fins al cap d’unes hores que em vaig adonar del meu error. M’havien parat una trampa. Ja era massa tard.

No intento justificar-me. Vaig ser un ingenu. Em vaig pensar que m’havien triat a mi per compartir el seu secret, que tenien confiança en mi. Em van saber afalagar. Afalagar la vanitat d’un home que sempre es va pensar que tenia èxit allà on els altres fracassaven. Que va pensar que era més apte per a l’educació dels nens que els seus propis pares. «L’orgull i la vanitat són les xanques dels ximples, però només els enlairen per fer-los caure de més amunt».^[2]

Vaig tornar-hi a anar amb els braços carregats de regals. Roba neta, menjar i mantes per a la seva última nit. Vaig interpretar el meu paper de mestre tot portant-los llibres i una llanterna. Fins i tot vaig agafar un estora de la Suzanne que feia anys que no utilitzava. Volia que estiguessin bé, en aquella cabana aïllada.

Ells només van pensar en una sola cosa, quan havien preparat la seva fuga: assegurar-se que ningú no els obligaria a tornar, que res no els separaria.

Quan vaig entrar a la cabana, tenia la consciència tranquil·la. Per fi em sentia útil. Cada estiu era un suplici. M’estimo la Suzanne, però em sembla que prefereixo la meva professió.

El primer flaix em va encegar. Abans de recuperar la vista, en Raphaël encara va tenir temps de disparar la seva Polaroid una segona vegada. No em feia falta esperar que els clixés es revelessin per entendre què suggerien. La Solène estava agenollada davant meu. Totalment nua.

En Raphaël, amb els clixés a la mà, va sortir corrent de la cabana donant-me una empenta. Jo podia haver corregut darrere seu, recuperar les fotos compromeses i posar fi a tota aquella història.

Sí, hauria pogut, fins i tot ho hauria hagut de fer, però no vaig fer res.

No em vaig moure ni un centímetre. Ni tan sols vaig esbossar un moviment.

Em vaig quedar allà, dret, davant de la Solène. Paralitzat.

No vaig ser capaç ni de pensar. Fins i tot em sembla que vaig deixar de respirar.

Estava allà, davant d’ella, davant del seu cos menut. No podia deixar de mirar aquella nena que ni tan sols s’havia preocupat de tornar-se a vestir. Observava sense voler els seus pits inexistents. Buscava en va el borrissol que ben aviat recobriria el seu sexe de nena.

Jo havia evitat la nena durant tot l’any. Dos mesos abans fins i tot m’havia imposat una certa distància.

Cada dia evitava la mirada de la Solène. Cada nit somiava que la posseïa.

La vergonya quasi m’havia consumit. M’havia aferrat a la idea que després de l’estiu els bessons començarien a anar a l’institut i podria viure de nou amb normalitat.

Ara que estava davant d’ella, la idea de no tornar-la a veure em resultava insuportable.

L’estimava, ho havia de reconèixer, i si la Solène desitjava convertir-me en el seu titella, jo estava decidit a acceptar-ho.