53

Què hi devia buscar, la doctora Florent, a casa d’en Christophe Mougin? Havia escrit el nom de l’antic company dels bessons al full que havia deixat a dins del diari íntim de la Luce Lessage, sense cap altra indicació. A la llista també hi havia els noms d’en Bozon i d’en Raphaël, però en Mougin era l’únic dels tres a qui ella es podia adreçar. Tot i així, en Fabregas no acabava d’entendre quines noves respostes volia aconseguir la psicòloga.

Quan va arribar a la masia d’en Christophe Mougin, en Fabregas esperava veure el cotxe de la doctora Florent al camí d’entrada. Però no hi era. D’altra banda, la seva presència hauria volgut dir que hi havia passat la nit, i això encara hauria generat més preguntes.

El company d’estudis dels bessons no semblava sorprès per la visita del policia. Com la primera vegada, el va convidar a prendre un cafè, i els dos homes es van asseure a la sala d’estar. En Fabregas el va atacar amb decisió, convertint els indicis que tenia en veritats:

—Sabem que ahir al vespre la doctora Florent el va venir a veure.

—És veritat.

El to distès d’en Mougin desestabilitzava l’inspector. En Fabregas es va adonar que en realitat ell esperava un desmentiment. S’hauria estimat més fer-lo trontollar, obligar-lo a atrinxerar-se. L’inspector sentia la necessitat d’exterioritzar la ràbia que cada dia el rosegava una mica més per dins, però en Mougin no era el sospitós que necessitava. A en Fabregas gairebé li sabia greu. Era la segona vegada que es trobava davant d’aquell home i la incomoditat que havia experimentat durant la primera visita continuava intacte. Hi havia alguna cosa d’en Mougin que l’incomodava. Potser era perquè havia estat el primer d’embrutar la imatge dels bessons? Llevat que fos per la falta de pudor que havia demostrat a l’hora de confessar massa de pressa els seus símptomes d’home maltractat.

En Fabregas no ho sabia. En Mougin li resultava antipàtic encara que no hi hagués cap motiu per dubtar de la seva honestedat, cosa que es va esforçar a tenir present.

—No sabem res de la doctora des d’ahir al vespre —va dir tranquil·lament—. Li va dir on pensava anar després de parlar amb vostè?

—De cap de les maneres! —va respondre en Mougin incorporant-se—. No es va quedar gaire estona, sap? Em sembla que un quart d’hora com a màxim. Fins i tot em va sorprendre que fes el trajecte en comptes de trucar-me.

En Mougin feia un posat seriós, amb les celles arrufades. Feia cara de circumstàncies, però d’una manera una mica exagerada, va pensar en Fabregas.

—Quin era l’objectiu de la seva visita?

—Em volia fer unes quantes preguntes sobre els bessons. Creu que li pot haver passat alguna cosa greu?

—No ho sabem. Potser està a la consulta, ara mateix, i senzillament s’ha descuidat d’engegar el mòbil.

—Però ha vingut fins aquí per comprovar-ho —va dir en Mougin, tornant-se a enfonsar a la butaca.

No era una pregunta i en Fabregas va tenir la sensació que en Mougin s’estava divertint.

—La meva prioritat és la investigació. Es tracta d’una cursa contra rellotge i la doctora Florent ens ajuda a veure-hi més clar. Com que no aconseguim posar-nos en contacte amb ella des d’ahir, he decidit guanyar temps i anar directament a la font. Quines preguntes li va fer sobre els bessons?

En Fabregas va endurir el to. En Mougin no semblava empassar-se la versió del policia. Una mena de joc de les mentides s’havia instal·lat entre els dos homes i no se sabia quin dels dos enganyava l’altre.

—La seva doctora em va fer una pila de preguntes sobre la relació que mantenien els bessons —va acabar dient en Mougin—. Algunes eren bastant malaltisses.

—Malaltisses? Li he de recordar que va ser vostè qui ens va orientar en aquesta direcció?

—L’única cosa que vaig fer va ser explicar-li les meves vivències.

—Només li dic que l’última vegada que ens vam veure semblava menys purità!

En Christophe Mougin va llançar una mirada freda a l’inspector. En Fabregas va estar content d’haver sabut provocar una reacció en el seu adversari. Fins llavors, en Mougin havia aconseguit controlar-se tota l’estona.

—Quines són les preguntes que el van incomodar, senyor Mougin?

—Volia saber si la Solène també maltractava el seu germà.

—I això el va escandalitzar?

—En cap moment he dit que m’escandalitzés. He dit que algunes de les seves preguntes em van semblar malaltisses. A més, no es va aturar aquí. La seva psicòloga volia saber si havia mantingut relacions sexuals amb la Solène. Li vaig dir, com a vostè, que no. Llavors em va preguntar si n’havia tingut amb en Raphaël.

En Fabregas esperava la resposta, però era evident que en Mougin no estava disposat a dir res més.

—I? —va insistir l’inspector.

—I… què?

—Què li va dir?

—Que no estava bé del cap i que tenia coses més interessants a fer que respondre les seves preguntes.

—Això és tot?

—Això és tot! Si vol que li digui la meva opinió, la seva psicòloga pren els seus desitjos per realitats! Estava enamorat de la Solène, no me n’amago pas. D’aquí a pensar que vaig poder tenir relacions sexuals amb el seu germà per aproximar-me a ella… és del tot absurd. Fins i tot ho trobo insultant i així l’hi vaig fer saber. Fi de la història! I em sembla que nosaltres també hem acabat, oi?

En Christophe Mougin es va aixecar bruscament, tot fent espetegar les soles de les sabates contra l’enrajolat. En Fabregas no acabava de saber si en Mougin fingia la seva indignació. Si hagués estat al seu lloc, sens dubte a ell també li hauria pujat la mosca al nas davant d’unes insinuacions com aquelles.

A l’inspector li hauria agradat continuar l’interrogatori i entendre per què la doctora Florent havia anat fins allà per fer-li aquelles preguntes. Per què les respostes d’en Mougin es mereixien que ella fes aquell trajecte abans d’anar a l’hospital a trobar-se amb ell, com estava previst? Sense més pistes, en Fabregas no tenia cap motiu per allargar-se. Una vegada més, en Mougin havia proporcionat coartades per als dies dels segrestos de la Zélie i d’en Gabriel i també per al dia de l’incendi. En Fabregas no es podia permetre perdre encara més temps. Va jugar l’última carta.

—Una última pregunta i me’n vaig, senyor Mougin. Des de la nostra última conversa, la Solène Gauthier s’ha posat en contacte amb vostè?

—No.

La resposta abrupta d’en Christophe Mougin ho deia tot: no podia comptar amb la seva ajuda. L’inspector va endevinar que la propera vegada que volgués parlar amb ell, seria en presència d’un advocat.

Abans d’anar-se’n, en Fabregas va utilitzar un pretext infal·lible: es va disculpar per haver d’anar al lavabo abans d’acomiadar-se. En Mougin, que no era prou ruc per no entendre la maniobra, li va indicar, malgrat tot, el camí amb una mala mirada.

Com que en Fabregas sabia del cert que mai no li seria concedit cap exhort per escorcollar la casa, va creuar els dits amb l’esperança que els escassos metres que el separaven del quarto de bany li proporcionessin una mica més d’informació sobre el seu amfitrió.

Les parets del passadís eren de color blanc immaculat. No hi havia cap quadre penjat, ni tan sols un mirall o una foto. En Fabregas s’apropava a la porta que en Mougin li havia indicat, però no hi havia res que li hagués cridat l’atenció, excepte una altra porta, al fons del passadís. Era tancada i, com a inspector de la comissaria, en Fabregas no tenia permís per obrir-la.

Frustrat per haver fet tot aquell camí per a no res, va decidir provar sort. Si en Mougin el descobria, es defensaria dient que s’havia desorientat. Va fer girar el pom i la porta es va obrir en silenci.

Un raig de llum il·luminava feblement l’habitació a través de les persianes lògicament abaixades en aquella estació de l’any. Va distingir un portàtil sobre la taula i va suposar que aquella cambra era el despatx d’en Mougin. En canvi, va necessitar que els seus ulls se li acostumessin a la penombra per poder identificar l’objecte que hi havia al costat, exposat com si fos un trofeu.

Un bilboquet de fusta.