56

Feia sis hores que en Christophe Mougin estava detingut i encara no havia pronunciat ni una sola paraula. En Fabregas havia fet cas dels consells del forense i havia demanat a en Jean Wimez d’acompanyar-lo. Els dos homes acabaven de sortir de la sala d’interrogatoris i s’havien assegut al despatx de l’inspector. En Jean observava la pissarra que resumia els indicis i les teories relacionades.

—Creus que la doctora Florent havia trobat la solució?

—No —va respondre en Fabregas amb un gest cansat—. Tinc la sensació que només volia comprovar alguna cosa. Què era? No ho sé. Si hagués tingut totes les respostes, segurament no s’hauria llançat tota sola a la gola del llop.

—N’estàs segur?

—Tu no?

—Al capdavall, no la coneixíem gaire. Potser va voler fer la valenta.

En Jean tenia raó. La psicòloga els havia acompanyat en aquella investigació sense que cap d’ells es preocupés per les conseqüències que allò podia tenir en la seva vida. La doctora Florent no era una investigadora. La seva feina no consistia a detenir criminals i ignorava les regles que havia de respectar. En Fabregas, que fins llavors havia aconseguit contenir la culpabilitat que el martiritzava, va tirar a terra amb un cop violent tot el que hi havia sobre la taula del despatx.

En Jean no va intentar calmar-lo. Sabia que aquell canvi d’humor era necessari. En Fabregas havia de desfer-se de la ira i valia més que s’esbravés amb les carpetes i la correspondència que amb l’únic sospitós que tenien a mà. En Wimez va presenciar l’enrabiada com si res.

—Els teus homes han pogut recollir informació sobre la Solène Gauthier?

En Fabregas va acceptar la maniobra de distracció sense dir res i va recuperar una carpeta que acabava de tirar a terra. A dins hi havia un sol full.

—La Solène Gauthier va arribar a La Ròca l’any 2010. Ens n’han enviat el currículum. Cap queixa en contra seva. La mestra era clarament apreciada, si no fos que els meus nois han comprovat les seves referències.

—I?

—Contràriament al que aquí s’indica, la Solène Gauthier mai no va exercir aquesta professió abans d’arribar a La Ròca.

—Potser va voler provar sort.

—Jean, no comences a treballar en un centre escolar així com així. No ens estem referint a un currículum inflat per treballar en una empresa de poca importància.

—És clar!

—Els meus homes n’han buscat el rastre. No han trobat res. Nada. Res de res! Abans del 2010, la Solène Gauthier no existia. Ni declaració d’impostos, ni número de la seguretat social, res.

—Un canvi de nom —va concloure en Jean en veu alta.

—Exacte! Tret que no m’explico com és que va poder enganyar tan fàcilment el director de l’escola.

—La va contractar en Darras?

—No. Ell va arribar dos anys després. El director era en Pierre Bozon.

A en Jean li va fer l’efecte de rebre un cop de puny a l’estómac. En Pierre Bozon! L’antic mestre dels bessons que més tard va ser ascendit al capdavant de La Ròca. L’home que havia interrogat durant hores després de les desaparicions. L’home que acollia els nens a casa seva després de les classes. El seu nom no parava d’aparèixer en la investigació encara que havia mort feia dos mesos.

—Creus que n’estava al corrent? —va balbucejar—. Creus que sabia que la Solène Gauthier no era la dona que pretenia ser?

—És difícil de saber-ho, actualment —va respondre en Fabregas en un to resignat—, tret que en Bozon n’hagués parlat amb la seva dona abans de morir. Però no m’hi jugaria res.

—Val la pena fer-li la pregunta —va insistir en Jean.

—Tens raó. Igualment necessito que em toqui l’aire abans de tornar a veure en Mougin.

Quan van arribar a casa de la vídua Bozon, al principi, els dos homes es van pensar que havien fet el camí en va. En Fabregas havia tocat el timbre dues vegades i colpejat amb el picaporta sense que ningú els obrís. Per tranquil·litzar la consciència, en Jean es va apropar a una finestra que tenia els porticons oberts. Va posar les mans contra el vidre per protegir-se dels reflexos del sol i va tardar uns quants segons abans d’adonar-se del que veia.

La Suzanne Bozon estava estirada a terra. Algú havia regirat la sala d’estar.

—Avisa una ambulància! —va cridar mentre trencava els vidres.

La Suzanne Bozon va tornar en si bastant de pressa. Mentre en Fabregas li portava un got d’aigua, en Jean la va incorporar i la va asseure d’esquena contra el sofà. La vídua senzillament s’havia marejat. Els dos homes es van pensar que havia estat per culpa de la calor que feia a l’estança. Quan s’hi van fixar més detingudament, van veure que tenia els ulls envermellits i encara plorosos.

—Ens ha donat un bon ensurt, Suzanne! —li va dir en Jean amb tendresa—. Què li ha passat?

La dona se’ls va mirar i es va tornar a posar a plorar. Els dos homes van respectar la seva pena sense dir res, esperant que estigués disposada a explicar-se. Quan a la Suzanne ja no li van quedar més llàgrimes, va aclucar els ulls i amb una veu molt feble va dir:

—Vaig decidir posar una mica d’ordre en les coses d’en Pierre. Al seu despatx només hi anava ell.

—És una etapa difícil —va compadir-se en Jean—, no hi ha ningú que la pugui ajudar?

—No és això! —va respondre la vídua amb un sanglot—. No soc gens nostàlgica, sap?! Els papers només són papers.

En Jean va buscar les paraules que atenuessin la seva pena, però la Suzanne no li va deixar temps:

—Com podré mirar en Victor als ulls, a partir d’ara?

Els dos homes van intercanviar una mirada ràpida. En Fabregas va agafar el relleu:

—Què hi té a veure, en Victor, senyora Bozon?

La Suzanne se’l va mirar i l’inspector hi va llegir tanta angoixa que se li va encongir el cor.

—No ho entenc! —va continuar la vídua entre plors—. No entenc què li va agafar. Si me n’hagués parlat, potser hauria anat tot d’una altra manera!

En Fabregas va empassar-se la saliva, veient a venir que les revelacions de la Suzanne Bozon tindrien dures conseqüències. No obstant això, va fer un esforç sobrehumà per no pressionar-la.

—Digui’ns simplement què ha trobat, senyora.

—Tot és aquí! —va dir, assenyalant el terra amb un gest ampli—. En Pierre ho va deixar tot escrit. Ho va anotar tot a les seves llibretes.

En Jean va apartar uns fulls i va agafar un quadern. La portada era negra i rígida. Va mirar al seu voltant i en va comptar quinze d’idèntics escampats una mica pertot arreu. En Fabregas el va imitar i va agafar el que estava més a prop. Tenia les pàgines farcides d’una cal·ligrafia fina i aplicada. Duien la data. La Suzanne havia trobat el diari íntim del seu marit. El que en Fabregas tenia a les mans havia estat escrit l’any 1991. Hi sortia un nom a cada pàgina: Raphaël.

—Els ha llegit tots? —va preguntar l’inspector a la Suzanne, sense agressivitat.

—No he pogut! És massa horrible.

—Ens permet que ens els emportem?

—Agafin-los, cremin-los, facin el que en vulguin!

Quan en Fabregas va començar a recollir els quaderns, la Suzanne el va agafar fort pel canell.

—Digui a en Victor que em sap greu! Digui-li que no ho sabia! L’hi pot dir, de part meva?

A en Fabregas se li va fer un nus a la gola i només va poder fer un gest amb el cap a tall d’aprovació.