11

En Fabregas no va poder aclucar l’ull en tota la nit. De matinada va conduir saltant-se tots els límits de velocitat fins a arribar a la comissaria, intentant allunyar-se del sentiment de culpabilitat que el turmentava des que havia descobert el cos de la Nadia. Hauria hagut de demostrar més intuïció, estar més atent. Hauria hagut de recordar que estava parlant amb una nena.

Tot allò que li havia dit la psicòloga el dia anterior no havia fet més que reforçar el seu malestar. Segurament hi havia un altre nen en perill. Un nen que, aquesta vegada, encarnaria en Raphaël. Estava furiós. Se sentia impotent, incapaç de dominar la situació. Passarien més desgràcies, ho sabia, ho notava a la pell i, malgrat això, no tenia ni una pista. Com es pot ajudar un infant abans que li passi alguna cosa? Sense tenir cap altra informació, els genis de la informàtica havien estat categòrics: no hi podien fer res. Havien intentat trobar el rastre d’aquell nen al compte de la Nadia, però la nena tenia més de cent cinquanta amics, la meitat del sexe masculí, i no els havia cridat l’atenció cap conversa en concret.

En Fabregas tampoc no sabia per on començar a investigar. Res no demostrava que aquell nen fos de Piolenc, ni tan sols de la zona. Ara bé, havia d’intentar trobar-lo i La Ròca encara era el seu millor aliat, no tan sols perquè un infant de cada dos de Piolenc hi era escolaritzat, també perquè l’escola era l’únic punt en comú demostrat entre tots els segrestos. El bessons, trenta anys abans, la Nadia o la Zélie, tots freqüentaven el centre en el moment de la desaparició.

En Fabregas va arribar a La Ròca acompanyat de quatre ajudants. Amb prou feines havia tingut temps d’avisar el director per facilitar-li la tasca. El pla era senzill: interrogar tots els nens d’entre deu i onze anys sobre una possible relació amb una tal Solène o qualsevol altre nou contacte de Facebook que no haguessin vist mai al món real.

El director del centre, que cada vegada vivia pitjor aquella situació, havia fet tot allò que estava a les seves mans per ajudar els policies. Havia requisat diverses classes, havia avisat la majoria dels pares afectats i havia demanat als mestres que adaptessin el seu horari de matí.

L’inspector, per la seva banda, havia donat instruccions als seus homes: els alumnes no es podien sotmetre a un interrogatori sense la presència dels pares o d’algun representant dels serveis socials i de cap manera no es podia ultrapassar el límit de la simple conversa. Els mestres havien de presenciar totes les entrevistes i vetllar pel compliment d’aquesta ordre. Els pares d’alguns alumnes, al principi, s’havien mostrat reticents a la idea que els seus fills estiguessin cara a cara amb un uniforme, però el director, molt diplomàtic, havia recordat que aquella maniobra només tenia un objectiu: evitar un nou drama.

En Fabregas va quedar esparverat pel nombre de respostes positives. Gairebé tots els infants interrogats havien confessat que parlaven regularment amb desconeguts a través de les xarxes socials. La seva justificació, sovint, era desarmant: «posa coses superxules al seu mur» o «té més de mil amics i un canal al YouTube». L’únic punt significatiu que la policia havia pogut establir era que cap Solène no formava part dels seus contactes. Dit això, en Fabregas no podia afirmar que el segrestador utilitzés exclusivament aquell pseudònim. Potser el canviava en funció de les víctimes. A més, Facebook potser no era el seu únic terreny de caça. Molts nens i nenes havien precisat amb arrogància que Facebook era una xarxa social per a vells i que només la utilitzaven els més passats de moda de l’escola.

Al cap de dues hores, en Fabregas va sortir de la classe més desanimat que abans. En el fons, sabia que aquelles entrevistes no havien servit de res. En cap moment no havia notat la coïssor a la base del coll que ja li resultava familiar i en la qual tenia confiança. Si alguna d’aquelles criatures havia de ser la pròxima víctima, les escasses pistes recollides per la policia no permetrien evitar-ho.

Quan el director el va cridar, en Fabregas estava a punt de sortir. Acabava de rebre els noms dels empleats que el dia abans havien treballat al menjador.

—Efectivament, aquell dia hi havia un substitut —va afegir el director amb un bri d’esperança a la veu—. L’empresa Élite me n’enviarà la fitxa.

Lluny de satisfer en Fabregas, la informació el va deixar aclaparat. Com podia ocupar-se de tantes investigacions alhora? El temps jugava en contra seva. Havien de trobar la Zélie sana i estàlvia sense oblidar que potser un altre nen estava en perill. En Fabregas es va recolzar en aquell «potser» per concentrar totes les seves forces en els fets evidents. Una nena havia estat segrestada i la seva prioritat era de tornar-la als seus pares abans que no fos massa tard.

—Vull aquesta informació d’aquí a una hora —va dir amb autoritat, com si volgués confirmar la seva decisió.

—Segurament ja la tenim —va respondre el director—. Si vol, ho puc anar a comprovar.

—L’acompanyo —va dir en Fabregas, estalonant-lo.

En arribar al davant de la porta del seu despatx, el director va fer una pausa i va dubtar uns quants segons abans d’explicar-se.

—Hi ha una altra cosa que ha de saber, inspector.

—L’escolto.

—Es tracta del substitut.

—Digui.

—Tal com em va demanar, ho he comprovat. També va treballar el dia que la Nadia va desaparèixer.

En Fabregas es va posar tens. Per fi tenien alguna cosa, ho sabia.

Els segons que el director va trigar a obrir la porta i engegar l’ordinador van semblar interminables. L’inspector només tenia una cosa al cap: posar un nom i una cara a aquell que a partir de llavors seria considerat el sospitós principal.

El correu ja havia arribat. El director el va enviar a la impressora, però en Fabregas no es podia esperar. Va girar la pantalla cap a ell i va llegir la fitxa a correcuita. Contenia les indicacions habituals —nom, adreça, número de la seguretat social…— que permetrien començar la recerca. Quan va tornar a llegir més detingudament tota la informació, se li va fer un nus a l’estómac.

La raó li deia que allò que acabava de llegir havia de ser forçosament una coincidència, però la sang li bategava sorollosament a les temples.

El substitut es deia Raphaël Dupin i el seu número de la seguretat social indicava que havia nascut l’any 1978.

El mateix any que en Raphaël Lessage.