44

Quan van arribar a casa d’en Victor Lessage, les últimes paraules d’en Jean encara ressonaven dins del cap d’en Fabregas. L’inspector havia demanat al seu antic superior d’ampliar els seus pensaments. En Jean no n’havia estat capaç.

—No ho sé —va admetre—. Igual que tu, descobreixo que la Solène no era la nena que ens imaginàvem i un nombre infinit de possibilitats s’obren davant nostre. Hi ha moltes pistes que jo no m’hauria atrevit mai a explorar de por d’acabar-me pervertint pel camí. De debò creus que una criatura d’onze anys pot tenir un comportament d’aquesta mena?

En Fabregas entenia el torbament d’en Jean. Al llarg de la seva carrera, malauradament, s’havia trobat amb diversos casos de pederàstia, però allò que havia deixat entreveure la vídua Bozon era tota una altra història. La Solène intentava seduir amb tan sols onze anys? El problema era que no aconseguia fer-se un retrat objectiu de la nena. Encara instal·lat al volant del cotxe, en Fabregas va proposar trucar a la doctora Florent per explicar-li les últimes novetats.

—He de sondejar en Victor sobre el comportament de la seva filla, m’estimo més estar preparat.

—No li diràs pas tot el que ens han explicat, oi? —va comentar, preocupat, en Jean.

—T’asseguro que si ho puc evitar, no ho faré! No tinc ganes d’explicar a un pare desconsolat que la seva petita princesa era una provocadora i una manipuladora!

En Jean va empal·lidir i va obrir la finestra, eliminant de cop els avantatges de la climatització. Va respirar feixugament amb els ulls clavats a la casa d’en Victor. Estaven a punt d’obrir la capsa de Pandora i en Jean ja ho lamentava profundament.

La doctora Florent va despenjar de seguida i ni tan sols va esperar que en Fabregas es presentés:

—Dues trucades abans que surti el sol! Al final em pensaré que em troba a faltar, inspector!

En Fabregas es va escurar el coll mentre desitjava que el seu antic superior no hi veiés un signe de complicitat fora de lloc.

—Hola de nou, doctora! Estic amb en Jean Wimez, tenim algunes preguntes per a vostè. Tinc l’altaveu connectat.

El missatge era clar. Tan clar que en Jean es va permetre fer l’ullet al seu exsergent.

—Què puc fer per vostès, senyors?

En Fabregas va continuar en un to que esperava que semblés despreocupat. Primer va explicar l’entrevista amb en Christophe Mougin. L’inspector va intentar descriure tan bé com va poder l’actitud que havia adoptat el company de classe dels bessons durant l’interrogatori. Va repetir, quasi paraula per paraula, les confessions d’en Mougin: la síndrome de l’home maltractat, el fet que encara seguís una teràpia. La psicòloga li va preguntar algunes coses més sense fer cap comentari.

Tot seguit, en Fabregas la va informar de la conversa amb la vídua Bozon. La doctora Florent el va interrompre una sola vegada, per demanar-li més detalls sobre la reacció de l’antic mestre.

—Senzillament va dir a la seva dona que no tornaria a veure els bessons a casa seva —va explicar en Fabregas.

—M’interessa més saber quina va ser la reacció d’ell quan es va adonar que la Solène coquetejava.

—La vídua no ens ho ha dit.

—L’hi han preguntat?

En Fabregas va haver d’admetre que no. La Suzanne Bozon havia recordat el seu patiment respecte als tripijocs de la Solène, però en cap moment no havia parlat de la reacció del seu marit. Ara bé, al juny del 1989, en Pierre Bozon havia tallat sobtadament els lligams amb els bessons. Per força devia passar alguna cosa greu.

—Tornaré a anar a casa seva —va dir en Fabregas, conscient que havia deixat escapar alguna pista.

—Si la seva dona no n’ha parlat —el va consolar la psicòloga—, deu ser perquè no ho sap. Això significa que el mestre volia amagar alguna cosa.

—Val la pena comprovar-ho —va insistir l’inspector, a qui no agradava cometre errors.

—Creu que en Pierre Bozon era pederasta? —va preguntar en Jean—. Portava a casa seva els alumnes després de les classes. Fins i tot la seva dona ens va dir que jugava amb ells.

—Diria que no —va respondre la doctora Florent després d’uns quants segons de reflexió—. Em fa l’efecte que era sincer i que volia oferir un entorn càlid als nens. En canvi, és possible que la Solène li fes considerar les coses des d’un altre punt de vista.

—Què vol dir?

—L’analogia que ha fet la senyora Bozon amb la Lolita és força interessant. No em refereixo a la pel·lícula, sinó a la novel·la. Nabókov, al seu llibre, utilitza un terme per descriure el protagonista que, encara que se n’ha deformat el sentit, podria ser adient per al seu home. Segons ell, Humbert Humbert és un «nimfolepte». És a dir, un home que sent atracció per les nimfes. Amb aquest concepte ens allunyem de la noció de pederàstia. Una nimfa és una preadolescent conscient del seu poder d’atracció sexual.

—Però la Solène no era una preadolescent!

En Fabregas tenia la sensació d’estar-se repetint des de l’inici del dia, però no aconseguia alliberar-se d’aquella imatge. Si la Solène hagués tingut tretze o catorze anys, hauria acceptat totes les teories sense replicar. Però tenia onze anys i havia crescut feia trenta anys, en una època en què els rombes aplicats a les pel·lícules volien dir alguna cosa.

La doctora Florent va respondre amb tacte les seves objeccions:

—Els pediatres i els psiquiatres es posen d’acord a dir que la preadolescència concerneix els nens entre vuit i dotze anys. En alguns d’ells, la pubertat comença fins i tot abans. Evidentment, els canvis en l’alimentació dels últims trenta anys han accelerat aquest fenomen, però sempre hi ha hagut casos de nenes que han tingut la menstruació a aquesta edat, sigui quina sigui la generació. Seria interessant saber a quina edat li va venir a la Solène.

—Jo no ho preguntaré pas a en Victor! —va deixar anar en Jean, que fins llavors havia estat callat.

—Em sorprendria que fos capaç de respondre —va replicar la doctora Florent en un to lleugerament divertit—. Com vostè acaba de demostrar, la regla no serà mai cosa d’homes! Ho deia d’una manera general. Com que no podem comptar amb l’ajuda de la mare de la Solène, caldria buscar una dona amb qui tinguessin confiança. Una antiga companya de classe, per exemple.

En Fabregas va escriure aquesta recomanació a la seva llibreta, a sota de la resta d’indicacions que havia anotat al llarg de la conversa.

—Doctora, pensa que en Bozon va poder segrestar la Solène i el seu germà?

—No ho sé, inspector. A més, això només resoldria la meitat del seu problema! En Bozon va morir abans de la desaparició de la Zélie i d’en Gabriel.