8

En Julien Fabregas es va aïllar a la sala de professors. Durant l’hora posterior a la desaparició de la Zélie, l’inspector havia atès els temes més urgents. Tots els seus homes eren sobre el terreny per trobar el més mínim indici, la doctora Florent intentava aconseguir nova informació per part de la Nadia i s’havien instal·lat barreres a tot el territori. Però en Fabregas no estava satisfet. Des de feia una setmana tenia la desagradable sensació de ser un simple espectador. Fins i tot abans que el seu equip hagués descobert el més petit indici que els ajudés a trobar la Nadia, ella mateixa havia tornat a casa dels seus pares sense l’ajuda de ningú i sense la voluntat de confiar a ningú el que li havia passat. Estava disposat a tornar a obrir un vell expedient per entendre la raó del seu segrest, i llavors una altra criatura havia desaparegut pràcticament davant dels seus nassos. O el segrestador es burlava obertament de la seva incompetència o no sabia que un policia es trobava precisament a La Ròca en aquell instant. Era una pregunta que havia de respondre si volia aconseguir entendre el tarannà del sospitós.

I, a més a més, havia de solucionar com més aviat millor el problema d’en Victor Lessage. Si mantenia l’home en detenció preventiva durant més temps, corria el risc d’enviar senyals negatius als periodistes, que no s’estarien de propagar qualsevol mena de teoria amb el perill d’ocasionar conseqüències desastroses. De tota manera, en Fabregas no tenia cap element nou sobre el cas dels bessons, i el seu pare, evidentment, no podia ser detingut pel segrest de la Zélie Mourier. Va donar l’ordre d’alliberar-lo i es va centrar en les dades que tenia.

En el primer segrest, la cèl·lula de crisi ja havia fet el retrat del sospitós, però era molt confús. Les estadístiques tendien a demostrar que buscaven un home que vivia en aquella regió, de raça blanca i en una mitjana d’edat situada entre els vint-i-cinc i els cinquanta anys. Segurament l’home tenia família i una feina estable. A en Fabregas li feia venir esgarrifances. Si les dades eren exactes, aquella descripció corresponia a més del vint per cent de la població del departament de Vaucluse, dit d’una altra manera, al voltant de cent mil persones. Sabia perfectament que aquella informació no li serviria gaire per poder avançar.

Els últims esdeveniments, en canvi, treien a la llum aspectes molt més interessants sobre el cas. Per què un home havia de segrestar una nena d’onze anys per alliberar-la dos dies després i segrestar-ne una altra? S’havia equivocat de víctima? Semblava poc probable. I què li havia pogut dir a la Nadia que la fes estar callada d’aquella manera? L’havia amenaçat? La Nadia no semblava traumatitzada i encara menys espantada. Al contrari, semblava que desafiés l’autoritat. En Fabregas va rellegir les seves notes i va pronunciar en veu alta el que la Nadia li havia confessat una mica més tard: «Si mai tornava a passar alguna cosa, no calia preocupar-se. Aquesta vegada, tot aniria bé».

Per a en Fabregas, aquella frase era la prova que s’havien equivocat des del principi. La Nadia no s’havia inventat una amiga imaginària pel simple fet que un fantasma no pot preveure el futur. És a dir, la Solène no existia. La Solène havia mort trenta anys abans i aquell fet era incontestable. Per tant, qui s’havia adreçat a la Nadia? L’inspector es va adonar que no havia aprofundit prou en aquella pista. Entre les instruccions de la psicòloga i la disminució de la urgència des del retorn de la Nadia, en Fabregas havia estalviat a la nena un interrogatori exhaustiu. En aquell moment, les preguntes giravoltaven dins del seu cap. A què s’assemblava, aquesta Solène? Era una nena de la seva edat o, al contrari, una adulta? L’havia vist o només sentit? En Fabregas se sentia aclaparat. Si volia una oportunitat de tornar a tenir el control d’aquell cas, necessitava respostes i sense perdre temps. Saber que «aquesta vegada, tot aniria bé» li feia el mateix efecte que una bomba de rellotgeria, com si s’ho haguessin de prendre en el sentit contrari.

Va deixar dos policies de guàrdia a La Ròca i va tornar a casa dels pares de la Nadia. Tenia la sensació que activant la sirena manifestaria el seu estat d’ànim. Era una emergència. La compassió s’havia acabat. Si la Nadia amagava informació susceptible d’orientar la recerca i així poder salvar la petita Zélie, en Fabregas estava decidit a obtenir-la.

La mare de la Nadia el va rebre amb els ulls plorosos. El va acompanyar fins a la sala d’estar sense dir res, amb les espatlles encorbades, sense energia. En Fabregas va pensar que patia pel revés de la desaparició i, més tard, l’aparició de la seva filla, però, després de sentir les explicacions de la doctora Florent, de seguida va entendre que la situació havia evolucionat de manera preocupant.

Com havia promès, la psicòloga havia pressionat la Nadia i li havia explicat la gravetat dels fets i del poder que tenia entre les seves mans. La nena s’havia aixecat immediatament. Feia mitja hora que s’havia tancat a la seva habitació i es negava a rebre ningú.

—Li estalvio els insults que la seva mare i jo hem tingut l’honor de sentir a través de la porta. Diuen que els nens són cada vegada més precoços i, si me’n calia alguna prova, he quedat ben servida.

La doctora Florent s’havia explicat sense amargor, amb un mig somriure forçat, però l’inspector ja no sentia cap mena de tendresa per la Nadia. Li hauria fet vergonya confessar-ho, però començava a considerar aquella criatura d’onze anys com a responsable del segrest de la Zélie. El seu silenci l’havia condemnada.

—Té una eina per obrir la porta? —va preguntar en un to sec a la mare.

—És la primera vegada que s’hi tanca —va sanglotar sense respondre la pregunta—. Ja no reconec la meva filla, inspector.

En una altra ocasió, en Fabregas sens dubte hauria trobat les paraules adients per consolar aquella dona. En comptes d’això, va sentir que li etzibava:

—Senyora Vernois, si cal, enfonsaré la porta. L’hi pregunto per última vegada: té una eina per obrir-la?

En Fabregas es va pensar que la mare es desmaiaria, però ella es va absentar uns quants segons per tornar amb un tornavís de boca plana a la mà.

—L’altre dia es va encallar el pestell del lavabo —es va començar a justificar amb veu tremolosa—. El meu marit va aconseguir desbloquejar-lo amb això. Potser vostè també se’n sortirà.

Fràgil i espantada, la mare de la Nadia feia pena de veure. L’inspector va esbossar un somriure d’agraïment i va agafar el tornavís, però sabia que el mal ja estava fet i que era massa tard per demanar disculpes.

I també era massa tard per entrar a l’habitació de la Nadia.