36

En Fabregas va arribar a la comissaria a les cinc de la matinada. El sopar a casa d’en Victor l’havia trasbalsat i, contràriament a la dita, consultar els seus dubtes amb el coixí no li havia servit de res. Incapaç de dormir, s’havia estimat més anar al seu despatx per reflexionar amb calma abans que les presses de la investigació tornessin a arrencar.

En tot aquell cas, l’inspector no aconseguia agafar prou distància. N’era conscient, com també era conscient que la seva implicació començava a ser més emocional que professional. L’altra constatació era que els bessons li monopolitzaven l’atenció i relegaven la Zélie i en Gabriel a un segon terme. Era una estratègia que no hauria pogut defensar davant un jutge d’instrucció ni davant dels ulls del gran públic, però si en Fabregas estava convençut d’alguna cosa des de l’inici de la investigació era que els dos casos estaven estretament relacionats. Si volia trobar els dos nens, havia d’entendre què havia passat trenta anys enrere. I per tenir una oportunitat d’aconseguir-ho, abans que res havia d’allunyar del seu cap el fet que el seu antic superior, en certa manera, havia fracassat. En Fabregas no es creia més intel·ligent, només tenia un avantatge en relació amb ell: el temps. No el temps que s’havia escolat des de feia gairebé un parell de setmanes, sinó el que havia transcorregut des de la desaparició dels bessons. Durant aquells trenta anys havien canviat moltes coses i l’inspector no tan sols pensava en els mètodes d’investigació o en la tecnologia. Els protagonistes d’aquell cas també havien evolucionat. Si en Raphaël Lessage encara era viu, i d’això en Fabregas n’estava convençut, ara tenia quaranta anys i la seva existència no podia ser tan fàcil de dissimular com la d’un nen d’onze anys. El segrestador dels bessons també tenia tres desenes d’anys més i el seu enteniment segurament ja no era tan afilat com ho havia estat en el passat. Podia cometre més errors, deixar alguna pista que permetés arribar fins a ell. També hi havia el Christophe que en Victor havia esmentat. En aquella època, només era un nen. Què diria ara que havia crescut?

Era massa d’hora per trucar a la doctora Florent. En Fabregas es va haver d’acontentar ordenant les idees que tenia sobre aquell amic d’infantesa per comprovar si tot allò que en Jean i ell havien esbossat la nit anterior era tan escaient com s’havien pensat quan per les seves venes circulava una alta dosi d’alcohol.

Christophe Mougin. Quaranta anys, solter, agent immobiliari, amb residència a Bollène des de feia uns quants anys. Vet aquí la informació que li havia pogut proporcionar en Victor sobre el company de classe dels bessons. No era gaire, però en Fabregas tenia la intenció de descobrir més coses al llarg del dia anant directament a veure’l.

Christophe o, més directament, «aquell que porta el Crist»; Crist, els arcàngels…

En Fabregas va rectificar de seguida. Sempre havia desconfiat de les relacions d’idees. A força de buscar-les, sempre s’acaben trobant coincidències. Christophe era un nom corrent, es va dir a si mateix, i donar-hi més voltes era una pèrdua de temps.

Quan tenia onze anys, en Christophe havia patit la desaparició brutal de dos dels seus amics i, sobretot, la mort de la Solène, de qui estava enamorat. Forçosament havia de ser un trauma, va pensar en Fabregas. Fins al punt de perdre el cap? La teoria que el policia s’havia inventat la nit anterior, aquell matí li semblava molt més difícil de sostenir. En Christophe Mougin havia decidit recrear la mateixa situació que havia viscut trenta anys enrere per, aquesta vegada, poder salvar els seus companys d’infantesa? S’havia convertit en botxí pensant que era un salvador? Al llarg de la seva carrera, en Fabregas havia sentit justificacions més enrevessades que aquella, però hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar. Què hi tenia a veure l’Arnaud Belli en tota aquella història? Si en Christophe Mougin era l’home que havien vist fugir de l’edifici de la mestra, volia dir que era ell qui l’havia assassinat. Però per què?

En Fabregas va interrompre la seva reflexió i va observar el bilboquet que presidia el despatx. Tenia la intenció de dur-lo al laboratori així que obrissin. Havia tingut temps d’observar-lo més atentament que la nit passada i en un lloc més ben il·luminat. La primes ranures de fusta s’havien enfosquit amb els anys, però el color es mantenia intacte. Si hi hagués hagut sang a les escletxes, ell se n’hauria adonat; per aquell motiu, havia descartat la idea que fos l’arma del crim. Per contra, encara era una pregunta interessant saber si havia estat un objecte com aquell el que havia causat la mort de l’Arnaud Belli. Als bessons els agradava aquell joc d’habilitat. En Fabregas havia conservat la informació més per instint que per un motiu enraonat. Tanmateix, havia decidit concedir-se una mica de confiança.

Repassant una vegada més les seves notes, en Fabregas hi va afegir el nom de la Solène Gauthier. On era? Amagada en algun lloc o al costat d’en Raphaël Dupin? O, tot al contrari, havien d’estar preparats per descobrir el seu cos en el moment més impensat? La mestra estava a punt de proporcionar informació a la doctora Florent. Ho havia pagat amb la vida? El seu cosí també continuava desaparegut. En Raphaël Dupin o en Michel Dumas, fos quin fos el seu nom, havia desaparegut del mapa i en Fabregas ja no sabia quin lloc de l’escaquer atribuir-li. Encara era el principal sospitós?

Massa noms, massa teories. L’inspector se sentia aclaparat per tantes possibilitats. Fos com fos, havia de fer net de tots aquells pensaments.

A aquella hora de la matinada, els locals de la comissaria eren gairebé deserts i qualsevol soroll es convertia en una reverberació. En Fabregas es va sobresaltar quan va sentir el timbre del telèfon.

Era un dels tècnics del laboratori. Es pensava que despenjarien des de la centraleta i no va amagar la seva satisfacció quan es va adonar que parlava directament amb l’inspector. A jutjar pel to de la seva veu i per la manera apressada de parlar, en Fabregas va endevinar que el cop de mà que esperava desesperadament des de feia dies per fi estava a punt d’arribar.

—És sobre l’ungla que ens va enviar, inspector.

L’ungla d’en Raphaël Dupin. En Fabregas no esperava rebre els resultats tan de pressa. Ara que estava a punt de saber-los, el silenci imposat pel seu interlocutor se li feia insuportable.

—I què han descobert?

—Hem trobat una coincidència.

—Tinc tot el temps del món! —va exclamar, burleta, en Fabregas.

—Rebrà el nostre informe detallat al llarg del dia —va continuar el tècnic, impertorbable—, però he pensat que li agradaria tenir la informació com més aviat millor.

—Quina informació?

—Les dues investigacions estan relacionades. L’ungla pertany o, més ben dit, pertanyia al cadàver que han trobat calcinat.

—L’Arnaud Belli? —va exclamar en Fabregas—. N’està segur?

—Afirmatiu! Sense cap mena de dubte.