18

Dels set sospitosos inscrits a la llista d’en Jean Wimez, en Fabregas només en va poder convocar tres. El temps havia fet la seva feina, estrenyent els fils de la xarxa, cosa que no desagradava al inspector. Havia començat una cursa contra rellotge i com més de pressa pogués eliminar les pistes estèrils, més de pressa es dirigiria cap a la bona direcció. Dels set individus interrogats pel seu antic superior, dos havien mort al llarg d’aquell any. L’un, d’un accident de cotxe la nit de Cap d’Any amb tres grams d’alcohol a la sang; l’altre, d’un atac de cor el mes d’abril, feia dos mesos. Aquest últim era el mestre dels bessons en el moment dels fets. En Jean havia confessat que l’havia inclòs a la llista únicament perquè el seu comportament no li semblava apropiat. Li feia l’efecte que l’exmestre era una mica massa proper als alumnes, però cap membre de La Ròca no havia confirmat aquesta sensació. Un tercer home havia estat eliminat de la llista perquè feia cinc anys que gaudia de la seva jubilació al Marroc i, des d’aleshores, no havia tornat a posar els peus a França. I un altre havia quedat exclòs per la senzilla raó que patia Alzheimer i des de feia quasi dos anys vivia en un centre especialitzat.

Entre els tres noms que quedaven, evidentment, hi figurava el d’en Victor Lessage. Encara que el pare dels bessons estigués en detenció preventiva pel segrest de la Nadia en el moment de la desaparició de la Zélie, n’havia sortit abans que en Gabriel hagués desaparegut del mapa. En saber que la Nadia s’havia fugat per voluntat pròpia, era raonable imaginar que la Zélie també ho havia fet, i aquesta simple hipòtesi tornava a posar en dubte la innocència d’en Victor.

Les altres dues persones convocades eren veïns de Piolenc. Com que en Fabregas era originari d’Orange, no les coneixia, però en Jean li havia fet una descripció concisa abans de veure’ls arribar.

El primer es deia Olivier Vasse. L’any 1989 tenia vint anys i treballava a la vinya a compte del seu pare. En Jean l’havia catalogat com una «bala perduda». Desescolaritzat des dels setze anys, l’Olivier ja tenia antecedents fins i tot abans de ser major d’edat, res de gaire importància, petits furts amb els quals els diferents jutges s’havien mostrat indulgents. No deixava de ser veritat que el noi, que hauria hagut d’estar ajudant el seu pare durant la festa de l’all, s’havia absentat dues hores de la parada sense poder donar cap coartada. Deia que havia anat a fer un volt amb la moto per esbargir-se, però ningú no ho havia pogut confirmar. A part d’aquest buit en l’ocupació del temps, en Jean no havia pogut aportar res més que no fos que l’Olivier Vasse coneixia els bessons d’haver-los cuidat diverses vegades al domicili dels Lessage. Tot plegat era massa poca cosa perquè un jutge d’instrucció hi donés importància. En aquells moments, l’Olivier Vasse no tenia feina i acostumava a freqüentar les cases d’apostes de Piolenc. Vivia dels guanys obtinguts amb la venda de les vinyes dels seus pares, ja morts.

El segon sospitós era conegut pels piolencs amb el pseudònim de l’Estranger. D’origen anglès, l’home s’havia instal·lat al poble a principis dels anys vuitanta, però el seu accent, encara molt marcat, li havia fet valer aquell sobrenom, que segurament mantindria fins al final dels seus dies. L’Allan Wells tenia vuitanta anys i en Jean dubtava que encara fos capaç de segrestar dos nens, però el seu nom havia aparegut diverses vegades durant la investigació dels bessons. Cada vegada, a causa d’una delació.

—Quina mena de delacions? —havia volgut aprofundir en Fabregas.

—Oh, semblava més aviat xenofòbia primària, gelosia pura i dura. En Wells havia comprat un terreny de tres mil hectàrees a un vell del poble a canvi d’una misèria. Havia declarat que volia extreure un vi de qualitat excepcional d’aquella vinya, encara que en vins ell hi entenia tant com jo en púdings.

—Però el vas afegir a la llista.

—Vaig rebre més de cent denúncies contra aquest paio i la meva àvia acostumava a dir que «quan els gossos borden, alguna cosa senten!». Si vols que sigui sincer, no era res més que una persona extravagant. És veritat, però, que no tenia cap coartada per a aquell dia. Va dir que havia passat tot el dia pintant i que aquell mateix vespre havia cremat la tela. El senyor no estava satisfet amb el resultat.

—Això és tot?

—No. Vaig demanar a un vell amic de Scotland Yard si sabien alguna cosa d’ell. El nostre home, fill d’una gran família londinenca, abans de tocar el dos era professor d’una universitat privada. Diverses querelles per assetjament a menors havien estat interposades en contra d’ell, però totes s’havien resolt amb un acord amistós. La policia s’havia vist obligada a abandonar les persecucions.

—T’entenc —va respondre en Fabregas, escèptic—. Però has d’admetre que entre l’assetjament i l’assassinat hi ha un abisme.

—Ja ho sé. Per això no vaig insistir. L’he posat a la llista perquè el seu nom m’ha tornat a venir al cap i perquè potser a tu aquest home et farà una impressió diferent que a mi.

En el fons, en Fabregas sabia que era una pèrdua de temps; però, com que no tenia pistes més consistents, va acabar convocant-lo amb els altres dos.

En Victor Lessage acabava d’arribar a la comissaria. El seu rostre expressava resignació en comptes d’irritació, com s’havien esperat. En seixanta-dues hores, era la segona vegada que es trobava entre aquelles parets i qualsevol altra persona hauria demostrat impaciència, però en Victor s’hi havia acostumat.

En Jean va rebre el seu company de ruta i el va fer seure a la sala d’interrogatoris mentre esperava que en Fabregas s’hi presentés. Els dos amics es van mirar amb hostilitat, conscients que no feien res més que reviure una escena que ja havien interpretat un centenar de vegades.

En Fabregas, per la seva banda, s’afanyava a rellegir l’última declaració del pare dels bessons. Volia conèixer el seu expedient fil per randa abans d’interrogar-lo, però en Vicart va interrompre la lectura.

—Què passa, sergent?

—És sobre en Raphaël Dupin, inspector.

—Soc tot orelles.

—Em sembla que tenim un problema.

—Li repeteixo que soc tot orelles, sergent!

—Ens va dir que havia nascut a Carsant, però he trucat al seu Ajuntament i no tenen cap partida de naixement amb aquest nom.

—Potser s’ha extraviat?

—Segons el responsable amb qui he parlat per telèfon, no, inspector.

—Molt bé. Vagin a buscar en Dupin. Si ens ha mentit sobre el lloc de naixement, segur que també ens ha amagat altres coses.

—Aquest és el problema! He intentat localitzar-lo al telèfon fix que ens va donar, però la línia està fora de servei. Temo que ens deu haver pres el pèl en tot, inspector.

Els ulls d’en Fabregas es van posar sobre la llista dels tres sospitosos que havia escrit en Jean. Va agafar el full i el va arrugar com una pilota abans de llançar-lo amb fúria cap a la porta del despatx.