32

Una vegada més, en Fabregas es retreia haver passat per alt una pista. Per tal de guanyar temps havia ordenat als seus homes que es concentressin en les nenes desaparegudes feia trenta anys. En cap moment no s’havia imaginat que el raptor dels bessons triaria un nen per substituir la Solène. Ara entenia que havia estat un error. No tenia cap dubte que el cadàver que havien trobat al pis de la mestra estava relacionat, d’una manera o d’una altra, amb els infants Lessage.

L’ordre de cerca havia estat donada amb el nom d’Arnaud Belli. El nen tenia onze anys quan va desaparèixer a la sortida de l’escola el dia abans de les vacances de Nadal. Vivia a Milhaud, un poble no gaire més gran que Piolenc, situat a la conurbació de Nimes. Malauradament, la història d’aquell nen no havia emocionat prou França perquè el busquessin amb prou interès. Potser perquè acabava de ser assignat a la quarta família d’acollida després de la mort dels seus pares, dos anys abans, o potser perquè ja era conegut de la policia per delictes menors? El cas és que la teoria de la fuga de seguida havia aparegut i ningú no s’havia preocupat realment per l’Arnaud Belli fins llavors.

La foto proporcionada per la policia de l’època mostrava un nen de cara rosada, amb algunes pigues i la mirada plena de ràbia. L’Arnaud Belli hauria pogut tenir un paper protagonista en una pel·lícula de Ken Loach, va pensar en Fabregas, no sense sentir una fiblada al cor. Una ànima torturada en un cos de nen, abandonat massa d’hora pels seus pares, després per la societat, i que havia mort com havia viscut: sol i sense ningú que es preocupés per la seva desaparició. En Vicart va revisar les últimes denúncies que s’havien posat a la zona: cap home d’aquella franja d’edat no havia estat declarat absent els últims tres dies.

Què li havia passat, a l’Arnaud Belli, aquells últims anys? Com havia viscut? En Fabregas no tenia ni tan sols un indici lleu d’una resposta, però aquella descoberta plantejava una altra pregunta: durant tot aquell temps havia crescut al costat d’en Raphaël Lessage? Els dos nens s’havien convertit en germans per la força de les circumstàncies o per la del segrestador?

Quan en Victor Lessage s’assabentés d’aquella notícia —i en Fabregas no tenia cap dubte que se n’assabentaria al cap de poc—, totes les seves esperances renaixerien. Si un nen segrestat quatre mesos després que el seu fill havia pogut sobreviure fins llavors, sens dubte podia passar el mateix amb en Raphaël. Excepte que, en el pensament de l’inspector, el fill Lessage era més que mai el sospitós de la seva investigació i no pas una víctima.

Les dues primeres preguntes que en Fabregas havia de respondre de manera urgent eren «per què l’Arnaud Belli estava a l’apartament de la Solène Gauthier?» i «qui l’havia assassinat?». Havien vist un home fugint de l’edifici, però la mestra continuava desapareguda. Era en Raphaël Lessage? Si aquell era el cas, la Solène i en Raphaël estaven confabulats o, tot al contrari, la mestra estava en perill?

Els homes de l’inspector treballaven de valent per trobar rastres de l’Arnaud Belli. Aquell individu havia estat fora dels radars durant tant temps que en Fabregas dubtava que fos possible trobar ni que fos una engruna d’informació. El forense havia descobert en el cadàver una fractura d’estèrnum que devia ser de feia vint anys. En Fabregas no gosava enviar els seus investigadors a tots els hospitals de la zona per desenterrar el seu expedient, sobretot tenint en compte que el doctor Leroy havia precisat que aquell tipus de fractura no necessitava intervenció ni tan sols cotilla. L’informe dental també el duia fins a un atzucac. El dia de la seva mort, en Belli encara tenia els queixals del seny i les seves dents evidenciaven que cap dentista no se n’havia ocupat mai. Fins i tot en aquell aspecte, el forense tenia una explicació. A finals dels anys vuitanta, el percentatge d’adolescents que duien ferros era molt baix, tot al contrari que en l’actualitat. «Els avantatges de les selfies! —havia dit en to de broma—. Si vols ser el més bonic del mirall, has d’acceptar alguns mètodes de tortura!».

Quan feia una hora que en Fabregas llegia les seves notes, en Jean Wimez, que hi havia anat per informar-se dels progressos de la investigació, va trucar a la porta del seu despatx. Això el va fer sortir dels seus pensaments. Va ser una interrupció benvinguda. Una mirada nova sobre la situació sens dubte li seria útil.

—Penses dir-ho als seus pares? —va preguntar sense embuts l’expolicia.

—Són morts! I la família d’acollida, quan va desaparèixer, no van semblar gaire tristos. Val a dir que el nen només feia tres mesos que era a casa seva.

—Com em va poder passar per alt?! —va exclamar, esbufegant, en Wimez mentre s’asseia.

Amb les espatlles caigudes i cara de cansat, l’antic superior d’en Fabregas semblava haver envellit deu anys de cop.

—No podies establir el lligam de cap de les maneres, Jean!

—Vols dir? Un nen desapareix a seixanta quilòmetres d’aquí, un mes després de la mort de la Solène, i no me n’adono? Com et sentiries al meu lloc?

—Tu mateix ho has dit: una nena acabava de morir i la prioritat era trobar l’assassí. Sense tenir en compte que us imaginàveu que en Raphaël podia córrer la mateixa sort que la seva germana bessona.

—Però no vaig preveure la possibilitat que la Solène fos substituïda! No hi vaig pensar fins més tard. Mesos o fins i tot anys més tard. Si hagués intentat entendre els motius del segrestador en el moment dels fets, potser hi hauria pogut fer alguna cosa.

—Com ara què? Buscar dos nens en comptes d’un? No sé com això t’hauria pogut ajudar. I, a més a més, saps tan bé com jo que en aquella època la informació no circulava de la mateixa manera que ara. L’Arnaud Belli de seguida va ser catalogat com un bala perduda que acabava de fugar-se. L’ordre de cerca no devia passar les fronteres del Gard.

En Jean, evidentment, sabia tot allò, però el sentiment de culpabilitat que intentava ofegar des de feia trenta anys acabava de trobar de què alimentar-se.

—Ja et pots imaginar que quan en Victor ho sàpiga, no et deixarà en pau —va dir per canviar de tema.

—Ja ho sé —va respondre en Fabregas amb un sospir.

—Però em sembla que té el dret de saber-ho. Ben mirat, l’Arnaud Belli potser ha crescut tots aquests anys al costat del seu fill!

—En soc conscient, què et penses?! Llàstima que aquest home sigui mort, i que, si tenia informació per donar-nos sobre en Raphaël Lessage, malauradament ha mort amb ell.

—Julien, penses de debò que en Raphaël va ser el seu assassí?

—No en tinc ni punyetera idea, Jean!