17

Set noms. Durant vint anys d’investigació oficial i deu d’investigació oficiosa, en Jean Wimez havia sospitat d’un total de set homes de ser responsables del segrest dels bessons i de l’assassinat de la Solène.

En aquella època havia dut els interrogatoris tan enllà com li havia permès la llei. Havia acabat abandonant per falta de proves o de pistes tangibles, convençut que el veritable culpable devia ser un turista de pas per Piolenc aquell famós 26 d’agost de 1989. La festa de l’all, anomenada una mica pomposament «festival cultural i folklòric de l’all», aquell any celebrava la desena edició i les nombroses actuacions previstes per a l’ocasió encara havien atret més badocs que en les edicions passades.

La desaparició de la Zélie i d’en Gabriel ho tornaven a posar tot en dubte. En Jean estava convençut que les coincidències en els noms no eren casuals i que podia ser que el segrestador hagués elaborat el seu pla minuciosament. No es podia tractar d’una persona que estigués de pas. Probablement havia esperat que els dos nens tinguessin la mateixa edat que la Solène i en Raphaël per fer-los desaparèixer. Ara faltava entendre el com i, sobretot, el perquè. L’home intentava reproduir el mateix esquema?

—És ben possible —va respondre la doctora Florent—. Per molt que la Zélie i en Gabriel no siguin bessons, tenen la mateixa edat i van a la mateixa classe. Encara que la seva mestra hagi dit que no eren especialment amics, el nostre segrestador potser s’ha fet la seva pròpia pel·lícula.

—Això vol dir que ens hem de preparar per trobar el cos de la Zélie d’aquí a uns quants mesos? —va preguntar en Fabregas, neguitós.

—No ho podem excloure.

L’inspector havia posat la vista en el calendari que tenien a la paret, adonant-se, de cop i volta, que acabaven d’activar un compte enrere i que el final podia ser fatídic.

—Disculpeu, però tinc un dubte —va intervenir en Jean—. Mai no vaig arribar a pensar que la mort de la Solène fos premeditada i continuo sense pensar-ho.

—Per què ho dius?

—Doncs perquè no he aconseguit explicar-me-la mai. Potser per la manera com estava col·locat el cos o per la roba que portava, però la primera impressió que vaig tenir en aquell cementiri era que la Solène havia estat estimada fins i tot en el moment de la seva mort. No puc evitar pensar que la seva asfíxia va ser provocada de forma accidental.

—És possible —va continuar la psicòloga amb tacte—, però en aquesta teoria hi ha alguna cosa que no em quadra.

—El què?

—Imaginem que el nostre home, o més aviat persona, perquè per part meva no excloc la intervenció d’una dona, hagués tingut la necessitat de segrestar una parella de nens per satisfer una pulsió, una necessitat que, ara per ara, se’ns escapa. Imaginem-nos que la mort de la Solène hagués estat accidental, com vostè suggereix. Per lògica, el segrestador hauria fet qualsevol cosa per substituir aquella nena. Hauria tingut la necessitat de tornar a equilibrar la balança, si em permeten l’expressió.

—Ja l’entenc —va respondre en Fabregas, reprenent el fil del raonament—. Segons vostè, si la mort de la Solène no hagués estat premeditada, una altra nena hauria estat segrestada entremig de la gent, oi?

—Exacte! Bé, només és una opinió. Si, en apropiar-se la Solène i en Raphaël, aquesta persona hagués actuat per resoldre una pulsió, llavors la seva frustració hauria estat immensa i no hauria tingut més remei que tornar a començar.

En Jean havia d’admetre que aquell punt de vista semblava encertat. Tornava a posar en perspectiva les seves pròpies conviccions, però era conscient que havien estat formulades pel seu instint, per una simple sensació que mai no l’havia abandonat. De tota manera, no va poder evitar fer d’advocat del diable.

—Després de descobrir el cos, tothom estava a l’aguait, no tan sols la policia, fins i tot els periodistes havien convertit aquesta història en un cavall de batalla i els habitants del poble feien les seves pròpies investigacions. Tothom espiava tothom, disposats a delatar qualsevol sospitós. Si no hi havia una barrera de les forces de l’ordre a cada encreuament, hi podies trobar un civil vigilant. Hauria calgut tenir un veritable enginy per poder segrestar un altre nen de la regió.

—Segurament té raó —va concedir la doctora Florent com a disculpa.

Tan sols feia una hora que estudiava aquell expedient i acabava de soscavar tota una vida de certeses sense ni tan sols pensar en les conseqüències que podria ocasionar en l’home que tenia al davant. La psicòloga estava penedida, però en Fabregas va reblar el clau.

—Quan parles de la regió, Jean, fins on s’estenia la xarxa?

—Tot Vaucluse! —va respondre a la defensiva—. Cent cinquanta municipis, més de tres mil cinc-cents metres quadrats i cinc-cents mil habitants sota control. Et puc assegurar que això representa una pila d’homes. I de dones, si t’agrada més així. En aquella època, creu-me, no vam deixar ningú de banda. Tothom va passar pel sedàs!

—Et crec, Jean —va matisar l’inspector, conscient que, si volia comptar amb l’ajuda del seu antic superior, havia de tenir més tacte—. Només intento situar-me en el context. De tota manera, sé que els mitjans no eren exactament els mateixos que els que s’utilitzen avui dia i que estendre una recerca als departaments veïns volia dir més efectius, sens dubte més dels que tu podies disposar, m’equivoco?

—No. Estàvem desbordats, però no entenc quina diferència hi ha!

—La diferència és que demà al matí posaré dos homes a treballar en les desaparicions detectades durant aquell any, però aquesta vegada a escala nacional! —va concloure en Fabregas, decidit—. Doctora Florent, li sembla bé que concentrem la nostra recerca en les nenes de deu i onze anys?

—Jo, de vostè, ho ampliaria una mica. Si la meva teoria és certa, i una vegada més no hi ha res que a hores d’ara demostri que ho sigui, el nostre segrestador devia actuar de manera precipitada. Des del mateix moment que la Solène va deixar de ser-hi, la il·lusió podia funcionar amb una nena de nou a dotze anys. En canvi, jo orientaria la recerca cap a l’aspecte general d’aquesta nena, com ara el color dels ulls o la talla. Calia que tingués alguna cosa que li recordés la Solène.

—Molt bé, així ho faré! Jean, tu i jo tornarem a començar per la teva llista. Demà a primera hora citaré els set sospitosos. Potser aquesta vegada tindrem més sort. Si es tracta del mateix home, no podem oblidar que han passat trenta anys i que potser no té tanta habilitat a l’hora d’esborrar els seus rastres.

—Si hi està d’acord, inspector, per part meva m’agradaria entrevistar-me amb la senyoreta Gauthier.

—La mestra? Jo diria que ja ens ha dit tot el que sabia.

—No n’estic tan segura com vostè —va respondre la psicòloga sense cap més explicació.