23

Una de les teories proposades per la doctora Florent es basava en el poder de suggestió. Segons ella, la Zélie o en Gabriel haurien pogut escriure perfectament la carta amb la convicció d’encarnar un dels bessons.

—Ha d’entendre que l’educació que un infant rep al llarg dels seus primers set anys de vida el marca fins i tot en l’edat adulta.

En Fabregas va recordar-li que ja havien superat aquesta etapa. Els dos nens tenien onze anys i li semblava surrealista que un adult els pogués manipular tan fàcilment.

—No sabem si aquesta persona ja fa anys que va iniciar la feina de desgast! —va objectar la psicòloga.

Tenia raó. No s’havia engegat cap línia d’investigació sobre el passat dels dos nens. Des que la Nadia havia desaparegut, els esdeveniments s’havien anat encadenant i la policia no havia fet res més que apagar focs. Indagar en la jove vida de la Zélie o d’en Gabriel no els havia semblat una prioritat. Al capdavall, quan s’escrutaven els antecedents d’una víctima, en general era per trobar-hi un mòbil: una parella agressiva, un divorci mal resolt o una herència cobejada. Què podien haver fet dos nens perquè algú decidís segrestar-los sinó haver tingut la mala sort de creuar-se amb una ànima pertorbada? «Som feliços ara que ens hem retrobat». Aquesta frase havia orientat les reflexions de la doctora.

—Faci creure a un nen que encarna la vida d’una altra persona i, sobretot, que una injustícia serà reparada gràcies a ell. Segurament l’obeirà cegament. El nen, per naturalesa, sempre intentarà ajudar un adult que pateix. S’han fet experiments des de ben petits: un home feia veure que no aconseguia fer una pila de llibres i expressava tristesa. Nou infants de cada deu, encara que amb prou feines caminessin, anaven a consolar-lo i a ajudar-lo en la seva tasca. Imagini’s que li diuen que vostè és l’únic que pot canviar els esdeveniments i que, gràcies a vostè, una nena que va morir trenta anys enrere pot tornar a gaudir del seu germà bessó. No es pensi que el fantasma de l’heroi salvador, del cavaller alliberador, només està reservat als homes amb l’ego superdimensionat! Respecte a la promesa de l’amor etern («ara que ens hem retrobat»), nomes li diré que és el motor de la humanitat abans que el sofriment i la desil·lusió proporcionin a l’home el cinisme que el caracteritza. El canvi, normalment, té lloc a l’adolescència, un cop l’adult en qui es convertirà entén que Romeu i Julieta havien de morir si es volien estimar per sempre.

En Fabregas escoltava els arguments de la psicòloga, encara que la idea que els infants haguessin estat manipulats d’aquella manera li repugnava.

—Segons vostè —va dir nerviós—, hem de considerar el missatge com una amenaça?

—En el sentit que tindrà lloc una altra desgràcia si no deixem de buscar-los? M’agradaria tenir la resposta, però he de reconèixer que no en tinc ni idea. De totes formes, no tenim elecció. M’equivoco?

Una vegada més, la doctora Florent tenia raó. El o els segrestadors ja podien amenaçar-los, que aturar la recerca no era cap opció, tot al contrari. La vida dels nens estava en perill i havien de redoblar esforços si no volien que aquella sentència es convertís en una profecia.

La doctora Florent va dubtar uns instants abans de fer una pregunta que li semblava delicada:

—Té la intenció de compartir aquesta carta amb el senyor Lessage? Em refereixo, sobretot, a l’última frase.

—De moment no és urgent! —va respondre en Fabregas, expeditiu.

La psicòloga acabava de tocar el punt feble que l’inspector havia deixat de banda deliberadament fins llavors.

En Fabregas no acabava de decidir-se. Informar el pare dels bessons que els seus fills, o més aviat les seves encarnacions, desitjaven dir-li que l’estimaven i que els sabia greu, no era una forma de sadisme? Encara que l’inspector no compartís els sentiments que lligaven el seu antic superior amb aquell home, no es veia amb cor de fer-lo passar per aquell tràngol. I, a més, per quin motiu? Havia decidit parlar-ne amb en Jean per demanar-li l’opinió.

—Segons vostè, quin dels dos és el portaveu dels bessons? —va preguntar per canviar de tema.

—Es refereix a qui dels dos ha escrit la carta? Si la Zélie o en Gabriel?

—Això mateix.

—No ho sé. Potser l’han escrit plegats o potser cap dels dos n’és l’autor.

—No l’entenc! —va exclamar, impacient, en Fabregas.

—No podem excloure que aquesta carta hagi estat escrita pel raptor.

—Em sap greu contradir-la, però em costa creure que un adult hagi pogut imitar tan bé la lletra d’un nen! No tindrem els resultats de l’anàlisi grafològica fins d’aquí a unes quantes hores, però estic convençut que els tècnics estaran d’acord amb mi.

—El poder de suggestió no funciona només en els infants. Un adult també es pot convèncer que és una altra persona.

—Un moment, doctora! Durant tota l’estona m’ha explicat que la Zélie i en Gabriel es pensen que encarnen la Solène i en Raphaël, i ara em diu que més aviat ens trobem davant d’un segrestador esquizofrènic? O una cosa o l’altra!

—L’anàlisi conductista no és una ciència exacta —va respondre la psicòloga amb calma—. A més a més, em demana l’opinió sobre la base d’una simple carta. La meva feina normalment consisteix a parlar durant moltes hores amb nens per poder descobrir els seus patiments i no pas a llegir el marro del cafè. No faig altra cosa que presentar-li les diferents opcions que tenim davant nostre. La mort de la Solène va afectar terriblement el nostre raptor, ja sigui un home o una dona. Aquest fet dramàtic devia condicionar la seva vida i, d’ara endavant, intenta reparar el que considera una injustícia. Tant si ha adoctrinat els nens per poder-los substituir pels bessons com si ha imaginat una nova família i ha retingut la Zélie i en Gabriel contra la seva voluntat, ens hem de fer una sola pregunta: qui podia estimar la Solène fins al punt de quedar traumatitzat per la seva mort trenta anys després?

En Fabregas, que tenia dificultats per seguir el fil, va respondre instintivament:

—En Victor Lessage, segur. I també el segrestador dels bessons. Si la mort de la Solène va ser accidental, com diu en Jean, llavors aquell o aquella que els va raptar devia patir terriblement.

—Exacte! —va dir per felicitar-lo—. Tinc una persona ben present al cap.

En Fabregas, cansat d’aquesta gimnàstica intel·lectual, li va clavar una mirada freda.

—Si té un nom, doctora, no dubti a dir-me’l! No és un bon moment per jugar a les endevinalles.

—Vostè mateix no para d’esmentar-lo tota l’estona, inspector. En Raphaël Lessage! Digui’m: quin germà no hauria quedat traumatitzat per la mort de la seva germana bessona?