10

La contrasenya de la Nadia era realment «soleneiraphael» i aquesta informació va permetre entendre als investigadors, o com a mínim explicar, el comportament de la nena des que havia tornat, així com també la decisió de posar fi als seus dies.

Des de feia unes quantes setmanes, la Nadia mantenia relació amb una tal Solène Lessage. L’usurpador, home o dona, havia tancat el compte, però la policia havia pogut repescar el fil de les converses des del primer dia que s’havien posat en contacte. Al principi, la Nadia era desconfiada, però, de mica en mica, s’havia deixat convèncer. Val a dir que la famosa «Solène» havia sabut ser persuasiva. Havia donat a la Nadia algunes informacions sobre el cas dels bessons que només els entesos podien tenir; però allò que no sabia la nena era que, al llarg dels darrers trenta anys, el nombre de suposats entesos s’havia multiplicat. Entre els investigadors, els periodistes, els detectius privats o els simples curiosos, l’expedient dels bessons no tenia gaires secrets. Aquell cas havia apassionat tot França. Tothom hi deia la seva i un cop l’any sempre apareixia un articulista que tornava a treure el tema, com un arbre fruiter.

Havien deixat llegir les converses a la psicòloga infantil. La seva opinió era categòrica: l’impostor era un adult que dominava perfectament l’art de la manipulació. Cap error sintàctic ni falta d’ortografia, però, en canvi, el vocabulari havia estat escollit de manera que una nena petita d’onze anys tingués la sensació d’estar parlant amb una persona de la seva edat. El to era còmplice i autoritari alhora. La Solène, ja que de moment no la podien anomenar de cap altra manera, havia infectat els pensaments de la Nadia de manera progressiva.

Primer havia reclamat l’ajuda de la nena perquè es fes justícia, perquè el responsable del seu segrest i el del seu germà fos castigat. Tot seguit li havia proposat veure’s en persona. Totes dues havien elaborat el pla del fals segrest. Més concretament, la Nadia havia tingut la sensació d’haver participat en l’elaboració d’un pla, tot i que, després de llegir els missatges, no hi havia cap dubte que només l’impostor havia ideat la proposta. La primera informació important que es va extreure d’aquelles converses va ser que la Nadia mai no es va arribar a veure amb ningú. Els missatges, que haurien hagut de quedar interromputs durant els dos dies del fals segrest, havien continuat. La Solène explicava que finalment no podria anar al lloc de la cita, però que era molt important que la Nadia s’esperés durant quaranta-vuit hores abans de tornar a aparèixer; en cas de no fer-ho així, tot el que havien ideat no serviria de res. L’impostor ho havia previst tot. Li havia deixat menjar i també el vestit blanc i la corona de flors que la Nadia portava el dia que havia tornat a aparèixer. Així doncs, la nena mai no s’havia arribat a trobar amb el seu interlocutor. Tan sols s’havia amagat.

Encara que en Fabregas coneixia el poder de suggestió que un adult era capaç d’exercir en una criatura, una pregunta el turmentava. La Solène havia explicat a la Nadia que la policia s’havia equivocat, que el cos que havien trobat al cementiri no era el seu, sinó el d’una altra nena. Era una teoria agafada per la punta dels cabells, però fins a cert punt creïble. En canvi, en el cas hipotètic que la Solène encara fos viva, actualment tindria uns quaranta anys i no podria ser de cap de les maneres la nena petita per la qual es feia passar.

—Tothom ens ha descrit la Nadia com una nena intel·ligent —va explicar en Fabregas a la psicòloga—. Com pot ser que es deixés entabanar d’aquesta manera?

—La Nadia era intel·ligent, hi estic d’acord, però el seu desig de reconeixement era més fort que tota la resta. Imaginar-se que podria ajudar una nena de la seva mateixa edat s’havia convertit en un objectiu primordial per a ella. Encara que el sentit de la lògica li digués el contrari, la missió que s’havia atribuït la mantenia encegada. De totes les converses que vam mantenir, aquest punt em va xocar, l’enorme necessitat que tenia de ser útil o indispensable per a algú. La Nadia no se sentia estimada pels seus pares. Després de parlar-ne amb la seva mare, em va semblar entendre d’on venia el seu malestar. Abans de tenir la Nadia, els Vernois havien tingut un altre fill. Un nen. Malauradament va morir d’una meningitis quan només tenia dos anys. La mare, convençuda que un altre fill li alleugeriria la pena, es va tornar a quedar embarassada uns quants mesos més tard, tot i saber perfectament que el seu marit era reticent a la idea. Aquell embaràs va provocar un abisme entre la parella que ni tan sols l’arribada de la Nadia va poder solucionar. Des de llavors, la filla va encarnar la causa de tots els seus turments.

—D’això a acceptar una incoherència tan gran… —va insistir en Fabregas, encara dubtós.

—Davant de la lògica, la necessitat de ser estimats és un factor d’anorreament molt poderós, inspector. I, a més, el nostre impostor es va aprofitar d’aquesta feblesa, la va saber detectar i, a partir de llavors, va poder fer tot el que va voler amb la Nadia. Va ser així com la va convèncer que el seu suïcidi seria útil, que no seria en va, sinó ben al contrari, que permetria venjar la Solène i en Raphaël.

Aquesta teoria a en Fabregas no li acabava de fer el pes. No podia entendre que n’hi hagués prou amb unes quantes converses amb un desconegut perquè una criatura d’onze anys cometés aquell acte impensable.

—A partir d’ara —va dir la doctora Florent—, perdoni’m la duresa, però el que està fet, fet està. Jo, de vostè, deixaria de concentrar-me en aquest tema.

—L’escolto.

—La Solène, en els seus missatges, parla molt d’en Raphaël.

—I? Suposo que ho feia per afegir credibilitat a les seves intencions.

—Malauradament no n’estic tan convençuda.

—Què vol dir?

—L’impostor descriu en Raphaël com una criatura. Com si ell també s’hagués quedat congelat a l’edat que tenia el dia del segrest, però les intencions són coherents. No sé com dir-ho… Tot plegat sona real, massa real.

—No la segueixo.

—Tot fa pensar que la famosa «Solène» també manté una relació estreta amb un nen. Un nen que identifica amb en Raphaël.

—Em vol dir que potser un altre nen hi està implicat?

—Efectivament. Sens dubte.

—I creu que està en perill?

La doctora Florent va moure el cap en senyal d’aprovació.

A en Fabregas li hauria agradat descartar aquella possibilitat amb un moviment del revés de la mà, però alguna cosa li impedia fer-ho. Una lleu coïssor a l’inici del coll, una veueta que li murmurava a cau d’orella que el malson estava lluny d’acabar i que, en realitat, tot just acabava de començar.