28

—Deixi anar el fusell, senyor Mourier, abans que algú prengui mal!

En Jean Wimez havia parlat amb una veu ferma i tranquil·la, però el cor li bategava a mil per hora. El pare de la petita Zélie tremolava com una fulla mentre apuntava cap a en Victor Lessage. En Jean tenia por que el tret es disparés accidentalment. Des de feia vint minuts, la situació no havia evolucionat gaire. En Jacques Mourier amenaçava el pare dels bessons amb el fusell de caça, mentre l’expolicia presenciava impotent l’escena, fent de mediador en la mesura que li era possible. El pare de la Zélie hi havia anat a demanar explicacions, convençut que en Victor Lessage sabia més coses del que deia.

—Si la policia l’ha retingut durant tant temps deu ser per algun motiu! —havia cridat desesperat—. Digui’m on és la meva filla!

Des que l’altre havia entrat per la força a la sala d’estar de casa seva, en Victor Lessage es mantenia sorprenentment calmat. La seva mirada fins i tot demostrava indulgència envers l’home que apuntava amb una arma en la seva direcció. Ja ho havia viscut abans que ell. Sabia que aquell pare patia i no intentava protegir-se.

—El senyor Lessage no té res a veure amb el segrest de la seva filla, senyor Mourier, m’ha de creure!

En Jean havia repetit aquella frase una desena de vegades, però el pare de la Zélie no el volia escoltar. El silenci d’en Victor no feia més que incrementar la tensió.

En diverses ocasions, en Jacques Mourier havia brandat en una mà el retrat de la seva filla, sostenint el fusell només amb la força d’un sol braç, cosa que encara espantava més en Jean Wimez, que havia vist accidents per molt menys. El pare, desconsolat, havia anat fins allà amb una sola idea al cap, la de fer parlar en Lessage. Ara que es trobava davant d’aquella roca silenciosa, el seu coratge trontollava.

—Mirin-la —bramava amb llàgrimes als ulls—, mirin la meva nena! Per què la va escollir a ella?

De tant en tant, en Jean dirigia la mirada cap a la finestra, esperant l’arribava imminent dels reforços. Havia aconseguit enviar un missatge a en Fabregas sense que es notés. El missatge era succint, però l’expolicia sabia que se’l prendria seriosament: «A can Lessage. Mourier. Amenaça. Arma de foc». La resta, ja l’entendrien quan arribessin, però feia més d’un quart d’hora que havia enviat la petició d’ajuda i encara no sentia cap sirena. L’havia rebut, en Fabregas? Com que no tenia els números de mòbil enregistrats a la seva llista de contactes, en Jean no podia contactar amb cap dels altres sergents. Tan discretament com va poder, va marcar el número de la centraleta de la comissaria que encara se sabia de memòria, va deixar-lo sonar al buit sense posar-se l’aparell a l’orella. Esperava que la persona que despengés estigués prou atenta per sentir la conversa de fons i entendre la situació.

—Senyor Mourier, calmi’s! —va dir una mica més alt, esperant que el sentissin a l’altra banda de la línia—. L’hi repeteixo, en Victor Lessage no és responsable de la desaparició de la Zélie. Per tant, deixi anar el fusell i seiem tots tres! Estic convençut que el senyor Lessage estarà disposat a parlar, si deixa d’amenaçar-lo.

En Jean confiava que haguessin rebut el missatge perquè era del tot conscient que només caldria una espurna perquè la situació degenerés. Encara es va posar més tens quan va sentir que en Victor s’escurava el coll per cridar l’atenció.

—Ja sé que és d’hora, però els vindria de gust una copa de licor d’herbes?

En Victor va deixar tothom sorprès. No tan sols era la primera vegada que parlava, sinó que el to que havia utilitzat no deixava entreveure cap mena d’angoixa. En Jean fins i tot va tenir la sensació que s’estava divertint.

—El meu pare em va dir un dia que aquest alcohol havia erradicat el còlera! —va continuar—. Avui no es tracta ben bé d’això, però no ens farà cap mal, oi que no?

Contra tot pronòstic, el pare de la Zélie va abaixar la guàrdia. Ja fos perquè l’absurditat de la situació havia fet el seu efecte o perquè el cansament el començava a vèncer, el cas és que el canó del fusell de caça ara apuntava en direcció als peus d’en Lessage. En Jean va aprofitar la calma per retirar delicadament l’arma de la mà d’en Mourier mentre li posava una mà a l’espatlla.

—Vingui a seure —li va dir a cau d’orella—. En Victor té raó. Una beguda reconfortant no ens anirà malament.

Va ser així com a dos quarts de deu del matí, en Fabregas i el seu equip van trobar tres homes força beguts confortablement asseguts a la sala d’estar d’en Lessage.

Al principi, l’inspector es va mostrar agressiu. Havia hagut d’escurçar l’interrogatori del director de La Ròca. Com que no el volia tornar a deixar en llibertat, l’havia posat en detenció preventiva, però els elements que tenia en contra d’ell eren tan febles que havia d’actuar ràpid si no volia que un advocat l’alliberés abans que ell hagués tornat. Davant de la desgràcia dels dos pares de família, en Fabregas es va calmar de seguida. Una mica a part, va agrair a en Jean la manera com havia manejat la situació.

En Victor es va negar a presentar una denúncia contra el senyor Mourier. En Fabregas, en canvi, no podia fer com si no hagués passat res. Els protagonistes van pactar un acord. L’inspector va tornar a la comissaria a acabar l’interrogatori mentre els tres homes dormien la mona, i en Jacques Mourier es presentaria més tard a la comissaria per entregar-se. En Jean el va avalar.

Davant d’una situació excepcional, un procediment excepcional, es va dir en Fabregas tornant a pujar al cotxe oficial.

En Victor Lessage, que detestava que li diguessin què havia de fer, va tornar a omplir els tres gots i va reprendre la conversa que havien començat com si no hagués passat res.

—Em sembla que no va ser fins al cap de quatre dies que vaig entendre què ens havia passat. Trobava a faltar els bessons, és clar, però em pensava que tornarien, que es devien haver fugat, i que, sense diners ni menjar, no anirien gaire lluny i acabarien tornant. M’adonava que tothom es movia al meu voltant, però no m’acabava de preocupar. La Luce plorava tota l’estona i, jo, l’única cosa que aconseguia dir era «tot anirà bé».

En Jacques Mourier escoltava en Victor movent el cap com si aprovés cadascuna de les seves paraules. Les llàgrimes li lliscaven per les galtes i no intentava dissimular-les. A cada glop de licor, la seva glotis es movia amb més dificultat. De totes formes, el pare de la Zélie semblava més en pau amb si mateix que quan havia arribat.

—No conec la Zélie —va dir en Victor amb un lleuger somriure—, però si té el teu caràcter, Jacquot, estic convençut que se’n sortirà!

—Que Déu t’escolti, Victor, que Déu t’escolti —va respondre en Mourier amb la boca pastosa.

En Jean va observar els dos pares aclaparats sense poder dir res. A partir de llavors, un lligam inexplicable els unia i s’hauria estimat més deixar-los sols en comptes d’haver-ne d’acompanyar un a la comissaria.