48

La doctora Florent havia trobat la comissaria en plena ebullició. En Fabregas li havia explicat les últimes descobertes de la investigació mentre li feia entendre, tan diplomàticament com sabia, que no hi havia temps per a les anàlisis.

—No comparteixo la seva opinió, inspector. En el cas hipotètic que la Solène Gauthier sigui la responsable dels segrestos, em sembla prioritari entendre’n els motius.

—Ella tindrà tot el temps del món per explicar-nos-els quan l’hàgim detingut. Li recordo que la vida de dos nens està en joc!

—Però fa dies que la busca i, ja em perdonarà si vaig errada, de moment no té ni una pista.

—Gràcies per animar-me!

—Soc aquí per ajudar-lo, no s’enfadi. Em sembla que s’està precipitant, per ara no té cap prova de la seva culpabilitat.

—La Solène Gauthier ens està prenent el pèl des de l’inici d’aquesta història! A la carta que li va donar hi hauríem d’haver trobat les seves empremtes una mica pertot arreu. Resultat? Res de res! Introbables. Després, la cita on li havia de fer una confessió. Casualment, desapareix el mateix vespre deixant un cadàver rere seu. Parlem-ne, d’aquest cadàver! El suposat cosí de múltiples personalitats, l’Arnaud Belli. Li recordo que va ser ella qui el va presentar al director de La Ròca! Potser no tinc proves, com vostè diu, però escolti la meva teoria: la Solène Gauthier es guanya la confiança dels seus alumnes, la Nadia, la Zélie i en Gabriel; els escalfa el cap amb la història dels bessons i els fa creure que podran reparar una injustícia, que gràcies a ells es podrien reunir de nou. Després els segresta o, com a mínim, organitza la seva desaparició amb l’ajuda del cosí. Per alguna raó que encara desconec, la Gauthier finalment decideix desempallegar-se’n. Potser ja no li volia fer costat en el seu deliri o potser l’amenaçava amb confessar-ho tot, no ho sé. El cas és que tot quadra perfectament!

—N’està segur? I el fet de no tenir ni la més mínima idea dels seus motius no el fa dubtar? Quina és la seva relació amb els bessons? Per què està tan obsessionada amb aquesta història? I per què ho fa pagar a uns nens trenta anys després?

—Ja l’hi he dit, no és el moment de fer anàlisis! Ara mateix he de mobilitzar la meva gent per trobar-la. Ja hi ha dos homes que estan investigant el seu passat. Potser això ens aportarà alguna pista.

Van continuar discutint una estona abans de posar-se d’acord. En Fabregas es concentraria en la investigació sobre el terreny. La psicòloga infantil estudiaria les últimes notes afegides a l’expedient.

La doctora Florent es va instal·lar en un despatx, després de copiar metòdicament les hipòtesis que en Fabregas havia insinuat sobre els motius del segrestador. Amb un cop d’ull va classificar els tres esquemes per ordre de pertinença. Era de l’opinió que la reconstrucció d’una família continuava sent la teoria més coherent. Justificava perfectament el segrest de l’Arnaud Belli. La psicòloga sentia empatia per aquell home i volia entendre la seva història. Havia desaparegut quan tenia onze anys i ningú no s’havia interessat realment per ell. Cap adult no s’havia preocupat per la seva dissort, ja fossin pares adoptius o investigadors. Ningú no sabia com havia viscut aquells últims trenta anys. L’havien segrestat? En quin moment, l’Arnaud Belli, havia deixat d’existir per convertir-se en Michel Dumas, el seu primer pseudònim? El temps suficient per no poder aconseguir cap pista sobre aquell home? Amb una gran decepció per part de la doctora Florent, totes aquelles preguntes quedaven en suspens.

Després va obrir el diari de la mare dels bessons. La psicòloga de seguida es va fer una idea més precisa de les personalitats de la Solène i d’en Raphaël. Un cop passades les primeres pàgines, la Luce Lessage havia deixat d’amagar-se rere impressions borroses i de sentiments inexplicables. Havia exposat els fets que, per ells sols, demostraven la crueltat i la perversitat dels nens.

La mare de la Solène tenia perfecta consciència del comportament provocador de la seva filla. En el diari explicava que no gosava endur-se-la a comprar amb ella. Al principi, s’havia pensat que la filla feia comèdia, que es divertia imitant «els adults». Després s’havia adonat de la seva mirada. Sostenia la dels homes amb una passió d’allò més expressiva als seus ulls. La Luce no havia gosat escriure «sexualitat». La psicòloga no hi veia pudor, només impermeabilitat. Com podia, el cos d’una nena d’onze anys, exhalar sensualitat? Al principi, la Solène s’havia exercitat amb el flequer i amb el fruiter. El primer semblava divertir-se amb la situació i responia a les seves mirades tot fent broma. No obstant això, a la Luce no li havia passat per alt que les maniobres de la filla funcionaven amb el segon. L’home inflava el pit com un gall i s’eixugava les mans al davantal així que la noieta s’apropava a la seva parada. La Luce havia descrit les nàusees que tenia amb tanta precisió que la doctora Florent s’havia posat instintivament la mà a la boca.

La Solène no tan sols jugava amb el seu físic. Per a ella, allò només era la primera part del procés de manipulació mitjançant el qual dominava la presa. Jugava amb els punts dèbils dels seus interlocutors per dominar-los. Els afalagava per després denigrar-los amb més força.

La Solène sabia atacar allà on feia més mal i ni tan sols les dones se n’escapaven. Més d’una vegada, la Luce Lessage s’havia vist humiliada per la filla en públic. Amb el pretext de fer un compliment o de mostrar una falsa amabilitat, la Solène confessava els secrets íntims de la seva mare. Detalls sense importància, minúcies que feien riure els botiguers i que confirmaven l’adagi que diu que els nens sempre diuen la veritat. La Luce no era beneita. Sabia que la seva filla controlava tot allò que deia. Que la gent del poble sabés que el seu ventre pla era gràcies a una faixa que prou feina tenia a posar-se cada matí, no li sabia greu. No era pas l’única que utilitzava aquella tècnica. En canvi, que sabessin que prenia antidepressius mentre es bevia tres gots de vi cada vespre… hauria preferit estalviar-s’ho. El somriure que llavors rebia dels presents anava carregat d’una barreja de retret i compassió.

En Raphaël tenia un caràcter que a la seva mare li era més fàcil d’identificar. La Luce no tenia cap mena de dubte que el fill estava enamorat de la seva germana bessona i que estava disposat a fer qualsevol cosa per satisfer-la. Curiosament, això no li estranyava. Li semblava tolerable que un germà i una germana estiguessin enamorats l’un de l’altre mentre no ho confessessin. En canvi, la crueltat dels fills li resultava insuportable. Un matí, la Luce havia trobat el seu gat mort, amagat al traster entre unes teles. Havien rapat algunes parts del cos de la pobra bèstia i li havien tallat els coixinets de les potes. El cap del felí, girat en cent vuitanta graus, tenia dos forats negres al lloc dels ulls. Quan va descobrir el cadàver de l’amic que havia adoptat cinc anys abans per als bessons, la Luce havia tret les tripes per la boca. En comptes d’explicar-ho al seu marit, la Luce havia pretès que el gat havia desaparegut i ella mateixa s’havia encarregat d’enterrar-lo al mig del bosc. Un sentiment de vergonya s’havia emparat d’ella. La Luce es retreia no haver-se adonat de res, haver fracassat en l’educació dels fills. Des d’aquell dia, els bessons, en comptes d’agrair que no hagués dit res de les seves malifetes, van proclamar sense vergonya el seu total menyspreu.

Com més pàgines llegia, més endevinava la psicòloga la profunditat del forat on s’havia deixat caure la Luce Lessage. La desaparició dels fills no havia aconseguit calmar-la. La dona estava convençuda d’haver fallat en el paper de mare i el seu suïcidi era la conseqüència lògica d’una llarga depressió.

La doctora Florent, però, també havia entès una altra cosa. Una nova hipòtesi s’havia anat formulant dins del seu cap. Una teoria que l’inspector Fabregas trobaria estrambòtica, però que ella estava disposada a defensar.

A causa del desori que imperava als passadissos, va comprendre que la seva anàlisi no seria una prioritat. La psicòloga no aconseguia entendre els missatges que es comunicaven els policies, però pressentia que alguna cosa greu acabava de passar.

En Fabregas no era al seu despatx. Va començar a buscar-lo fins que es va trobar amb el sergent Vicart. La doctora es va plantar al mig del passadís per barrar-li el pas.

—Què passa, sergent? Per què hi ha aquest rebombori?

—No tinc autorització per parlar, doctora. Pregunti-ho a l’inspector.

—I on el puc trobar?

—A l’hospital!

—A l’hospital? Què li ha passat? Està bé?

El sergent es va adonar de la confusió i va intentar explicar-se sense dir gran cosa:

—No es tracta d’ell, doctora. És en Gabriel.