45

En Victor Lessage no havia pronunciat cap paraula. Havia anat encaixant tota la informació que en Fabregas li havia transmès sense demostrar cap emoció. Impassible, com paralitzat. Al principi, l’inspector havia intentat tenir tacte, sospesava cada paraula; més endavant, veient que el seu interlocutor no reaccionava, havia detallat cada al·lusió, cada rumor anotat des de l’inici del dia. En Jean havia intervingut en diverses ocasions, per mirar de suavitzar les paraules del seu exsergent, però en Fabregas ja no tenia ganes d’anar amb miraments amb ningú. La doctora Florent li havia recordat l’objectiu principal de la investigació: trobar dos nens la vida dels quals estava en perill. Si per aconseguir-ho havia d’ofendre en Victor Lessage, escopir-li a la cara que la seva filla no era l’àngel que sempre s’havia imaginat, l’inspector estava disposat a fer-ho sense vacil·lar.

Es respirava un ambient tòxic entre els tres homes. Ara que en Fabregas havia utilitzat totes les cartes que tenia a la mà, es podia sentir el rellotge de la cuina com desgranava els minuts. En Jean semblava el més afectat per la situació. Amb les espatlles enfonsades, joguinejava amb les molles de pa enganxades a l’hule. En Victor sostenia la mirada d’en Fabregas amb les mandíbules premudes. El timbre del telèfon va ressonar per la sala. En Victor podria haver aprofitat aquell intermedi per posar fi al desafiament mut, però no ho va fer.

En Fabregas va ser el primer de trencar el silenci:

—Victor, faré tot el que estigui al meu abast per saber la veritat! Lluitaré fins al final per saber què els va passar als seus fills, però, primer de tot, he de trobar la Zélie i en Gabriel. Dues famílies estan vivint un autèntic malson. Un malson que vostè pateix des de fa trenta anys! No em puc creure que desitgi fer-los viure la mateixa experiència.

En Fabregas va entendre immediatament que alguna cosa s’havia trencat en el pare dels bessons. Sense dir ni una sola paraula, en Lessage va treure sorollosament tot l’aire que tenia als pulmons, es va alçar i va abandonar l’habitació arrossegant els peus.

L’inspector va llançar una llambregada interrogadora a en Jean, que va arronsar les espatlles en senyal de resposta amb la mirada carregada de retrets. L’inspector havia superat un límit i el seu antic superior no estava disposat a perdonar-li-ho així com així.

El pare dels bessons va tornar a la cuina al cap d’un minut. Portava a les mans una llibreta de color porpra que va allargar a en Fabregas. La coberta llisa no duia cap indicatiu.

Quan en va obrir la primera pàgina, l’inspector va entendre de seguida de què es tractava. Tenia a les mans el diari íntim de la Luce Lessage. Quan va alçar el cap, va creuar la mirada amb en Victor. Ja no hi havia cap indici de ràbia ni de desafiament. En Victor Lessage estava disposat a explicar tots els seus secrets.

La Luce havia començat a redactar el diari el 29 de maig de 1985. Aquell dia, la família Lessage acabava de celebrar els set anys dels bessons. Aquell dia, la Luce havia entès que no havia donat a llum dos nens com els altres.

Quan va començar a llegir, en Fabregas esperava trobar totes les respostes a les seves preguntes des de les primeres línies, però la Luce Lessage havia començat el diari desfogant els seus sentiments. Hi havia abocat els seus dubtes i interrogants sense explicar els fets. No obstant això, el to no deixava de ser violent.

«El fruit de les meves entranyes està podrit!». Així és com la Luce havia acabat el relat d’aquell dia.

L’inspector dubtava de continuar llegint davant d’en Victor. El diari tenia unes dues-centes pàgines i tardaria unes quantes hores a llegir-lo. El pare dels bessons va semblar que endevinava els seus pensament i el va ajudar a prendre una decisió:

—Se’l pot quedar! Me’l sé de memòria.

—Quan va saber que l’escrivia?

—Quan la Luce va morir. El vaig trobar fent el triatge de les seves coses.

—I no ho va dir a ningú?

En Fabregas havia fet aquella pregunta expressament davant d’en Jean Wimez. El seu antic superior mereixia saber per què en Victor li havia amagat l’existència d’aquella llibreta.

—No hi trobarà res d’interessant! —va respondre el pare dels bessons a tall de justificació.

—No ho tinc tan clar!

—En tot cas, res que us ajudi a entendre què va passar —va precisar en Victor—, i encara menys a trobar la Zélie i en Gabriel. En cas contrari, li asseguro que ja el tindria entre les mans des de fa temps!

—Això no ho ha de decidir vostè! —va replicar, enfurismat, en Fabregas.

—De debò? Ja en tornarem a parlar quan se l’hagi llegit! La meva dona va abocar tota la seva bilis en aquest diari. Com més pàgines llegeixi, més es convencerà que els meus fills es mereixien la seva sort. La Solène i en Raphaël, aparentment, eren uns monstres. Sobretot la meva filla. Es va burlar de tothom, va manipular tant homes com dones. En Raphaël executava les ordres de la seva germana. Com més retorçats i viciosos eren, més plaer hi trobaven.

—I vostè no es va adonar de res? —va preguntar en Fabregas, sense agressivitat.

—Un dia la meva dona va tornar del pediatre tota esverada. El doctor ens aconsellava de fer una bateria de tests als nostres fills. Segons ell, els bessons tenien un coeficient intel·lectual clarament superior a la mitjana i potser caldria adaptar la seva educació en funció de les seves possibilitats. Sap quina va ser la meva reacció? Estava més orgullós que mai!

—I què van dir, els tests?

—Eren de pagament! En aquella època no anàvem sobrats i ens va semblar que no calien. Els meus fills eren més intel·ligents que la resta, però això no era cap tragèdia! Podrà llegir aquí mateix que la Luce no m’ho va perdonar mai.

—Per què no me’n vas dir res? —va preguntar en Jean amb la veu trencada.

L’exinspector de la policia continuava mirant l’hule com si temés encarar-se amb la mirada d’en Lessage. Amb posat esquerp, semblava totalment desvalgut.

—A mi, m’ho dius? —En Victor es va sulfurar—. La Luce es va guardar tot això per a ella durant vint anys i m’ho retreus a mi? La vas interrogar dies sencers des de l’inici de la investigació, més endavant vas venir a sopar a casa un centenar de vegades i no et vas adonar de res! Et va entabanar, com a mi! Què hauria canviat, que t’ho hagués explicat al cap de tants anys? Quan la Luce es va suïcidar, acabaves de jubilar-te.

—Però no he parat mai de buscar la veritat! —va replicar en Jean secament.

—Tens raó! I ets l’únic que ho ha fet! Ara mira’m als ulls i digue’m que els hauries continuat buscant amb el mateix aferrissament si haguessis sabut qui eren, realment, els meus fills? Fins i tot la Luce admet en aquest nyap de diari que era la millor cosa que ens podia passar. Segons ella, Déu ens va fer un favor! Digue’m si m’hauries continuat ajudant si ho haguessis llegit?

En Jean va sostenir la mirada d’en Victor durant uns quants segons abans d’abaixar els ulls.