43

En Jean i en Fabregas van intercanviar un somriure còmplice quan van descobrir que, efectivament, la Suzanne Buzon era davant dels fogons.

Els havia rebut amb un davantal lligat a la cintura i els havia pregat de seguir-la fins al «seu cau», com l’anomenava ella.

—Acabo de posar les galetes al forn. Les he de vigilar!

En Jean es va asseure a la taula de la cuina amb les mans a sobre de l’hule, com si estigués a punt per menjar. Sabia per experiència que l’uniforme d’en Fabregas corria el risc de donar un caràcter massa oficial a la conversa, per aquest motiu va interpretar el paper del jubilat que té ganes de conversar tranquil·lament.

—Fa molt bona olor, senyora Bozon.

—Alça, no em tracti de «senyora»! Devem tenir la mateixa edat, vostè i jo! Digui’m Suzanne.

—Oh, i tant, Suzanne! —va respondre l’expolicia, tot retenint-se de dir que els devien separar més d’una desena d’anys—. Són per a en Victor, les galetes?

—I ara! L’especialitat d’en Victor és la col! No, són per a la festa de beneficència que demà s’organitza a La Ròca.

—La festa de beneficència? —es va sorprendre en Fabregas mentre també s’asseia.

—Sí, ja sé què està pensant! Amb els dos nens que han desaparegut, sembla estrany que no l’hagin anul·lat. Hi estic d’acord! La manera de fer d’aquest director sempre m’ha sorprès.

—Però tot i això està fent galetes… —va dir, somrient, en Jean.

—Què vol que faci? Fa quaranta anys que en cuino. Des que els nens ja no venen a casa…

En Fabregas va adreçar una mirada a en Jean, que es va limitar a arronsar les espatlles, perplex: ell tampoc no entenia l’al·lusió de la vídua Bozon.

—Els nens… es refereix als seus? —va demanar l’inspector.

—No, home! En Pierre deia que ja n’estàvem prou rodejats, de nens! Això no treu que, avui que ell ja no hi és, em trobi una mica sola!

—Doncs de quins nens parla? —va insistir en Fabregas.

—Dels nens d’en Pierre, és clar! Els seus alumnes. N’hi havia molts que, després de l’escola, venien aquí a fer els deures.

La Suzanne els va explicar que el seu marit i ella sempre s’havien implicat en la vida dels alumnes de La Ròca. En Pierre Bozon no s’acontentava de ser el seu tutor, també s’ocupava d’ells després de les classes, feia per manera de completar la seva educació més enllà del centre i, un cop havien acabat els deures, jugava amb ells mentre esperaven que els pares els anessin a buscar. La Suzanne va preparar el berenar d’una dotzena de marrecs afamats cada dia de la setmana durant trenta anys. Quan el seu marit es va jubilar, va continuar fent pastissos, que duia al director perquè els repartís a l’hora del pati.

—No estic segura que ho faci! No m’estranyaria que se’ls guardés per a ell. Si volen la meva opinió, a aquest home no li agraden els nens!

En Fabregas no se sentia gaire lluny de compartir l’opinió d’aquella dona, però no havia anat a casa seva per obrir un procés al director de La Ròca. Només li interessava un sol tema.

—M’imagino que els nens d’en Lessage devien venir sovint a casa seva?

—Els bessons? No gaire sovint, no. La seva mare no treballava i la majoria de les vegades els recollia a la sortida de l’escola.

La senyora Bozon s’havia girat cap a la cuina per vigilar el forn; tot i així, en Fabregas havia aconseguit identificar un canvi en el to de la seva veu.

—Però els coneixia bé? —va insistir.

—Així, així.

La dona continuava donant-los l’esquena. En Jean, que no volia que el seu excompany perdés la paciència, va reprendre la conversa pel seu compte.

—Ja sabem que els bessons no sempre eren fàcils —va provar sort—, però la notícia de les seves desaparicions devia ser un cop difícil d’encaixar per al seu marit, no? Sense parlar de la mort de la petita Solène.

L’estratègia va funcionar. La senyora Bozon es va girar i es va asseure lentament entre els dos homes.

—És clar, que va ser un xoc! Com vostè diu, aquell parell donaven molts maldecaps al meu pobre marit, però d’aquí a desitjar el que els va passar…

La dona es va senyar amb un gest ràpid, com si aquell simple ritual pogués, per si sol, expressar els seus pensaments.

—El seu marit li parlava sovint d’ells? —va continuar en Jean amb una veu suau.

—Al contrari, no en parlava mai! És per aquest motiu que sabia que li causaven problemes. Van venir unes quantes vegades aquí i jo veia perfectament que en Pierre tenia dificultats per controlar-los. Sobretot la petita. Vaig veure la manera com se’l mirava, els puc assegurar que feia posar la pell de gallina.

—Com se’l mirava? —va preguntar en Fabregas, atent.

—Em prometen que en Victor no en sabrà mai res? Pobre home, ja ha patit prou!

—L’hi prometo —va respondre en Jean en lloc d’en Fabregas, evitant-li dir una possible mentida.

—Han vist la pel·lícula Lolita, una pel·lícula antiga dels anys seixanta?

—I tant! —va respondre en Jean—. Però la Lolita era una noia prepúber, la Solène encara era una nena.

—Doncs jo li puc ben assegurar que aquella nena tenia un comportament que no tenia res a veure amb el d’una criatura de la seva edat. No m’agrada dir coses dolentes dels morts, però aquella múrria era el diable. Una provocadora, això és el que era! Em vaig quedar ben descansada quan el meu marit em va dir que ja no tornaria mai més a casa nostra!

—Perdoni que insisteixi, Suzanne —va interrompre en Jean—, però quan li va dir això, el seu marit?

—Unes quantes setmanes abans d’acabar les classes, l’any de la desaparició.

—Ens està dient que els bessons venien de tant en tant i que, de cop, el seu marit va tornar a casa anunciant que no els tornarien a veure més?

—No ho va dir exactament així, però sí una cosa semblant.

En Fabregas i en Jean es van mirar. Devia passar alguna cosa, alguna cosa prou greu per incomodar en Pierre Bozon fins al punt de posar fi a qualsevol mena de relació extraescolar amb els bessons. Només quedava saber què havia passat unes quantes setmanes abans del famós estiu del 1989.

Mentre sortien de casa de la vídua Bozon, en Jean continuava immers en els seus pensaments. En Fabregas, que conduïa cap a casa d’en Victor Lessage, li va preguntar què el neguitejava.

—Has vist Lolita?

—És la història d’una nena espavilada que se’n va al llit amb un paio que podria ser el seu pare, oi?

—Com a resum és una mica brusc, però aquesta és la idea general, sí. El protagonista, Humbert Humbert, es casa amb la mare de la Lolita per poder aproximar-se a ella perquè n’està bojament enamorat. L’esposa descobreix el secret i mor en un accident de cotxe. Resultat: la petita es queda el padrastre per a ella sola.

—I?

—Res. Només reflexiono.