16

—No ho entens, Julien! Això confirma que estem davant d’un mateix cas. La persona que va segrestar els bessons l’any vuitanta-nou ha tornat a actuar!

En Fabregas observava en Jean de reüll mentre conduïa. La seva excitació era evident. L’expolicia havia esperat que acabés de parlar amb el director de La Ròca per fer-li saber la descoberta. Ara que estaven tots dos sols, en Jean no tenia aturador. Les seves paraules s’atropellaven, amb prou feines podia respirar.

—Hem de tornar a començar de zero! —va continuar.

En Fabregas sabia que allò que estava a punt de dir podia ferir el seu antic superior. Va intentar suavitzar el tema.

—Jean, no recordes que estàs jubilat i que no hi ha «hem de tornar a començar» que valgui! Ja me la jugo prou passejant-te amb mi d’aquesta manera.

—No hi tornis! És evident que es tracta del mateix home i saps perfectament que em necessitaràs.

—Ets tu qui diu que és el mateix home, Jean! Disculpa’m, però, excepte una coincidència en els noms, no tenim res més on agafar-nos.

—És poca cosa, d’acord, però estic convençut que ja és un progrés! A més, i t’ho dic sense voler-te ofendre, em fa l’efecte que no tens gaires pistes més per seguir.

En Fabregas no podia rebatre’l. Des del principi tenia la impressió de córrer rere l’objectiu equivocat o, com a mínim, d’arribar sempre amb retard. Quan la Nadia havia tornat a casa seva, estava convençut d’aconseguir fer-la parlar. Resultat: la nena s’havia suïcidat fins i tot abans d’haver-ho pogut intentar. En Raphaël Dupin, que s’havia convertit en el sospitós perfecte, amb tota seguretat encara es trobava dins de les dependències de la policia en el moment de la desaparició d’en Gabriel. Finalment, en Fabregas s’obstinava a excloure de la investigació l’únic home que dominava perfectament l’expedient dels bessons sense ni tan sols estar segur de per què ho feia. Tenia por que li retiressin el cas per vici de forma? O tenia por que en Jean minés la seva autoritat davant dels seus homes? Fos quin fos el motiu, l’inspector sabia que no estava a l’altura de la situació. La vida dels dos nens era més important que la seva carrera o el seu ego.

—De qui vas sospitar, en aquella època? —va preguntar finalment, acceptant tàcitament la col·laboració amb el seu antic superior.

—La llista és llarga.

—Doncs espero que no hagis fet plans per a aquest vespre.

En arribar a la comissaria, els dos homes van entreveure per l’escletxa d’una porta les cames encreuades d’una dona que, en Fabregas n’estava convençut, no pertanyia al cos de la policia. La doctora Florent seia en un despatx exigu que en Vicart havia posat a la seva disposició. Per facilitar la investigació, hi havia anat com a testimoni del suïcidi de la Nadia i treballava amb calma en la seva declaració. En Fabregas, que no havia parlat amb la psicòloga des del fet dramàtic, va aprofitar l’ocasió per agrair-li la seva feina.

—Està de broma, suposo! —va respondre ella en un to sec i amarg—. Si ho hagués fet bé, a hores d’ara la Nadia encara seria viva.

A l’inspector li hauria agradat trobar les paraules adients per tranquil·litzar-la, però va entendre que a partir de llavors compartirien un sentiment en comú, la culpabilitat, i quatre tòpics no aconseguirien atenuar-la.

—Aquest vespre torna a Avinyó? —va preguntar per canviar de tema.

—Per què? Que em vol convidar a sopar?

Encara que en Fabregas havia detectat un cert sarcasme en l’entonació de la doctora, va decidir passar-lo per alt.

—I tant! Una pizza al nostre local. No em pot dir que no.

Desconcertada, la psicòloga el va observar uns quants segons abans de respondre:

—Li han dit mai que té una manera d’apropar-se a les dones… com ho diria… bastant sorprenent?

Es va adonar que estava a punt d’haver-hi un malentès i, sense voler ofendre la seva interlocutora, en Fabregas li va adreçar un somriure encantador abans d’explicar-se.

—M’hauria estimat més convidar-la a sopar en un bon restaurant —va dir—, però en Jean i jo hem de treballar tota la nit i he pensat que la seva ajuda seria molt benvinguda.

—La meva ajuda? Vol que m’entrevisti amb algun altre nen?

—No exactament. M’agradaria que donés la seva opinió sobre el perfil del segrestador.

Aquesta vegada la doctora Florent es va quedar del tot perplexa.

—Soc psicòloga infantil, inspector, no pas criminalista!

—Ja ho sé, però ha estat l’única que ha pressentit que estaven a punt de segrestar un altre nen.

—I ha estat així? —va preguntar amb la respiració mig tallada.

En Fabregas es va adonar que havia cremat les etapes. Només les persones més pròximes estaven al cas de la desaparició d’en Gabriel. A part dels pares, que en aquells moments estaven rebent assistència psicològica, la consigna havia estat de no transferir la informació. Els habitants de Piolenc estaven sota tensió i en Fabregas havia d’evitar a qualsevol preu estendre el pànic si volia mantenir el control de la situació.

Va explicar els últims esdeveniments a la doctora, tot pregant-li de mantenir la discreció. La psicòloga, després d’un moment de silenci per encaixar el cop, va acceptar la proposta de l’inspector.

—Per qui comencem?

—En Jean ens donarà la llista dels sospitosos que va interrogar l’any vuitanta-nou.

—Està segur que es tracta de la mateixa persona?

—A hores d’ara estic disposat a considerar qualsevol opció.

La doctora Florent va alçar lleugerament el cap per agafar la carpeta que en Fabregas li allargava. Fins llavors només havia tingut accés a la informació que es referia a la Nadia. Havia arribat l’hora de deixar-li descobrir l’expedient sencer, que aprengués a conèixer la Zélie i en Gabriel a través de les descripcions que n’havien fet, que prengués consciència del centenar de testimonis enregistrats des de feia una setmana. També volia que li expliqués les conseqüències que podia haver desencadenat la discussió d’en Victor Lessage amb els seus fills, uns quants dies abans de desaparèixer. Per acabar, li va proporcionar l’atestat d’en Raphaël Dupin. Encara que aquell home no podia ser acusat com a responsable del segrest d’en Gabriel, alguna cosa continuava pertorbant-lo i esperava que ella li pogués aclarir de què es tractava.

—Posa massa esperança en mi, inspector. Ja li he dit que no soc criminalista. La meva feina consisteix a acompanyar els nens que pateixen, no a empaitar aquells que els fan mal.

—No li demano empaitar-los, doctora, això és cosa meva, tan sols que aconsegueixi explicar-me què va poder passar pel cap de la Nadia quan va decidir fugir, abans de suïcidar-se, i si pot dir-me per què dos nens han desaparegut de l’escola sense ser vistos ni fer soroll. Llavors potser hi podré veure amb més claredat.

—Faré tot el que pugui, inspector. És l’única cosa que li puc prometre.