5

Les últimes paraules d’en Victor havien estat com un gerro d’aigua freda. En Fabregas es disposava a recuperar el control de l’interrogatori, però en Jean no li deixava fer-ho. Amb gran sorpresa de tothom, l’expolicia es va llançar a sobre d’en Victor, el va agafar pel coll i el va sacsejar amb totes les seves forces.

—Què li vas fer, malparit?!

En Victor no va intentar desprendre’s de les mans del seu amic. Vist des de fora, fins i tot semblava que estigués desitjant ser colpejat i hauria sigut així si no fos perquè en Fabregas va intervenir.

En Jean va acceptar tornar a seure. Tenia dificultats per calmar-se. Amb les mandíbules i els punys premuts, fulminava en Lessage amb la mirada i esperava una explicació.

Des de l’altra costat de la taula, en Victor semblava atordit. Furgava la sala amb els ulls, buscava un suport, però era conscient que només el podria ajudar una intervenció divina.

L’inspector Fabregas va aprofitar aquell moment per reprendre l’interrogatori.

—Respongui la pregunta, senyor Lessage. Què va fer a la seva filla?

Amb la veu tremolosa, en Victor no va poder fer res més que repetir allò que ja havia pronunciat.

—No és el que es pensen. Ho juro.

—Nosaltres no ens pensem res —va respondre en Fabregas en un to ferm però sense agressivitat—. Digui’ns simplement què va passar.

En Victor es va repenjar sobre la taula i es va agafar el cap amb les dues mans. En Fabregas mirava com s’arrencava, literalment, els cabells. Quan en Lessage va alçar el rostre, les llàgrimes li inundaven els ulls.

—Una setmana abans que els meus fills…

Els sanglots li feien tremolar el cos de tal manera que en Victor no va poder acabar la frase. Va fer un glop d’aigua, es va escurar el coll i va continuar la història.

—Aquell vespre la Luce m’havia demanat que m’ocupés dels nens. Tenia previst arribar després de sopar. Havia d’anar al club de lectura o alguna cosa d’aquestes, no la vaig escoltar gaire. Recordo que vaig pensar que m’aniria bé passar un vespre sol amb els nens perquè feia temps que no ho estava.

En Victor anava llançat.

Va explicar que, durant el sopar, els nens s’havien rigut d’ell. La pasta, massa cuita, s’havia enganxat, i de tant colpejar el cul del pot de quètxup, la meitat havia anat a parar a fora del plat. Després de sopar havien jugat al set i mig. Com sempre, els bessons feien trampa. En Raphaël havia ajudat la seva germana passant-li cartes per sota la taula i en Victor havia fet veure que no se n’adonava. Després les coses es van complicar. Els dos nens s’havien volgut banyar junts, com cada vespre, però en Victor va aprofitar que aquella nit se’n feia càrrec ell per instaurar una nova regla. Ja era hora que utilitzessin el lavabo separadament. Els bessons havien protestat durant prop de mitja hora i havien acabat acceptant-ho a contracor. Quan en Victor els va enviar a dormir, encara feien mala cara.

—Tan sols volia fer-los un petó abans d’anar a dormir. No volia que s’adormissin enfadats, ho entenen? Havíem passat una vetllada divertida i no tenia ganes d’acabar-ho d’aquella manera.

—I? —va insistir en Jean mentre pressentia que l’esperada resposta estava a punt d’arribar.

—Hi va haver un gran malentès —va dir, esbufegant, en Victor—. Només un gran malentès.

—Expliqui’s!

—Els dos bessons dormien en una llitera, en Raphaël a dalt. Primer em vaig enfilar a l’escala per fer un petó al meu fill. Em va girar l’esquena i no vaig voler insistir. Després em vaig acotar per fer un petó a la Solène, però va fer igual que el seu germà. Creguin-me, no necessitaven estar l’un al costat de l’altre per assemblar-se. Però llavors vaig perdre l’equilibri. Vaig intentar agafar-me com vaig poder, però la meva mà va anar a parar a sobre d’ella just en el moment que es girava. I a partir d’aquí, m’ha de creure, Jean, no sé què va passar. La Solène es va posar a cridar i a colpejar-me.

—I vostè també la va colpejar? —va intervenir en Fabregas.

—No, de cap de les maneres, què es pensa! —es va defensar en Victor—. Mai no hauria colpejat la meva filla, però em va començar a insultar, a dir-me coses terribles, que ho havia fet expressament, que havia intentat tocar-li els pits.

—Va ser el cas? —va preguntar en Fabregas, impassible.

—És boig! Per qui em pren? Ella tenia onze anys, em sent? Ni tan sols en tenia, de pits, la meva petita Solène!

—Doncs per què s’ho va pensar?

—Com vol que ho sàpiga? Fa trenta anys que m’ho pregunto! El seu germà va començar a defensar-la. Va saltar del llit i es va posar a donar-me cops de puny.

—I s’hi va tornar?

—No —va respondre en Victor, abaixant el to de veu—, no exactament.

—Què vol dir «no exactament»?

—El vaig empènyer. Potser una mica massa fort. Va caure i es va posar a plorar. La Solène no parava de xisclar i vaig sortir de l’habitació. Això és tot.

—Això és tot? —va insistir en Fabregas.

—Això és tot, de debò. L’endemà els nens van fer com si no hagués passat res. Ni tan sols en van parlar amb la seva mare, i jo, com un inútil, vaig fer el mateix. Hauria hagut d’excusar-me o, com a mínim, intentar parlar-ne. Però no ho vaig fer. Em pensava que amb el temps s’arreglaria. Com em podia imaginar que al cap d’una setmana ja no hi serien?

En Fabregas i en Wimes es van mirar en Victor, escèptics, i van abandonar l’habitació sense dir res més. En arribar al despatx de l’inspector, en Jean es va deixar caure en una cadira. Semblava exhaust.

—Te’l creus?

—Tu el coneixes millor que jo —va respondre en Fabregas en un to neutre—. Ara només tenim la seva versió i ningú no el pot contradir.

—Aquest és el problema.

En Fabregas també es va asseure i va esperar uns quants segons abans de continuar.

—Jean —va demanar visiblement incòmode—, en aquella època vas pensar mai en una fuga?

—I tant! —es va defensar en Jean—. Però coneixes gaires casos de nens d’onze anys que desapareguin del mapa sense deixar rastre? I més endavant el descobriment del cos de la Solène ens va acabar de convèncer que no era el cas.

—Ho entenc, però t’havia de fer la pregunta.

—La pregunta que em faig jo és com pot ser que la petita Nadia sabés que en Victor es retreia alguna cosa.

—Tens raó. O aquesta nena té un sisè sentit extraordinari o la persona que l’ha segrestat sap més coses que nosaltres sobre aquest cas. Tant si és una cosa com una altra, em sembla que ja és hora de fer-la venir aquí. Qui sap si no té algun altre missatge per transmetre al teu amic.