6

La mare de la Nadia s’havia mostrat reticent davant de la idea d’anar a la comissaria amb la seva filla. Vint-i-quatre hores després del seu retorn a casa, la nena tot just començava a aclimatar-se. La Nadia encara es negava a explicar què li havia passat durant aquells dos dies d’absència, però havia expressat el desig de tornar a l’escola com més aviat millor per poder assistir a l’última setmana de curs. A la doctora Florent li semblava que era un bon senyal. Canviar els seus hàbits no l’hauria ajudat a parlar, per aquest motiu la psicòloga va demanar que l’interrogatori de la Nadia es fes a l’hora del pati, en una de les classes de La Ròca.

No eren les condicions que l’inspector Fabregas havia esperat, però, en aquest cas, la Nadia era considerada una víctima i no hauria sigut apropiat contrariar ningú. A canvi, va demanar que en Jean pogués assistir a l’entrevista. Durant la primera trobada, la Nadia s’havia adreçat a ell, potser ho tornaria a fer.

La mestra de la Nadia, la senyoreta Gauthier, els va donar la benvinguda sense poder amagar la tensió que l’envaïa. Era la primera vegada que rebia la policia en una classe. En Fabregas, que ja s’havia entrevistat amb la mestra en el moment de la desaparició de la Nadia, va aprofitar aquella ocasió per fer-li algunes preguntes.

—Estava assabentada del treball de la Nadia? Em refereixo al tema que havia triat.

—Es refereix a la presentació sobre la família Lessage? Sí, n’estava al corrent.

—Va ser vostè qui li va suggerir el tema?

La mestra va ruboritzar-se mentre abaixava la mirada. En unes altres circumstàncies, en Julien Fabregas ho hauria trobat encisador. La noia, sense ser del tot bonica, tenia els trets delicats. La seva pell pàl·lida, no gens habitual en les dones de la regió, no disminuïa el seu encant, més aviat al contrari.

—Tant com suggerir, no —va respondre la senyoreta Gauthier—, però li vaig dir que era un tema molt interessant i que era una bona idea que en parlés.

—I no sap per quin motiu s’hi va interessar?

—No, em sap greu. Si m’hagués pogut imaginar, ni que fos un instant, que seria perillós…

—No li sàpiga greu —la va tallar en Fabregas—. No s’hi amoïni.

La senyoreta Gauthier va somriure amb timidesa i va acceptar les paraules reconfortants de l’inspector abans d’abandonar la classe.

La Nadia esperava discretament que arribés el seu torn. Estava asseguda entre la seva mare i la doctora Florent. En Fabregas es va instal·lar al seu davant i va deixar en Jean una mica enrere. La psicòloga infantil va fer un senyal a l’inspector per indicar que li volia dir una cosa.

—Ha de saber que he explicat a la Nadia que, si d’alguna manera o d’una altra se sent incòmoda, en cap cas no està obligada a respondre les preguntes. Segurament el que va succeir als fills del senyor Lessage va ser terrible, però li recordo que, en tota aquesta història, la Nadia és, abans que res, una víctima i s’ha d’adreçar a ella com a tal.

—Per descomptat, doctora. No tenia pas la intenció d’inculpar-la per assassinat o segrest —va afegir en Fabregas, i se’n va penedir a l’instant.

La psicòloga el va fulminar amb la mirada i va posar instintivament una mà sobre l’espatlla de la Nadia. Davant d’aquest tipus de situacions, en Fabregas estava acostumat al fet que els pares defensessin amb les ungles els seus fills, però de seguida va entendre que també s’hauria d’enfrontar amb la doctora Florent. Va observar la seva interlocutora amb més atenció. Prop de quaranta anys, de rostre sec i angulós. Tenia els llavis tan prims que el seu pintallavis amb prou feines esbossava una ratlla nerviosa. Tan sols els seus ulls feien venir ganes de conèixer-la millor. Negres i profunds, en Fabregas no dubtava ni un segon que devien haver fet més d’un encanteri. De moment, la mirada que ella li llançava tenia més aviat tendència a irritar-lo. Amb tot, l’inspector va fer bona cara en adreçar-se a la Nadia.

—La teva mare m’ha dit que has estat tu qui ha tingut ganes de tornar a l’escola. Estic content de veure que et trobes millor.

La Nadia va fer una ganyota que semblava l’esbós d’un somriure, però no va dir res. En Fabregas va continuar com si res:

—Volia dir-te que hem transmès el teu missatge al pare de la Solène. Te’n dona les gràcies. Va estar content de saber que el perdonava.

L’aproximació era agosarada. En Julien Fabregas sabia que s’havia de guanyar la seva confiança per obtenir més informació. Ara bé, fins llavors la Nadia s’havia mostrat més aviat refractària a qualsevol autoritat. Així doncs, l’inspector va decidir canviar d’estratègia.

—Me n’alegro! —va respondre amb fredor i fent la impressió d’estar fingint.

Tot i adonar-se de la dificultat de trencar el bloc de gel que la nena havia erigit entre tots dos, en Fabregas va continuar amb la mateixa tonada.

—La Solène et va dir alguna cosa més, Nadia? Et va parlar del seu germà?

—No. No vam parlar d’en Raphaël.

Sempre en aquell to punyent que ressonava per la classe.

—De què vau parlar, doncs? Ens ho vols dir?

—No. Li vaig prometre no dir res.

L’inspector va començar a perdre la paciència. Aquella conversa no tenia cap sentit. La Solène estava morta i enterrada des de feia més de trenta anys i ara es trobava suplicant informació a una nena d’onze anys que tenia una estreta relació amb una amiga imaginària. Tenia la sensació d’estar perdent el temps. Amb tot i això, el seu instint el va empènyer a continuar.

—Ho entenc, Nadia, i no et demano que traeixis la teva amiga, però pensa en el seu pare. El coneixes. Saps que no saber-ne res el fa ser molt desgraciat. Com a mínim la Solène et va explicar què li havia passat?

—No exactament —va respondre la Nadia amb menys seguretat.

—No exactament? —va repetir en Fabregas, picat.

—Només em va dir que no l’havíem d’oblidar. I que si mai tornava a passar alguna cosa, no calia preocupar-se. Aquesta vegada, tot aniria bé.

Al policia no li va agradar gens allò que acabava de sentir. Sense entendre’n el sentit total, sabia que aquella frase anunciava mals presagis. Ni tan sols va haver-hi temps d’aprofundir en el tema, i les seves sospites van ser confirmades.

Amb el cap cot i les mans entrellaçades, la senyoreta Gauthier es va quedar parada al llindar de la porta. En Fabregas va comprendre de seguida que passava alguna cosa. Va dirigir-se cap a ella amb passos ràpids i la va incitar a parlar.

—Potser no es tracta de res greu —va començar a dir la mestra en veu baixa—, però un dels meus alumnes no ha anat al menjador. He trucat als seus pares per comprovar que hagués tornat a casa a l’hora de dinar. M’han dit que no. L’hem buscat pertot arreu. La petita Zélie ha desaparegut i ningú no l’ha vist abandonar l’escola.