46

En Fabregas va acompanyar en Jean a casa. L’expolicia havia hagut d’encaixar massa revelacions al llarg del dia i necessitava descansar. L’inspector no havia intentat animar-lo amb paraules que, per força, haurien sonat buides de sentit. El respectava massa. Sabia que en Jean Wimez tenia la necessitat de tancar-se un dia o dos per fer balanç. Un cop sol, segurament faria un repàs dels seus trenta anys a la recerca d’un indici o d’un comportament que li hagués passat per alt, encara que ja no servís de res.

En Fabregas, per la seva banda, s’havia de concentrar en l’estratègia que havien de seguir al llarg de les properes hores. Si els bessons eren uns monstres, potser el segrestador s’havia adonat que feia un servei a la societat. Passava igual amb la Zélie i en Gabriel? Els dos nens estaven turmentats pels mateixos dimonis? Havien calgut trenta anys perquè algunes llengües es deslliguessin, perquè persones pròximes a la Solène i en Raphaël gosessin parlar-ne malament. Qui faria el mateix amb els nens ara que tot França estava esperant el seu retorn? Precisament ara que un poble sencer escodrinyava el progrés més ínfim de la investigació? Fins i tot ell tenia por de la imatge que donaria si feia preguntes fora de lloc. Seria capaç de mirar la mare de la Zélie als ulls i demanar-li si estava segura de voler trobar la seva filla?

Quan va arribar al despatx, en Fabregas va esborrar enèrgicament tot allò que havia apuntat fins llavors a la pissarra. Sentia la necessitat d’organitzar els seus pensaments i el fet de posar-ho sobre paper l’ajudaria. Pel camí de tornada havia trucat de nou a la doctora Florent per demanar-li si es podien trobar a la comissaria així que pogués. La psicòloga infantil havia acceptat sense dubtar i havia promès ser-hi abans de les sis. L’inspector disposava de dues hores per ordenar les idees.

En Fabregas va agafar un retolador vermell, va escriure «Motivacions» i va traçar tres columnes. Des de l’inici de la investigació havien estat considerades diverses teories i, de moment, no se’n podia descartar cap.

A la primera columna hi va posar la paraula «Família». Feia trenta anys, el segrestador havia segrestat un nen i una nena. Aquesta última havia mort, potser de manera accidental, i un altre infant havia estat segrestat uns mesos més tard, a uns quants quilòmetres de Piolenc. Actualment, dos nens desapareixien de nou mentre que en Raphaël Lessage i l’Arnaud Belli s’havien fet grans. El segrestador havia volgut recrear la família que havia format l’any 1989? Havia segrestat dos nens de deu o onze anys que dependrien d’ell i dels quals es podria ocupar? Sense reflexionar-hi profundament, l’inspector va afegir la paraula «dona» seguit d’un signe d’interrogació.

La segona columna la va titular «Lolita». Aquella teoria l’incomodava. A sota del nom de la Solène es va forçar a escriure adjectius que no hauria pensat mai associar a una nena d’onze anys: «provocadora», «manipuladora». En canvi, li va costar més qualificar el seu germà. Escriure que era el seu sicari no corresponia del tot amb allò que li havien explicat. El seu braç executor? La Solène era el cervell i ell, les mans? El pediatre dels dos nens havia considerat que els bessons, tots dos, estaven dotats d’una intel·ligència superior; per tant, quin lloc podia atribuir a en Raphaël en aquella parella maquiavèl·lica? En Fabregas tenia l’esperança que la doctora Florent li ho sabria aclarir. Hi havia dos altres elements més que el pertorbaven. Per poder parlar d’esquema, feia falta una repetició en la cadena d’esdeveniments. La Zélie també era una nena que utilitzava els seus encants? Havia atiat el desig del segrestador? Si aquest era el cas, què hi feia en Gabriel en tota aquella història? Segons la seva mestra, més enllà de la classe, els dos nens amb prou feines es feien. La Solène Gauthier havia mentit sobre això? Com altres persones havien fet abans que ella amb els bessons, intentava salvaguardar la reputació dels nens? Calia que en Fabregas parlés amb els pares per saber més coses. L’altra pregunta que es feia era sobre la identitat del raptor. No podia ser en Pierre Bozon. L’antic mestre havia mort dos mesos abans de la desaparició de la Zélie i d’en Gabriel. Estadísticament, era quasi impensable que els investigadors estiguessin buscant dos segrestadors motivats pels mateixos interessos. A més, encara era més inversemblant que la Zélie hagués tingut ganes de cridar l’atenció d’un home que tenia trenta anys més que al 1989. La perversió forçosament havia de tenir unes limitacions.

Va centrar-se en la tercera columna amb el regust d’haver-se deixat coses al tinter i, una vegada més, va desitjar que la psicòloga li pogués resoldre els dubtes. Sense haver-lo mencionat abans, en Fabregas va escriure el mot «Venjança». Amb una fletxa, va indicar que la descripció de la Solène sempre era la mateixa i hi va afegir la paraula «cruel». La Luce Lessage pensava que Déu li havia fet un favor fent desaparèixer els seus fills. Algú més havia compartit aquell sentiment? Trenta anys després, en Christophe Mougin encara deia que se sentia afectat pel comportament dels bessons. En tot aquell cas, potser no era l’únic. Potser alguna altra víctima havia decidit venjar-se? Segons aquella teoria, la mort de la Solène podia tenir una explicació. Ella era la líder i ho havia pagat amb la vida. Potser en Raphaël havia tingut la mateixa sort, a menys que el segrestador, just al contrari, li hagués perdonat la vida per fer-li suportar l’absència de la seva germana. En aquest cas, el perfil del raptor era més imprecís. Podia ser més jove i haver-se deixat endur per la ràbia. En Fabregas va recordar l’Olivier Vasse, que en Jean havia apuntat a la llista de sospitosos i que havia estat als locals de la comissaria feia uns quants dies. En aquella època, l’Olivier tenia vint anys i tothom el considerava un adolescent rebel. S’havia fet càrrec dels fills d’en Lessage diverses vegades. Allò podia tenir un sentit, però, en tot cas, per què fer-ho pagar actualment a la Zélie o a en Gabriel? Mentre rellegia les notes, en Fabregas va rondinar. L’Olivier Vasse no podia ser sospitós: tenia coartades per als dies que havien segrestat els nens. En canvi, potser podria facilitar informació sobre la Solène i en Raphaël. Si els havia fet de cangur, devia conèixer bé les seves cares ocultes.

Es va allunyar de la pissarra per agafar una mica de perspectiva i va xocar contra en Vicart, que era darrere seu.

—Disculpi, no el volia espantar!

—Doncs la millor manera és presentant-se abans d’entrar al despatx!

—Ara ho anava a fer —es va disculpar en Vicart—. Volia saber si havia rebut el mail que li he enviat.

—No, però ja que és aquí, expliqui-m’ho!

—És un vídeo. I em sembla que li interessarà!