37

L’Arnaud Belli, en Michel Dumas i en Raphaël Dupin finalment eren tots la mateixa persona. Encara que en Fabregas se sentia alleujat de poder esborrar un nom de la llista de sospitosos, això no el feia sentir menys desorientat.

El nen que havia desaparegut trenta anys enrere en la indiferència general, havia pres la identitat d’en Michel Dumas per, seguidament, fer-se passar per en Raphaël Dupin abans de morir assassinat a casa de la Solène Gauthier. Si la presència d’en Dupin a casa de la mestra es justificava pel fet de ser cosins, en Fabregas dubtava cada vegada més de la veracitat d’aquella informació. L’Arnaud Belli no tenia família i ningú no havia intentat localitzar-lo. Semblava poc probable que la Solène hagués trobat un grau de parentiu en ell. Es feia una altra pregunta: quina era la naturalesa exacta d’aquella relació? Podia donar-se el cas que el nom de Solène Gauthier també fos un sobrenom i que la mestra intentés amagar el seu propi passat? Resseguir la trajectòria d’aquella dona fins al naixement, si calia, es convertia en una prioritat. Per desgràcia, les flames que havien devastat el pis també havien esborrat el seu ADN.

Des de la trucada del tècnic, els pensaments d’en Fabregas anaven a mil per hora. Va recordar la carta que li havia donat la doctora Florent. A falta d’ADN, la mestra forçosament hi devia haver deixat les empremtes dactilars i els tècnics segurament les devien haver catalogat. Va trucar al departament d’empremtes dactilars. Efectivament, s’havien trobat dos tipus d’empremtes, però no les havien sotmès a una cerca en profunditat, ja que les instruccions precisaven que dues dones havien tingut la carta entre les mans sense dur guants.

—Volíem enviar algú a La Ròca per comprovar la concordança, però ens vam assabentar dels últims esdeveniments —va continuar el tècnic—. Teníem les empremtes de la doctora Florent a la nostra base de dades i corresponien amb una de les dues marques, per tant, vam deduir que les altres devien ser les de la mestra.

—Ho entenc —va respondre en Fabregas—, però podríeu aprofundir en la cerca?

—I tant! Me n’ocupo de seguida.

Si la Solène Gauthier era investigada, per la raó que fos, la resposta no es faria esperar. En Fabregas estava indignat. L’adrenalina que li circulava per la sang des de feia més d’una hora li impedia estar-se quiet. Faltava poc per a les set. Des d’Orange fins a Bollène hi havia vint minuts. L’inspector va pensar que seria el moment ideal per veure’s amb en Christophe Mougin. Segurament l’home estaria a punt de tastar el primer cafè del dia i quedaria impressionat de veure un uniforme plantar-se a casa seva tan d’hora.

Durant el trajecte va trucar a la doctora Florent. El dia abans havia tornat a Avinyó per ocupar-se dels seus pacients i havia deixat dit que podien contactar amb ella a qualsevol hora del dia o de la nit. En Fabregas havia estat a punt de prendre-s’ho al peu de la lletra. Havia pensat a trucar-li a la nit, mentre tornava cap a casa, als voltants de la una, però el seu estat d’ebrietat l’havia fet dubtar del motiu real de la trucada. Era per demanar-li la seva opinió sobre en Christophe Mougin o volia sentir una veu de dona abans d’anar-se’n al llit? Feia anys que en Fabregas vivia sol i mai no se n’havia queixat, però, aquells dies, sentia la necessitat d’intercanviar opinions amb algú situat fora del seu entorn. De tota manera, no estava segur que una psicòloga fos la persona més adient. L’última cosa que desitjava era que l’analitzessin a ell mateix.

La doctora va despenjar al segon truc. Si en Fabregas l’havia despertat, ho dissimulava molt bé. Li va explicar breument els últims progressos de la investigació i el motiu de la seva trucada: comparar la seva teoria amb la seva experiència com a psicòloga infantil. A ella li semblava versemblant que, trenta anys després dels fets, en Christophe Mougin hagués agafat el relleu del segrestador dels bessons per canviar el curs de la història?

—Vet aquí un raonament audaç! —va dir la psicòloga després d’haver-se’l escoltat atentament—. Reconec que em sorprèn que s’hagi aventurat en un terreny com aquest.

—Per què?

—Vostè és una persona racional. Això, en la seva feina, li dona avantatges, però el que acaba de fer és més pertinent de la meva professió. Considerar allò impensable, oblidar la lògica i els fonaments per penetrar en una ànima que respon a les seves pròpies normes. He de dir que estic força impressionada pel seu raonament. No tan sols s’aguanta, sinó que també explicaria moltes coses, començant pel comportament de la Nadia!

—M’he perdut.

—La Nadia ens va dir clarament que volia ajudar la Solène i en Raphaël. Si aquest Christophe Mougin actua pels motius que vostè acaba d’evocar, podem imaginar-nos fàcilment que va trobar les paraules adients per convèncer la nena. Ell mateix se sent implicat en una missió on representa el paper de salvador. Estic segura que els seus arguments devien resultar creïbles. No devia enredar la petita Nadia, amb la sinceritat en va tenir prou.

—Precisament vaig cap a casa seva. Algun consell?

—No l’ataqui frontalment!

—Per qui em pren? —va respondre, picat—. De vegades fins i tot soc subtil, cregui’m!

—No volia ofendre’l —es va excusar de seguida—. Sé que coneix la seva feina. Només intentava dir-li que s’ha d’adreçar a ell com ho faria a una víctima col·lateral. Demostri-li que, anant-lo a veure, sent empatia, que s’ha assabentat que encara s’interessa per en Victor Lessage i que pot imaginar-se fàcilment el dolor que encara pot sentir actualment. Demani-li que li parli dels bessons. Que li expliqui la seva versió dels fets des d’un punt de vista d’un nen d’onze anys.

—Ja ho entenc. Tot el que ell em dirà serà un intent de justificació. Es tracta d’això?

—És exactament això! A veure si m’acabarà prenent la feina! —va concloure en un to distès.

—No es preocupi, l’hi cedeixo agraït. Gràcies, doctora.

—Em mantindrà informada?

—I tant!

En Fabregas va penjar a contracor. Parlar amb aquella dona el reconfortava. No es tractava de cap enamorament. Des de feia uns quants dies, tenia la impressió que s’estava aventurant en una sorra movedissa i la presència de la doctora Florent el tranquil·litzava. Ella era allà per evitar que ell s’enfonsés.

Quan va arribar a l’adreça indicada pel GPS, en Fabregas va constatar que en Christophe Mougin vivia en una masia allunyada del centre de la ciutat. La construcció estava envoltada de vinyes, sense cap veí a l’horitzó. Un lloc ideal per a qui volgués passar desapercebut i actuar amb total impunitat.