50

El segrestador havia exposat la terrible situació en unes quantes línies. Per molt que en Fabregas les rellegia des de feia cinc minuts, el seu cap es negava a assimilar-les.

Aquell enigma era massa. Encara que en Fabregas entenia que en Gabriel encarnava en Raphaël i que la Zélie interpretava el paper de la Solène, tota la resta li semblava surrealista. Com podien haver convençut la nena perquè escrigués aquella nota? Havia estat escrita sense tremolar i l’inspector estava convençut que es tractava de la mateixa lletra que la del primer missatge transmès per la Solène Gauthier. Els experts en grafologia havien afirmat que realment es tractava de la lletra d’un nen petit, així doncs, se suposava que la Zélie era l’autora de la carta. Però quin nen petit era capaç d’evocar l’amenaça de la seva pròpia mort sense parpellejar? En Fabregas començava a estimar-se més la idea d’un segrestador esquizofrènic que la d’una nena adoctrinada. I quina actitud havia de tenir amb en Gabriel? Les preguntes que estava a punt de fer-li tindrien conseqüències per a la vida de la Zélie?

Sol al laboratori de l’hospital, l’inspector s’aguantava les ganes de destrossar tot allò que estigués al seu abast. Volia cridar, deixar-ho tot, marxar ben lluny sense dir res a ningú. Mai no s’havia sentit tan impotent.

Es va obligar a inspirar unes quantes vegades abans d’avisar l’única persona que, segons el seu parer, estava prou preparada per analitzar aquelles línies.

La bústia de veu de la psicòloga es va activar al principi del cinquè to. En Fabregas li va demanar que li truqués sense donar més explicacions i tot seguit va marcar d’una tirada el número d’en Vicart.

—Sergent, necessito parlar urgentment amb la doctora Florent! No m’agafa el mòbil. La pot anar a buscar?

—Anar-la a buscar on, inspector?

—Al despatx dels arxius, Vicart! —va exclamar, sulfurat, en Fabregas—. Li hem facilitat un lloc allà.

—És que ja no hi és! Fa vint minuts que se n’ha anat.

—Com que «se n’ha anat»? Li ha dit a on?

—Em pensava que havia vingut a trobar-lo a l’hospital. M’ha dit que havia de parlar amb vostè de seguida!

—Diu que fa vint minuts?

—Més o menys, sí.

En Fabregas va penjar de cop i va deixar en Vicart amb la paraula a la boca a l’altra banda de la línia. Quan estava a punt de tornar a marcar el número de la psicòloga, va veure un senyal vermell sobre la icona dels missatges. El missatge provenia de la doctora i l’havia enviat feia uns quants minuts. En aquells moments estava concentrat en la carta i no devia haver sentit la vibració del mòbil. La doctora Florent li deia si fa no fa tot allò que li acabava d’explicar en Vicart, amb l’afegitó que havia de comprovar un parell de coses abans d’exposar-li la seva teoria. En Fabregas va tornar-li la trucada, però no va aconseguir agafar línia i es va pensar que la psicòloga no devia tenir cobertura o que acabava d’apagar el mòbil. Hauria d’esperar-se, abans de poder entendre el contingut de la carta.

Quan acabava de desar el mòbil, el responsable del departament el va avisar que els pares d’en Gabriel havien arribat i que en aquells moments eren a l’habitació del seu fill.

—Com es troba?

—Els primers reconeixements són esperançadors. Encara ens falten alguns resultats, però la valoració psicològica d’en Gabriel no ens preocupa.

—Si és així, no tindrà cap objecció perquè li faci algunes preguntes, oi?

—No és tan fàcil, inspector. En Gabriel no ha pronunciat cap paraula des que el tenim en observació i no tinc gens clar que una persona uniformada l’ajudi a recuperar-se del trauma.

—Si aquest és el problema, no em fa res posar-me una bata com la seva, doctor!

—Em sembla que en Gabriel necessita estar sol amb la seva família.

—I si li dic que la vida d’una nena depèn d’ell?

En Fabregas no se sentia orgullós de fer servir aquell argument, sobretot tenint en compte que la carta indicava precisament el contrari. Gairebé es va sentir alleujat quan el seu interlocutor li va proposar fer una pròrroga.

—M’estimaria més que esperés que el nostre psiquiatre hagi parlat amb nosaltres. Serà aquí demà al matí, a primera hora.

Instintivament, l’inspector es va mirar el rellotge. Les nou del vespre. Allò deixava dotze hores més d’avantatge al segrestador.

—I no pot ser un altre? —va proposar en Fabregas.

—No l’entenc.

—Des de l’inici del cas treballem amb una psicòloga infantil que exerceix a Avinyó. Si la pogués fer venir aquest vespre, li semblaria bé que parlés amb en Gabriel?

—No hi ha d’haver cap problema! —va respondre el responsable del departament—. Deixi el seu nom a la infermera i l’anotarà a l’expedient.

—Moltes gràcies.

En Gabriel estava ingressat en una habitació individual. En Fabregas s’esperava davant la porta mentre intentava localitzar la doctora Florent per tercera vegada, però l’inspector va haver d’explicar la situació amb quatre paraules a la bústia de veu. Sense suplicar, va demanar a la psicòloga que el localitzés com més aviat millor.

Mentre penjava, una infermera li va passar per davant i va obrir la porta de l’habitació. Vist l’hora que era, sens dubte hi havia anat a comprovar les constants del nen i aconsellava als pares que el deixessin dormir. En Fabregas observava l’escena discretament per l’escletxa de la porta ajustada. La mare d’en Gabriel sostenia les mans del fill i se les duia convulsivament als llavis. El pare, en canvi, estava dret a un metre de distància, amb les mandíbules premudes. Com que ja l’havia observat diverses vegades, l’inspector coneixia perfectament el motiu d’aquella actitud: el senyor Pénicaud descobria una angoixa diferent de la que havia viscut durant el temps d’absència. Ara tenia por que el fill no fos el mateix noi que havia estimat. El pare d’en Gabriel esperava que algú el tranquil·litzés, que li expliquessin que al seu fill no li havia passat res d’irreparable. El responsable del departament ja el devia haver informat que en Gabriel no havia sofert cap mena d’agressió sexual. Generalment era la primera inquietud dels pares. Les dones semblava que estaven més preparades. No obstant això, mentre en Gabriel estigués callat, el senyor Pénicaud no podia jutjar l’estat mental del fill, i aquesta frustració li impedia gaudir del retrobament.

La infermera regulava el comptagotes de la perfusió i en Fabregas ho va aprofitar per apropar-se. Malgrat les recomanacions del metge, sentia la necessitat d’establir un contacte amb en Gabriel. Volia mirar-lo als ulls, preguntar-li si coneixia el contingut de la carta que duia a la butxaca de darrere dels texans.

Quan en Gabriel es va posar a cridar, en Fabregas va comprendre que no seria pas ell qui aconseguiria fer-lo parlar.