88
TROYES, DISSABTE, 14 DE GENER DE 1900.
Quatre ratlles tan sols per informar-te que ja he trobat el pare. Bé, encara no he parlat amb ell, ni tan sols l’he vist, però he aconseguit saber l’adreça del Faurat, el company de la fàbrica que va fugir amb ell. T’estalvio el pròleg del viatge, els capítols d’aproximació i passo directament al nucli de la recerca.
D’ençà de dimecres al vespre quan vaig arribar a Troyes, que he anat com una pilota, d’un cap a l’altre de la població, de la Casa de la Vila a la gendarmeria, d’un alberg de pobres a una fàbrica de gorres on treballa una família d’espanyols que després ha resultat que eren de Galícia. I de les fàbriques de gorres, a cadascuna de les parròquies de la ciutat. A l’últim, doncs, he hagut d’anar a raure amb els capellans, vulgues no vulgues, no te’n pots lliurar, de les sotanes, quan menys t’ho esperes, els has de menester. Ja feia estona que era de nit quan el mossèn m’ha donat raó de monsieur Faurat, un espanyol de Barcelona, que viu en una masia als afores de la població. En canvi, de monsieur Ramon Bofill, ni de cap nom semblant, no n’ha sentit parlar. Ben pensat, tampoc m’estranya, imagino que el pare no deu ser home de misses. Hauré d’esperar fins demà al matí per esbrinar-ho, no puc pas embrancar-me de nit pels camins fangosos dels afores de la ciutat.
De Troyes, què vols que et digui? Accedir a la ciutat per un dels ponts damunt del riu Sena que abraça la barriada antiga deu ser com travessar el fossat d’una fortalesa dels temps dels trobadors. Un cop a dins, però, t’adones que pels seus carrerons estrets, flanquejats d’unes cases molts curioses construïdes amb taulons de fusta, pels seus carrers, et deia, no et creues pas amb cavallers medievals, ni amb trobadors, ni amb joglars que canten cançons d’amor, sinó amb comerciants i obrers que tornen cansats de la fàbrica. Me’ls miro i penso, aquest que va tan sol potser és amic del pare. La pensió on m’hostatjo, la més barata que he trobat, és al cor de la ciutat antiga, Rue Chrétien 7, a tocar de la catedral, la mateixa que els ulls del pare deuen haver contemplat milers de vegades.
D’aquí a poques hores m’espera una gran sorpresa, la mà em tremola només de pensar-hi. No crec pas que tasti el dormir, aquesta nit per mi serà un preludi interminable.