47

ALÓS D’ISIL, DIVENDRES, 18 D’AGOST DE 1899 (NIT).

Després de dues nits seguides dormint de qualsevol manera, ni somiar-la, una cambra espaiosa i confortable com aquesta. Som a cal Tort d’Alós, la casa més rica dels Pirineus, al dir del Rafel, i bé que ho aparenta de fora estant quan veus aquest edifici grandiós de façana arrebossada, balcons a dojo on no s’ha planyut el ferro, i una galeria immensa, coberta de vidrieres de color. Al costat de les altres casetes d’Alós —de pedra despullada i finestrons escassos i afamats—, sembla un palau transportat tot sencer d’una ciutat llunyana. I per dins, encara ho sembla més, un palau, tant per l’amplitud i decoració de les estances com per les persones de servei, criades, mossos i pastors, que voleien arreu.

Hem sopat en un menjador reservat per a nosaltres tres, acompanyats per l’hereu de la casa i per un germà seu, jesuïta i professor de filosofia a la Universitat de Barcelona. El Rafel s’ha interessat per la situació política a la capital, si pels carrers encara hi ha tants avalots i revoltes, la mateixa pregunta que em va adreçar a mi el primer dia que ens vam trobar a l’hostatgeria de Montgrony i jo li vaig dir que no en sabia re, però no és estrany perquè no surto gaire de casa. Barcelona està la mar de tranquil·la, ha somrigut el jesuïta, i ha afegit que uns mesos enrere quan van tornar els repatriats de la guerra, llavors sí que n’hi va haver una mica, de soroll, però ara re, una bassa d’oli. I els capellans què fan?, ha continuat el Rafel, pregar pels liberals i parar la mà, vostès són els qui han de donar exemple, si el clero no passa al davant, el poble tampoc no es mourà, i s’ha queixat dels capellans de poble, una colla de covards, encara és hora que en trobi un disposat a empunyar l’arma per defensar la religió de l’heretgia liberal. El professor de filosofia no s’ha immutat, com si la cosa no anés per ell, ha replicat que no és feina de l’Església lluitar per canviar el govern d’Espanya, Jesús va dir el meu regne no és d’aquest món. I els capellans del trabuc per qui lluitaven?, ha contraatacat el Rafel, per aquest món o per l’altre? Aquells sí que els duien ben cordats, tots el botons de la sotana, no com els d’avui, que tots heu pactat amb el dimoni!

El pacte dels capellans d’avui amb el dimoni ha provocat un silenci tens. I quan ja em feia por que tant ha burxat que al final li ha fet pujar la mosca al nas i ara sí que explota, almenys haguéssim acabat de sopar, qui sap on haurem d’anar a dormir, quan imaginava, dic, que el Tort i son germà ens expulsaven del palau, el jesuïta s’ha eixugat els llavis amb el bec del tovalló i ha somrigut més amable que abans. Estem salvats, he rigut també jo per dins i per fora, mentre el jesuïta argumentava amb bones paraules que tal volta vostè, tant temps vivint fora d’Espanya potser no està al cas, però al país hi ha hagut un gran canvi aquestos darrers anys, a les ciutats, als pobles, fins i tot en els racons més salvatges de les muntanyes, i aquest canvi, segons el filòsof, és que ara el perill de l’Església ja no està en els liberals sinó en els anarquistes, aquests són els dimonis que ara hem de combatre, ni que sigui amb el suport d’un govern maçònic i liberal. El professor fa una pausa, dedica una somriure al Simó i encabat un altre a mi, i avia la pregunta, dirigida a qualsevol dels dos: i què opina el jovent d’avui? El jovent d’avui, com és ara jo, no acaba d’entendre la tesi del canvi del dimoni, perquè, miri, senyor reverend, si tal com vostè ha exposat, abans el maligne vivia amb els liberals i ara s’ha traslladat a casa dels anarquistes, potser, i això suposant que el món continuï canviant tan de pressa, qui sap si d’ací a un temps, el dimoni passarà a un enemic pitjor i llavors l’Església farà costat als anarquistes a fi i efecte de… Un cop de peu al séc de la cama m’ha trencat les oracions. Era un avís del Simó, que em posava en guàrdia, para compte amb lo que dius, Ramon, calla que estàs ficant la pota, i era cert perquè el jesuïta em mirava morrut com un plats de faves. De cap manera, jove, ha sentenciat poc després el professor de filosofia, més malvat ja no pot ser, l’anarquisme és l’essència del mal.

La conversa ha quedat encallada amb la tesi de l’anarquisme com l’essència del mal, fins que el cap de casa, que no havia piulat en tot el sopar, ha obert la boca per queixar-se que en la darrera guerra cal Tort va patir molt, una borda incendiada, dos-cents pollins desapareguts, més de cent caps de bestiar arrabassats per l’exèrcit dels alfonsins, en fi, més dany que una pedregada seca, i després del recordatori de la calamitat, han vingut les lliçons d’estratègia militar, tingui en compte que en aquesta part dels Pirineus les muntanyes són molt altes, que els passos cap a França són intransitables bona part de l’any, fins i tot a l’estiu un canvi sobtat de temps pot ser desastrós per a l’exèrcit més ben equipat, així doncs, si em vol creure a mi, general, procuri que la invasió tingui lloc per un altre indret dels Pirineus, qualsevol vall que no sigui tan enfonsada, pel port de Salau, ja l’hi dic jo, no ho intentin, que serà un fracàs.

Fa un moment, quan ens hem trobat sols a l’habitació, el Simó m’ha xerrat que el Rafel està molt ressentit amb els capellans, perquè ell es pensava que a tots els pobles el rebrien a mans besades, disposats a abandonar la comoditat de la rectoria per agafar el trabuc i emboscar-se quan calgués. I els bisbes encara més, només esmentar la causa carlina, correu-hi tots, li oferirien una fortuna per finançar la revolta. Es un beneit del cabàs, que no ho sabia que els capellans sempre s’arronsen als rics, o sigui, als vencedors. Per fi s’ha adonat que els capellans de poble, mal que la passada guerra donessin suport als carlins, ara que els ho veuen perdut, els han girat l’esquena, lluny de la roba, encara ens fotràs en un compromís. I les cases riques igual, sort que almenys d’aquestes en treu alguna cosa.

Nosaltres dos fins demà no sabrem si l’hereu de cal Tort ha estat generós amb la causa carlina, perquè a l’hora de la veritat, el nostre general ens ha engegat al llit, apa, minyons, a dormir que demà heu de ser matiners.