45

SORPE, DIJOUS, 17 D’AGOST DE 1899.

Sol i amb tota la tarda pel davant, altra distracció no tinc, sinó escriure’t. Prepara’t a acompanyar-me, mare, que en tenim per estona: avui la ploma farà més passos pels caminets llisos del paper, que no pas les meues cames.

L’endemà de la Mare de Déu, o sigui ahir, vam tirar cap a la Vall d’Aran a buscar el Rafel. Vam sortir d’Esterri plovent, un xim-xim de primer una mica empipador, però que després, a mesura que guanyàvem alçada, es feia del tot insuportable. No ens devia quedar gaire bocí de pujada per coronar el port de la Bonaigua, quan a peu de camí va emergir de la boira un refugi providencial, una ermita esbalandrada que després hem sabut que es diu la Mare de Déu de les Ares. Naturalment ens hi vam replujar i com que hi havia llenya a desdir, vam encendre una bona xera per fer eixugar la roba, que anàvem calats fins als ossos.

Cap a la mitjanit, quan ja feia molta estona que dormíem, un sobresalt ens féu obrir els ulls de patac. Dos homes armats, l’un amb destral, l’altre amb escopeta, tots dos la cara tapada amb passamuntanyes ens abordaven a crits, bramant que els donéssim els diners, de pressa, redéu, al més petit moviment sospitós us obro en canal. Som estudiants, vam dir, no portem un cèntim ni per mal de morir, però qualsevol els ho feia entendre a aquelles feres. Van regirar-nos l’equipatge i, efectivament, quan van comprovar que no hi havia re del que ells esperaven trobar, llavors es van enfurismar encara més, i va venir lo pitjor, o sigui, que ens traguéssim tota la roba. Jo em vaig despullar de pressa amb la intenció de demostrar-los que ni jo ni el meu company no els amagàvem ni un cèntim. Els meus precs i juraments sobre la pobresa absoluta del meu company no els van fer desistir. Al contrari, la meua insistència, afegida a la parsimònia amb què el Simó es desbotonava la camisa, encara els devia alimentar les esperances. Per fi, el Simó es va traure la camisa, però en comptes de tirar-la a terra de qualsevol manera com jo acabava de fer, me la va allargar feta un manyoc, té, que no s’embruti, em va advertir, i jo vaig pensar, què diu ara aquest?, com si fos gaire purificat ell, si la camisa s’aguantaria dreta de tan llorda.

Engrapo, doncs, el manyoc de roba i de poc que no em cau dels dits de tant que pesava, impossible que tot fos merda. I ara la samarreta!, lladra el galifardeu de la destral, en el moment que palpo el ferro de la pistola camuflat dins de la roba. Alço els ulls i el Simó em fulmina amb la mirada, una mirada llampec que m’increpa actua d’una vegada, no siguis cagat. Estàs al cas, mare?, em passava l’arma perquè ell no havia tingut temps de reaccionar i ara els tenia massa a prop, però jo no sabia què fer-ne: aquell bocí de ferro calent, escalfat pel cos del Simó, em cremava a les mans. La samarreta, que no m’has sentit?, brama impacient, què collons hi amagues a sota? Ara sí que estem perduts, em desespero per dins, aquesta peça de roba, cenyida al cos com una cotilla, se la posa precisament per amagar lo que tu imagines. Com a últim recurs, només se m’acut una mentida. Es la meua germana monja, m’empatollo amb l’esperança d’aturar l’envestida, anem a França a un convent, per l’amor de Déu, no la feu despullar. Si ella és monja jo sóc la mare superiora, esclafeix el que fa cara de ser el capitost, doncs, si ella no ho vol, despulla-la tu, germanet. Jo?, per res del món, Déu me’n guard de posar-li les mans al damunt. El Simó sembla resignat a obeir, creua els braços a l’alçada dels malucs com si iniciés l’acció d’arromangar-se la samarreta pit amunt, però finalment, la llaçada dels braços es desfà i les mans llisquen avall paral·leles a les cuixes. Decididament, si no és per la força bruta, ell no es despulla. Palplantat, amb els braços pengim-penjam, les galtes sufocades i els ulls encesos, desafia les ordres dels botxins, com si d’un moment a l’altre anés a patir un d’aquells atacs, dels nervis o dels dimonis, que tot sovint li agafen. Tant de bo siguin els dimonis!, desitjo amb tota l’ànima, només ells ens poden salvar d’aquest mal pas. Però ca, ara que els necessitem, no tinguis por que donin senyals de vida. Imagino que si de debò porta els mals esperits a les entranyes, a hores d’ara deuen estar tan acoquinats allí dins com nosaltres fora donant la cara.

Finalment, quan el cap de colla li tusta la panxa amb el canó negre de l’arma, ell mateix es treu la roba, deixant al descobert la seua nuesa més secreta, d’una blancor lluent que a la llum de les espelmes em fereix la mirada. I al mig de la blancúria, aquells dos pits, tan ferms i inflats que sembla impossible que poguessin anar esclafats sota la samarreta. Els bandolers es queden bocabadats, sorpresos davant de tanta pell de dona espantada. La quietud no dura gaire, de seguida el capitost bramula tenies raó, germanet, això és mamella de monja. Quines bosses de moneda, feia el matalot de la destral, encara no hem vist la millor, i l’altre superava totes les bestieses: de la bossa ja està vist que no cobrarem, millor, cobrarem de la peça.

Llavors ja no puc aguantar més, desamago la pistola i crido al que li estirava els pantalons deixa-la estar, si la toques et foto un tret, i la veu em surt forta i convincent. Però els lladres no es rendeixen així com així. No facis bestieses, xicot, contraataca el cap de colla, a fora hi ha tres homes armats amb carrabines, no teniu escapatòria. I quan el carnisser de la destral se m’atansa per prendre’m l’arma, no m’ho penso més i premo el gallet, té, tu t’ho has buscat, però en comptes d’un tro només se sent clic, que la pistola estava descarregada, i els lladres encara riuen ara.

Emporta-te’n el germanet a prendre la fresca, va ordenar el capitost, content d’haver descobert els cartutxos de la pistola a la butxaca dels pantalons del Simó. Amb prou feines els meus peus descalços havien trepitjat la mullena de fora, quan vam sentir uns crits que venien del bosc, eco, eco, o potser peco, peco, una cosa així que de primer no s’entenia. El lladre que m’empenyia i dos més que ens esperaven a la porta es van desentendre de mi i van córrer a parapetar-se darrere un mur a tocar de la capella. Meco, surt a fora que vull parlar amb tu, va dir ben clar la veu del bosc, sóc lo Bordegot, et recordes de mi, de la guerra dels carlins, a Berga, fes memòria, i va continuar afegint detalls, fins que finalment el Meco, que com deus haver endevinat, no era altre que el capitost dels bandolers, es va fer a la porta i d’allà estant va respondre que sí que se’n recordava, però fot el camp que ara tinc feina. Deixa anar aquestos nois ara mateix, va reclamar la veu, esteu acorralats, Meco, deixa’ls sortir, si no, aquest serà el teu últim cop. Entretant, el Simó s’havia tornat a embotir dins de la samarreta i jo també aprofitava el desconcert dels bandolers per vestir-me a corre-cuita. Tot i les amenaces, el cap dels lladres es feia pregar. De cop i volta, un tro va retrunyir per tota la nau de la capella i després del tret, de nou els crits del Bordegot, ara escridassant els seus homes, Guerxo, Gravat, no dispareu encara, me cagon la puta reina, espereu que doni l’ordre, que em sents, Meco? I tant que l’havia sentit, ja pots comptar i creure que llavors va dreçar les orelles, ell i tots els seus carnissers. Entre renecs i empentes de tanta pressa com tenien de desempallegar-se de nosaltres, amb prou feines si vam tenir temps de recollir l’equipatge que ja corríem, descalços i mig despullats, cap a la llibertat fresca del bosc. Poques passes més enllà, un dels nostres salvadors ens va cridar des del darrere d’una roca: aquí, minyons, apa, veniu de pressa!

A punta de dia m’han despertat uns tímids piu-pius que a mesura que la llum de l’alba il·luminava el nostre refugi, s’han convertit en piuladissa i després en guirigall, com si la llum del cel i els sons de la terra anessin sincronitzats. Al cap d’una estona quan m’he llevat, el sol ja baixava corrent muntanya avall. El Simó encara dormia, aquest dormiria al mig del ball de festa major, mentre toquen els músics, sota el mateix xàfec de llum de la bombeta elèctrica. El Rafel era al barranc afaitant-se. Quan ha notat que m’apropava, automàticament ha reüllat el tresor que té a la vora, una coixinera farcida de monedes de plata que pesa com un mort. Tot i que la borda on hem dormit no és gaire lluny del barranc, no s’ha refiat de deixar-l’hi. Es astut fins al moll de l’os! Anit ens va alliberar ell tot sol, va fer creure als bandolers que assetjava la capella de les Ares amb el seu exèrcit, i dic exèrcit perquè en realitat ell és un militar carlí de la més alta graduació: ni més ni menys que general. Va lluitar fa més de vint anys en l’última sublevació dels carlins, llavors amb el nom de guerra de Bordegot, i d’aquí ve que conegués el cap de la banda, que també era guerriller carlí. Després de la derrota, el Meco estava tan engormandit en la pólvora i en la manera fàcil d’aconseguir diners, que en comptes de lliurar les armes, va continuar emboscat amb uns quants dels seus. Tot això, ens ho ha contat avui que no ens hem mogut de la borda en tot el matí a causa del mal temps, i ben bé ens ha anat per refer-nos de l’ensurt. Pel que fa a la cita d’Esterri, ja el podíem esperar, nosaltres, que no tenia previst acudir fins passat l’aplec de Montgarri que s’escau justament el dia de la Mare de Déu. Ahir, doncs, va fer cap a Esterri, tal com segons ell havíem quedat a Andorra, i quan a l’hotel li van dir que havíem sortit cap a la Bonaigua, es va malpensar que podríem caure a les urpes del Meco, perquè ell ja sabia que els bandolers darrerament s’havien emboscat a l’avetar de la Mata de València. I el fet que ens seguís el rastre per advertir-nos del perill no treu cap mèrit a la seua intervenció, que va ser realment providencial, en el sentit autèntic de la paraula.

Vet aquí els nostres plans: acompanyarem el Rafel fins a França, i allà que siguem, ell a la seua feina i nosaltres dos a buscar el pare. Trigarem encara tres o quatre dies, perquè abans de travessar la frontera, ell ha de passar per alguns pobles, a recollir més diners, suposo, i per aquest motiu hem reculat de la Bonaigua, amb la intenció d’enfilar una altre camí que també porta a la Vall d’Aran però fent marrada. No podem caminar tots tres junts, això és lo que més em fastigueja. Per raons de seguretat, el Rafel vol que jo vagi sol al davant, fes veure que ets un d’aquestos que ara en diuen folkloristes i si al poble notes moviment, et tornes a girar per avisar-nos. Avui tot just si m’he estrenat, perquè hem hagut de comprar provisions, i entre una cosa i una altra, ben poca ruta hem retallat.

I abans d’eixugar la ploma, torno al barranc on el Rafel s’afaita. Bon dia, el saludo, no sé si a partir d’ara t’hem de dir Rafel o bé Bordegot. M’aclareix que això de Bordegot ja és aigua passada, o sigui, guerra perduda, i que en la guerra que ara prepara, i estigueu tranquils, minyons, que a vosaltres dos no us hi embolicaré, en fi, que ara em dic Rafel. I quan no hi ha cap guerra, com et diuen? Ell no respon, com si no m’hagués sentit, continua concentrat davant del mirallet, es dóna els últim retocs a la barba, s’esborra amb la tovallola les restes de sabó i, quan ja no confiava en cap resposta, ell que es posa dret i recita amb veu solemne: sóc el general Artur Camprubí, marquès de Cardós i de la Vallferrera. El nom sencer ocupa tota la ratlla, guaita si n’és, d’important, mare!