50

PLA DE BERET, DIUMENGE, 20 D’AGOST DE 1899 (MIGDIA).

Ja devem ser prop de migdia i els meus companys encara no han comparegut. Potser ahir no ens vam entendre i a hores d’ara ja són a Vielha. O qui sap, potser aquesta nit han travessat cap a França; el savi del Graal em va dir que la frontera no cau gaire lluny, darrere mateix de les muntanyes del santuari. A més, aquesta nit hi havia lluna, si no és plena, no li’n falta gaire. Al cap i a l’últim, a mi no em necessiten per re… Deixem-ho córrer, que malpensar sense fonament de causa és un pecat molt lleig. No, de cap manera, no els veig capaços d’una mala passada com aquesta, així que m’entretinc una estona amb el quadern, a veure si entretant compareixen.

Al primer toc de missa, m’he acomiadat del savi francès al pati de davant de l’hostal. Jo he tirat riu amunt, delerós de reunir-me amb els companys de viatge i ell, riu avall, delerós també d’enraonar amb un vell del poble, l’últim que li queda per entrevistar. El savi es pensava que el vell era mut, però anit quan repassava un per un tots els veïns del poble, l’hostaler li va dir que només ho fa veure, que provi de donar-li un got de vi, la medecina que li desferma la llengua, i veurà com el vell xerra pels descosits. Li desitjo sort, al savi de nom difícil, que parli el mut d’una vegada i que les seues paraules d’embriac —in vino veritas que deien els romans—, serveixin per decantar definitivament el nom de Montgarri a un dels costats de la ratlla. I d’aquí a pocs anys, uns bons funerals amb savis vinguts de tot el món i requiescat in pace.

Pel camí em creuo amb un pastor que acut a la missa dominical, més amunt, amb dues dones, mare i filla suposo, que forcen el pas en pic senten les campanes anunciant el darrer toc, mentre jo continuo decidit cap a la collada, a contracorrent dels pelegrins, a contracorrent del riu que llisca netíssim entre la gleva, cada passa més silenciós, cada passa més prim, fins que la trena de l’aigua mor en uns bassiols infestats de granotes. No mor, tot al contrari, neix. No t’ho creuràs, m’ha indicat l’hostaler, però en aquestes basses hi neix el riu Noguera Pallaresa. Igual com fa l’aigua, jo també m’aturo al mig d’una esplanada verda, tacada de caps de bestiar. N’hi peixen milers escampats per la collada, al meu costat, una vaca solitària, més enllà, un floc de cavalls i d’egües amb els seus pollins enjogassats, més lluny blanquegen escamots d’ovelles, talment congestes de neu bruta. Però els meus companys no es veuen, no hi ha cap brossa en el paisatge que delati la seua presència.

Reprenc la marxa indecís, mandrejant a cada passa, guaitant cada punt a dreta i a esquerra, sense abandonar el camí que clenxa l’esplanada. M’aturo de nou aquest cop amb l’excusa de contemplar una mena de font, més sorollosa i espectacular que el naixement brut de la Noguera o que la font esquifida de la Garona, que neix a l’altra punta d’esplanada, tot i que en aquest moment encara no ho sé. Em refereixo, mare, al doll grogós que brolla sota la cua dels animals grossos, es precipita per la cataracta de les anques i s’entolla a la gleva, remorós i escumejant. Sembla que no hagis vist mai pixar una vaca, s’exclama algú al meu darrere. Es el vaquer, un homenet de cara fosca —ignoro si del sol o de la ronya—, que m’ha atrapat mentre badava. A veure si endevines on anirà la pixarrada, demana amb ganes evidents d’entaular conversa, i repeteix la pregunta amb la solemnitat d’un enigma clàssic. Responc que cap a dins de terra, ves, on vols que vagi. I encabat? Encabat tant li fa, que vagi on vulgui, jo continuo caminant, que si els meus companys albiren de lluny que parlo amb algú, igual no es deixen veure. L’homenet em persegueix amb la solució, o sigui, que la meitat del pixum de la seua vaca s’escorrerà per sota terra fins als patamoll de la Noguera i, per tant, baixarà cap a Espanya, mentre que l’altra meitat farà cap a França, perquè una mica més enllanet, així que el planell s’enfonsa, hi ha la font del riu Garona.

Fa estona que espero assegut a l’extrem de la collada, dalt d’un llom que mira a la Vall d’Aran. Si no escrivís, em rosegaria les ungles. Aquí la calma és gairebé total, només de tant en tant una alenada d’aire que pentina l’herba em porta algun soroll llunyà, gairebé imperceptible. Fragments de crits, escorrialles de sorolls que el vent arrossega esfilagarsats de tant topar contra punxes i cantells de roca. Per sentir-los sencers, hauríem de tornar a l’esplanada de Beret, on el concert dels sorolls —esquelles i brams, xiulets, crits i lladrucs— és perfectament destriable. La manta d’herba s’estén costes avall, cobreix tot el paisatge, tot excepte el camí que s’enfonsa fent giragonses. D’ací estant, sembla una esgarrinxada a la pell de la muntanya, una ferida oberta pels unglots del bestiar, per ferradures i per sabates de claus. La cicatriu fa tortes fins al primer poble de la vall, tan enclotat que d’ací dalt tens la sensació que a les cases s’hi hagi d’entrar per la teulada. Així i tot, la vall és oberta. La banda obaga, enfosquida pels avets, contrasta amb la solana lluminosa, que arrenca de la dreta del riu en forma de conreus multicolors i després s’enfila pels prats, fins que el bosc talla l’ascensió de les pastures en una línia recta, impecable, que fa pensar en la ratlla que els esquiladors tracen a la panxa dels ases, i de les mules i… Prou animalades, mare, ara sí que plego! Vols veure com el teu estimat fill es despenja costes avall i amb quatre salts es planta a Vielha? De moment, t’ho hauràs d’imaginar.