66

COLL DE CORONES, DIMARTS, 12 DE SETEMBRE DE 1899.

Ell no afluixa i nosaltres tampoc, per tant, tot continua igual que ahir. Ben bé igual, no. Ara resulta que jo, suposant que estigués disposat a tornar a la feina, tampoc no podria treballar, perquè Monsieur le Comte m’ho té prohibit.

Ahir al primer foscant, quan ja feia estona que ens havíem apollerat al refugi, vaig sentir una cançó coneguda, algú que es planyia cantant «com trist presagi plana el fosc capvespre, cobrint la vall amb negra vestimenta». I aquest algú només podia ser Monsieur le Comte, és clar, que el Simó, a part que ell no canta mai, dormitava al seu racó colgat de mantes. Em vaig incorporar i, un cop a fora, vaig tirar cap a l’indret d’on venia la veu. Els peus em lliscaven sols damunt la neu, estirats per la corda invisible de la música i de la lletra en el moment que diu «llavors surts, tu, la més brillant estrella, i dolça llum escampes per la terra; la nit obscura trenca el teu raig clar, i amable, ens dius el camí vall enllà». O sigui, la famosa «Romança de l’Estel» de l’òpera Tannhäuser. El doctor Miralles, que ha traduït el poema de l’alemany, em deia que aquesta és la cançó més bonica del món, la música més sublim que un mortal hagi pogut escriure, no en tinguis cap dubte, Ramon, tan sols Richard Wagner, un geni tocat per la gràcia divina, va poder compondre una delícia de l’esperit com aquesta. Tot just traure el nas a la collada, vaig descobrir Monsieur le Comte, dret damunt d’un cap de roca, de cara al ponent revestit de rojors litúrgiques, gesticulant amb el seu bastó ferrat com un profeta de l’Antic Testament. Sense adonar-me’n em vaig trobar cantant a duo «a tu, estimat estel porquer, d’ací et saludo, quin plaer», jo en català i ell en alemany, les meues paraules i les d’ell, com dues papallones de colors diferents, voleiant juntes, emportades per les mateixes oscil·lacions de la melodia, i així fins al final, «quan ella deixa la ribera, i esdevé un àngel prop l’estrella».

Monsieur le Comte no es va tombar fins després del bis dels darrers versos. Llavors em va mirar amb ulls extasiats, com si jo fos una aparició, com si tingués al davant l’àngel benaventurat que apareix al final del poema. Em va menar cap al chateau, i allí que fórem, va mostrar molt interès pels meus coneixements de Wagner. No en sé gran cosa, vaig fer amb la intenció d’enllestir aviat, de fugir d’un estudi que em porta mals records, tan sols n’he vist una òpera, la història del cavaller Tannhäuser, precisament. Ell no es va donar per satisfet, no em faràs creure que només d’haver sentit la cançó una sola vegada te la vas aprendre de memòria, i em va sotmetre a un interrogatori. De primer jo responia amb evasives, però davant la seua insistència, vaig haver de fer-li esment del doctor Miralles, dels concerts on em feia anar, i dels fragments d’òpera que traduïa de l’alemany i que ell mateix interpretava al piano.

Tal com temia, aviat va treure a la conversa l’òpera Parsifal. I com que jo no vaig reaccionar, talment desconegués de què tracta, va voler explicar-me l’argument d’aquest drama que culmina tota la producció artística de Wagner. Va comparar l’òpera a una missa cantada amb solemnitat, més que una missa, totes les funcions litúrgiques de la setmana santa que commemoren la mort i la resurrecció de Jesucrist, perquè Parsifal és un autèntic ofici religiós, capaç fins i tot de fer miracles com el d’aquell filòsof alemany, ateu i descregut, que només d’escoltar la música es va trastocar i van haver de tancar-lo en un manicomi, o aquell altre miracle… Vaig interrompre la xerrameca per preguntar-li sobre Montsalvat, vostè sap si va existir de debò el castell del Graal, o bé és un nom inventat pel gran artista. I tant si va existir, saltà el boig, el castell s’aixecava justament aquí on ara ens trobem, la gent del país en diuen la collada de Corones, així en plural, en record dels reis «coronats» que hi van coincidir i que d’ací dalt estant governaven totes les valls dels Pirineus, i aquestos reis són el moribund Titurel, l’esgarrat Rei Pescador i Parsifal, el jove hereu que recupera la llança màgica que sagna de la punta sense parar.

No m’havia refet de la desbarrada, quan tot seguit em surt que a partir d’ara no vull que treballis, no consentiré que una persona instruïda i sensible com tu, que coneix l’obra de Wagner, que s’emociona amb la seua música, no puc permetre que et facis malbé les mans picant a la roca, ni que traginis mercaderies, ni que buidis cada matí la gibrella del senyor, ni cap altra feina humiliant pròpia dels criats. Que treballi ton germà, va continuar, tu entretant consagra’t a contemplar la natura, les meravelles que Déu té reservades als seus escollits, així que demà m’acompanyes al pic de l’Aneto. Jo no sabia com defugir la invitació, em feia mal de cor pensar que el Simó s’hagués de quedar sol aquí baix. Demà no puc de cap manera, vaig dir mentre rumiava una excusa convincent, he d’escriure el meu diari de guerra, a part, em fa mal el genoll. Doncs, demà passat, va decidir Monsieur le Comte, tens tot un dia per descansar i escriure.

El meu company se l’ha pres prou bé, l’excursió al cim. Millor que hi vagis, mira d’entretenir-lo tot el matí per allà dalt, així jo tindré temps d’escorcollar el chateau, si puc trobar la pistola, et juro que me’ls tornarà, els papers, i ben de pressa. També m’ha advertit que, segons ha sentit contar als excursionistes, per arribar al cim de l’Aneto s’ha de travessar una cresta de roca molt perillosa, no se t’acudeixi de passar-hi que tu no tens experiència, no fóres pas el primer que s’hi estimba. Que s’hi enfili ell sol, amén de Déu es fotés daltabaix, això sí que fóra la nostra salvació! Mal si es mata i mal si no es mata, imagina’t, mare, quin panorama! No volem quedar-nos ni un dia més aquí dalt —això ho tenim ben clar—, de manera que si demà tornem tots dos vius i entretant el Simó no ha trobat les armes, alguna cosa grossa haurem de fer.