26

MONTGRONY, DIJOUS, 27 DE JULIOL DE 1899.

Del paradís a l’infern, mare. Si ahir al vespre et contava, entusiasmat, que la pau i la solitud que es respiren aquí dalt fan aquest indret paradisíac, avui damunt de la mateixa taula de noguera em veig obligat a afegir que l’infern tampoc cau gaire lluny del santuari. T’ho dic jo que hi he davallat i, si n’he tornat sa i estalvi, si ara en puc donar testimoni escrit, ho atribueixo a un miracle de la Mare de Déu de Montgrony.

Havent esmorzat, hem sortit tots tres de l’hostatgeria en direcció al maleït avenc de Sant Hou. El foraster d’ahir, que es diu Rafel i no és excursionista sinó enginyer de mines, estava tan neguitós de trobar la cova, que en comptes de fer marrada pel camí del barranc, ens ha fet enfilar pel dret, penya amunt per uns esglaons excavats a la roca pel mateix comte Arnau, i així hem superat l’estimball on s’arrecera el santuari. O sigui, que hi hem anat seguint com qui diu les mateixes petjades del noble condemnat. Una vegada al bosc, ens hem separat per pentinar millor el terreny, no fos cas que hi passéssim de llarg, de manera que el Rafel s’ha enfonsat cap al barranc, jo a l’esbiaix bosc amunt i el Simó al mig, entre l’un i l’altre. Al cap de mitja hora, cinc minuts amunt cinc minuts avall, els meus peus han ensopegat amb un esvoranc esfereïdor, obert entre la malesa i les soques dels arbres, que no podia ser altra cosa que el maleït forat de Sant Hou. He cridat els companys i, mentre feia temps esperant-los, he arrencat una pedra i l’he tirat a dins, tot parant l’orella per escoltar el toc i així tenir idea de la fondària. Encara és hora que senti re, de tan avall com deu haver anat a petar.

Arriba el Rafel, dóna un cop d’ull a la boca del pou, diu oi tant que ho és, i es descarrega la motxilla de l’esquena d’on treu una soga de cànem que duia ben amagada a dins. Què dimonis vols fer?, m’inquieto, no deus voler pas baixar-hi. Entretingut a desembullar la madeixa de corda, remuga sense mirar-me que hi baixarà ell. El Simó?, ni pensaments, baixa-hi tu, si tantes ganes en tens. Jo no, replica l’enginyer, peso massa i no m’aguantaríeu. Em giro cap al Simó que fins ara no ha badat boca, com si no hi tingués art ni part. Hem fet un tracte, ell i jo, intervé el Rafel. Quina mena de tracte?, pregunto a qualsevol dels dos. Com si ho preguntés als arbres que envolten el forat, el Simó continua sense piular, silenci que demana a crits la seua complicitat amb el foraster.

No hi ha hagut manera que el Simó se’n desdigués, ni tampoc d’esbrinar la mena de tracte que han fet, probablement ahir a la nit quan jo em vaig quedar sol al refectori escrivint-te. A canvi de baixar al pou, el deu haver ensarronat prometent-li diners. Diners o qui sap què encara pitjor, m’esvero per dins, mentre l’enginyer lliga una pedra en un cap de la soga, tot remugant sembla mentida que et creguis les ruqueries que els capellans s’empesquen per atemorir la gent del país. Es clar que no me les crec, però algun perill hi deu haver, si tantes n’expliquen. Al minyó, no li pot passar re, insisteix simulant tranquil·litat, la corda és resistent, va aguantar un piano de més de dos quintars, a més, abans ens assegurarem que la corda ateny el fons. Estaca ben ferm l’altre cap de corda a la soca d’un arbre, s’abalança a la boca del pou i enfonsa la pedra dins de la foscor, una, dues, tres, incomptables braçades de corda, les que calguin mentre les mans notin resistència. Apa, minyons, ho veieu com ja no baixa més, fa victoriós, això demostra que la pedra ha arribat al fons. Certament als nostres peus quedaven encara uns quants pams de corda sobrers. Jo no ho veig tan clar, Rafel, i si la pedra hagués quedat encallada en un sortint de roca? Ni l’un ni l’altre s’han pres la molèstia de respondre la meua objecció: l’enginyer donava consells i feia nusos, i el Simó es deixava fer.

Quan la coroneta del meu company, i encabat les mans, han desaparegut a la boca del pou, he tingut la sensació que no el veuria mai més. Amb els peus ben apuntalats en un relleix de roca, li hem donat corda, braçada a braçada, fins que el forat se l’ha menjada tota i llavors els seus crits ja eren tan dèbils que no s’entenien, tant podien significar que ja havia arribat al fons, com que li donéssim més corda. Més aviat això últim, ja que la corda continuava tensa a les nostres mans com si ell pengés per l’altra punta sense tocar de peus a terra. Poc després, ens ha semblat que el pes s’alleujava, llavors hem estirat la soga, primer a poc a poc, després amb braçades ràpides i seguides, fins que l’hem recuperada tota. Per què collons s’ha deslligat?, ha renegat l’enginyer, sense dissimular la inquietud, que no li he dit que no ho fes?, i em mirava a mi com si jo li hagués de tornar la resposta. Al cap d’una mica ha començat a sortir fum per la boca del pou. L’infern, he pensat esfereït, potser el dimoni que porta dins del cos l’ha deslligat i se l’ha emportat cap a l’infern. Ha encès el llum, fa pudor de carbur, ha especulat el Rafel, a qui l’aparició del fum ha tranquil·litzat, deu inspeccionar per dins, ja veuràs com ara sí que el pescarem, i ha tirat altra vegada la corda a dins, confiat que el peix picaria l’ham.

Un quart, mitja hora, una hora, i re de nou, la corda continuava penjant dels nostres dits, fluixa, sense la més petita estrebada d’esperança. L’enginyer tampoc no les tenia totes. Segons havíem calculat pel seu rellotge de butxaca, havia passat una hora d’ençà que el Simó havia baixat al pou. No en trauríem re de quedar-nos tots dos allà esperant com un parell de xuts, calia fer alguna cosa, i la cosa més efectiva era anar corrent a demanar auxili al santuari.

A aquelles hores caniculars del migdia no hi havia cap pelegrí, ni mossèn Miquel he aconseguit de fer respondre. La capelleta de la Mare de Déu, l’esglaonada de roca, els murs de l’hostatgeria, tot romania silenciós sota la calda, indiferent al meu desesper. Déu meu i ara què puc fer, Gombrèn queda molt lluny, allà baix al fons de la clotada, però si no hi ha altre remei… De cop, se m’ha ocorregut la idea de tocar la campana. El mossèn s’ha llevat de la migdiada, esvalotat, pensant-se que s’havia calat foc a la capella, igual que cinc anys enrere quan, segons ens havia contat, es va socarrar la imatge. Quan ha sabut el motiu de l’alarma, el seu esverament s’ha multiplicat per mil. Jesús, Josep i Maria!, ha exclamat esfereït, tot persignant-se fins a tres vegades seguides, Jesús, Josep i Maria!, una vegada que uns forasters van voler baixar-hi, el temps va canviar de patac, Jesús, Maria! —de tanta pressa s’escompassa sant Josep—, en un tres i no res, es va congriar una pedregada que va malmetre tota la collita dels pobles i masies dues hores lluny del maleït forat. Escruta el cel i de seguida descobreix, cap a la banda de Ribes, un esquinçall de núvol, insignificant però, al seu parer, prenyat de llamps i calamarsa. Amb tot, a pesar de la malastrugança anunciada, decideix acompanyar-me, que l’esperi un moment, moment que jo aprofito per arrencar un parell de sogues d’uns estris de cavalleria que hi ha a l’estable i encara tinc temps per entrar a la capella i implorar ajuda a la Mare de Déu de Montgrony.

L’enginyer continuava tan sol com jo l’havia deixat. La nostra presència, i sobretot les sogues de reforç i el feix d’espelmes, li han aixecat els ànims. Apa, minyó, prepara’t, m’ha advertit, arrabassant-me les cordes de les mans que tot seguit ha nuat a la seua. Ja m’ho pensava que em tocaria a mi, qui hi havia de baixar, si no, a rescatar el company. Abans de colar-me cap a dins, mossèn Miquel s’ha tret de la butxaca una ampolleta i m’ha ruixat amb aigua beneita, remugant no he entès quines llatinades que a mi m’ha fet l’efecte com l’extremunció a un moribund.

Les sensacions del món de fora —xafogor del migdia, llum somorta del bosc, les veus i sorolls— s’han anat esfumant tan bon punt he començat a desplomar-me, substituïdes per la pudor de fum, una restiput rància com de roba cremada que em feia plorar els ulls, i pel dolor a l’entrecuix segat per la soga, un mal tan horrible que he pensat que si durava gaire la baixada, em faria perdre els sentits. Quan per fi he pogut posar els peus a terra, relliscós i dur però pla, he sospirat d’alleujament, tot i que no havia pas arribat al fons del pou, ni de bon tros. Molt avall, es veia una petita flama que il·luminava una rodona de claror. De seguida que els meus ulls s’han avesat a la foscor, he pogut distingir el Simó gemegant al mig del cercle, envoltat d’ossos i de calaveres. Deu haver arribat fins aquí on jo sóc, he suposat, i al deslligar-se pensant que ja era al fons, ha anat a espetegar allà baix. Si no és mort poc li’n deu faltar. Simó, Simó, he cridat, ara baixo a buscar-te i encara el meu crit ressonava per la cova quan he continuat avall, sense preguntar-me si la corda atenyeria el fons, o bé em quedaria penjant al buit com el pes del rellotge al forat del campanar.

Només m’ha faltat cosa d’un pam per tocar de peus a terra, buit que de seguida el Simó ha omplert amuntegant una pila d’ossos. Ni temps de recobrar l’alè, que ja m’apressava delerós d’abandonar aquell infern, què bades, vinga deslliga’t, i com que jo no me’n sortia, s’ha posat ell a desfer-me els nusos. El tenia tan a prop que podia notar l’escalfor de la seua pell sota la roba, els batecs esvalotats del cor, la duresa de les costelles i la flonjor dels pits. Com que havia cremat estrips de camisa per alertar-nos amb el fum, anava mig despullat de cintura en amunt, només amb una espècie de brusa arrapada a la pell, mig cotilla mig samarreta de màniga cisada, que duu encastada a la pell per dissimular els bonys de les popes. Déu meu!, he pensat, quan vegin allà dalt aquesta pell tan tendra, descobriran la seua autèntica natura i llavors sí que la ballarem. Sort que ell entretant havia rumiat la solució, o sigui que li deixés la camisa. I mentre jo em desbotonava no sabia on mirar perquè tot em feia prou mals ulls, la pell tendra dels seus braços, o bé l’ossamenta blanca que ens envoltava. Quina mena de tomba era allò?

Tan bon punt s’ha hagut cordat el darrer botó de la camisa —el del coll, que ell acostuma a botonar-se fins a dalt de tot, ja pot fer la calor que vulgui—, ha decidit que primer pujaria ell, que quan arribés a dalt, tirarien la corda i t’estirarem a tu, fixa’t bé com faig els nusos, i si tot pujant et roda el cap, tanca els ulls, sobretot no miris cap baix. Pots estalviar-te les recomanacions, tenia ganes de plantificar-li: que et penses que no ho sé, com m’he de lligar?, però m’he mossegat la llengua, l’important era sortir com més aviat millor. Així doncs, un cop encordat, amb un rosari de nusos per assegurar-nos-en bé, hem donat unes quantes estrebades seguides a la corda per indicar als de dalt que ja podien estirar. I m’he quedat sol al fons d’aquell infern.

Al cap d’una estona que se m’ha fet interminable, ha aparegut finalment la corda salvadora, que m’ha estirat de nou cap a la llum. Quan he aparegut a la boca del pou, nu de mig cos en amunt, nafrat de llepades de corda, empastifat de fang i de creus que m’havia fet allà baix per defensar-me dels mals esperits en cas que fessin acte de presència, quan he sortit, et deia, enfangat com un cuc de terra, l’enginyer m’ha preguntat si per baix hi ha cap passadís, o potser més d’un i si els havia seguit. Això és lo primer que se li ha acudit de dir-me mentre m’ajudava a deslligar. Altres maldecaps he tingut allà baix que buscar galeries, però com que insistia tant, li he dit que no hi ha re, que el fons és com un pou sense sortida, que si li dic que no ho he mirat, és capaç de voler-hi baixar una altra vegada. L’únic que hi ha allà baix són ossos, allò és una tomba espantosa. No n’hi ha per tant, ha fet el Simó, el mossèn diu que són de bèstia, i els altres dos ho han corroborat, es veu que fa anys hi va caure un ramat d’ovelles tot sencer.

Avui a la nit ens quedarem al santuari per refer-nos de l’esglai. L’enginyer també es queda. Mentre escric aquestes ratlles, ell és aquí, a l’altre cap de taula consultant un mapa i prenent notes. Així que hem acabat de menjar, un berenar-sopar a base d’amanides i de truites amb trumfes que ens hem cruspit a cremadent, l’enginyer ha pagat per avançat la dispesa de tots tres. Jo tenia la intenció de pagar-ne una part, però ell no ho ha volgut de cap manera. Ja ho pot prou pagar, després del merder on ens hem posat per la seua culpa! A més, va fort d’armilla. Pels aparells que porta, com ara ulleres de llarga vista, brúixola i màquina de fotografiar, no sembla pas que li vingui d’un duro. Mossèn Miquel, després de l’enrabiada de la tarda, torna a ser l’home hospitalari i xerraire d’ahir al vespre. El fet que la nostra davallada al forat diabòlic no hagi provocat un canvi de temps —ara mateix no es veu un núvol en part de món—, imagino que deu haver ajudat que recuperés el bon humor. Això i, sobretot, els dos rals de propina que li ha donat l’enginyer. El Simó ja fa estona que és a dormir, demà m’haurà d’explicar quina mena de pacte ha lligat amb aquest desconegut.