23

COVES DE RIBES, DIUMENGE, 23 DE JULIOL DE 1899.

Els crits i malediccions d’un carreter m’han deslliurat del malson. Anit a la fonda de Ribes, no em podia adormir per culpa del xivarri que feien a fora. Tip de regirar-me damunt del matalàs, em llevo a tancar la finestra que dóna a un descampat i veig una colla d’ombres treballant al camp de l’altra banda de riu. Si et dic que d’allà estant els veia, ni que només en distingís les ombres, pots comptar que hi havia una mica de claror, la mateixa poc més o menys que apareix quan trenca el dia. Com és possible que ja claregi?, m’esvero, si no fa pas gaire estona que t’has cotxat. Però la visió és tan real i persistent, i doncs, inconfusible amb les visions dels somnis, que a la força he d’admetre que m’ha passat la nit volant, o sigui, dormint d’una tirada.

L’amo de l’hostal encara no s’havia llevat. De primer, per no despertar-lo, li havia deixat els diners de la dispesa damunt la taula, però al trobar la porta del carrer tancada amb clau, no m’ha quedat altre remei que fer-lo llevar. En el moment que el crido sento les batallades del rellotge del menjador, una, dues, tres, que és estrany que no s’aturi a les quatre, ni a les cinc, ni a les sis, ni a les set, mare de Déu sí que n’és de tard, ni a les vuit, i l’amo em maleeix els ossos, cada campanada brama més fort, ni a les nou, què collons vols a aquestes hores, ni a les deu, ai mare no sé què em passa, ni a les onze, me cago en la mare que et va…, deixem-ho estar perquè ha sonat la dotzena i última campanada. Què vols a aquestes hores?, repeteix l’hostaler fora de l’habitació, tan escabellat que tinc la sensació que l’he arrencat de la placidesa del son estirant-lo pels cabells. Quan el llum de carbur que li penja dels dits fa relluir les monedes de damunt de la taula, l’home sembla més assossegat. Quina hora és?, pregunto confós. Que ets sord o què?, acaben de tocar les dotze, i aixeca el llum per il·luminar l’esfera del rellotge, la qual, efectivament, té els braços ajuntats a dalt de tot. Les dotze de la nit o del migdia?, però no goso demanar-li l’aclariment. Per sort, la seua nova pregunta, on vols anar a aquestes hores de la nit?, em dóna la resposta. Pensava que es feia de dia, barbotejo, a fora hi ha claror, hi ha gent treballant als camps. L’hostaler esclafeix una riallada que encara em desconcerta més, és la lluna, carallot, vinga, torna-te’n al llit.

Al llit, te n’hi tornes tu, si vols. La lluna a què es referia l’hostaler és la lluna plena, d’una claror tan brillant que no té punt de comparació amb cap de les llunes que havia vist a Barcelona, o dibuixada als llibres amb sants, i ja no parlem de la lluna flaca pintada als peus de la Immaculada Concepció. Has caminat mai, mare, una nit d’estiu amb la lluna plena senyorejant pel cel? Per fer via, no hi ha res millor. A part de la frescor de l’aire, la seua claror fa blanquejar el camí, no gaire, suficient perquè no t’esgarriïs, alhora que apaga els colors del paisatge, les formes llunyanes, les flors de colors vistosos que de dia et criden atura’t a mirar-me que no en veuràs al món cap altra de tan bonica com jo; en definitiva, la claror cendrosa de la lluna esmorteeix totes les belleses que et distraurien pel camí. Els pagesos ho saben i per això, quan ve l’estiu i han d’afanyar-se a segar els camps —com més de pressa millor, no fos cas que caigui una pedregada i els malmeti la collita—, a l’estiu, et deia, hi ha pagesos que aprofiten les nits de lluna per avançar la sega, i ara ja saps que ha sigut la mestressa del cel qui m’ha destarotat a la fonda. He arribat a Núria a posta de lluna, quan la llum del sol, que ja s’endevinava més enllà de les muntanyes de llevant, retornava lentament els colors al cel i a la terra, a les aigües lluents que en tota la nit no han parat de bramar.

Després d’oir missa —vols creure que de poc em passa per alt que avui és diumenge?—, el mossèn responsable del santuari m’ha ensenyat la imatge de la Mare de Déu trobada pels bous i també la creu de sant Gil i la campaneta que servia per aplegar els pastors al rosari i l’olla amb què el sant feia bullir les sopes. Les dones casades que volen tenir fills, m’ha explicat el guia assenyalant l’olla encastada a la paret, fiquen el cap a dins mentre toquen la campana, ai caram, cada batallada, un fill! Pel que fa als homes, nosaltres també podem demanar un do, qualsevol però només un, i aquest se’ns concedirà. Fica-l’hi, home, m’ha incitat el mossèn, avui dia ja no en queden, de bons pelegrins com tu, ai caram, quin estudiant tan devot, tota la nit caminant per ser aquí dalt a la primera missa. He ficat la closca a la boca de l’olla, però no he sigut bo per demanar cap gràcia. Tenia dos desitjos al cap, tots dos igual de delirosos, de manera que no sabia quin triar i quan ja m’anava a decidir, el mossèn s’ha recordat que era l’hora d’esmorzar i m’ha estirat fora d’aquella mena de barraqueta màgica dels favors. Un dels desitjos era recuperar el jersei, o trobar el Simó, tant és, i l’altre saber com va morir el pare, si és veritat que va morir, perquè si l’enginyer Alegret està segur que a la barca del tint no s’hi va poder ofegar de cap manera, ja em diràs com va morir. El vas veure mort de debò? Si de veres ets al cel, mare, mira de respondre’m, no cal que parlis, pots enviar-me qualsevol senyal i ja ho entendré.

De seguida haig fet. Com que mossèn Aicaram ha tingut la gentilesa de regalar-me la cartolina dels gojos amb els gravats de la Mare de Déu i de l’edifici del santuari, no me’ls ha calgut dibuixar. Li dic gràcies i bon profit, mossèn, i avall que fa baixada. Si no m’entretinc, m’engrescava saltant per les dreceres, al vespre ja puc tornar a ser a Ripoll. Oi tant si hi hauria arribat, abans i tot potser, si no fos que al cap d’una estona de baixar, m’ha agafat un mal de genolls, que de primer no semblava gran cosa, com unes pessigolles dins de la cassoleta, però a cada passa augmentava fins a convertir-se en una sentida horrible. Reposant uns minuts el dolor afluixava una mica, però al cap de poques passes ja hi tornem a ser. Una dona que anava a dur el dinar als segadors m’ha aconsellat que me’ls remullés al riu, com més freda l’aigua millor. Ho he fet i de moment hi he trobat molt remei, només de moment, perquè poc abans de Ribes ja em tornaven a burxar com abans. A pesar del dolor, he continuat ranquejant carretera avall, aquí caic allà em torno a remullar, fins que he arribat rendit a aquestes coves de vora el camí, excavades expressament a la roca viva per a refugi i sopluig de rodamons.

Calculo que dec haver dormit un parell d’hores ben bones, que m’han anat de primera per recuperar-me de la son endarrerida i del mal de genolls. Em sento com nou, disposat a continuar fins a Ripoll, fresc a pesar de la nit en blanc, a pesar del malson que m’ha turmentat els darrers moments de la dormida. En recordo retalls, imatges borroses i angoixoses. Havia ficat el cap dins de l’olla de Núria i no l’en podia traure. Trenqueu-la, trenqueu-la, volia cridar, però jo no podia obrir la boca, ni respirar i cada cop m’ofegava més. No es pot trencar que és d’or, ha dit algú, que per la veu he conegut que era el doctor Miralles. I el doctor em renyava perquè, en realitat, l’olla era el Graal, el calze sagrat que el meu cap de pecador profanava i que si no el treia de seguida, em tallarien el coll. Els renys i amenaces s’han convertit en malediccions i aquestes en renecs, i la veu del doctor, en la veu d’un carreter que escridassava les mules a poques passes de la cova i llavors, com et deia al començament, és quan m’he despertat. I he pensat més val que a la mare l’hi expliquis ara, que a la nit hi tornarà a haver lluna i si em trobo bé, amb la fresca fa de més bon caminar. Amb lluna grossa, mare, es pot fer de tot sinó escriure, i per això m’he estimat més enllestir la carta ara amb claror de dia.