53

VALARTIES, DIJOUS, 23 D’AGOST DE 1899.

Aprofitant un moment que la boira es va encelar, el Rafel va aconseguir orientar-se. Es veu que el dia de l’escapada ens vam escompassar el riuet de Valarties i vam fer cap a Aiguamog, que és la vall de més amunt. Ahir a la tarda vam tornar enrere pel dret, o sigui, travessant l’esquena d’ase que separa ambdues valls, i aquí ens tens esperant que el temps escampi. Igual que ahir i que abans-d’ahir, però ara amb la confiança d’estar ben orientats.

La ribera de Valarties està clapada de bordes, totes tancades amb pany i clau, però no hi fa re, el Simó s’hi cola com una sargantana, et faries creus dels forats per on s’esmuny. I no et pensis pas que en surti amb les mans buides: que si un tinyol de pa, que si un tall de cansalada, que si un tupí ple de costella de porc confitada amb oli, ecs, quina mania, només de pensar-hi em vénen ois. Ahir al vespre, poc després d’haver-nos instal·lat al nou refugi, es va presentar carregat de teca bona i abundant, i amb dues ampolles de vi negre. Com que plovinejava, i a més, de cara a la nit qui vols que vingui, el Rafel ens va perdonar les guàrdies. Amb tot, no vam oblidar de prendre precaucions. Camí avall, a una vintena de passos de la borda, vam entravessar un cordill amb tot d’esquelles penjades, i el vam lligar a un pam de terra, de manera que no el veies fins que hi entrepussaves.

Sopàvem tan tranquils, quan el soroll de les esquelles ens va ullar en sec el mastegar. Xiquets de Déu quines presses, ja pots comptar que llavors en lloc de les barres vam bellugar cames i mans! Mentre el Simó saltava per la finestra i el Rafel sortia per la porta, jo també empunyo la pistola i m’enfilo per una trapa cap a la pallera del pis de dalt. En cas d’una visita inesperada, ens havia advertit el general, tots a fora, sobretot que no ens acorralin a la borda. Malaguanyat menjar!

Va ser només un ensurt, perquè al cap de pocs minuts la veu del Rafel ens aplegava de nou a vora el foc, recuperant així la taula que tan de mala gana havíem hagut d’abandonar. Només era un llop, va fer com si tal cosa, i jo em vaig esfereir, un llop dius, encara et sembla poc? I el Simó no s’ho creia, amorrat a l’ampolla del vi feia que no amb el cap i quan va haver acabat el traguet, va dir no pot ser un llop de cap manera perquè ja fa anys que d’aquestes bèsties se n’ha perdut la mena. No m’ho discutiu, va bramar el Rafel, us juro que era un llop, m’ha deixat atansar-m’hi fins a poques passes. Doncs aquest deu ser l’últim llop que queda a Espanya, va sentenciar el Simó, li haguessis dit que entrés a la borda amb nosaltres, així ara ja fórem quatre com al conte dels músics que bramen i em va mirar com volent dir de què t’estranyes, que et penses que només en saps tu, d’històries? De debò que em venia de nou la seua xerrameca, ell, que gairebé mai no obre la boca, tot d’una semblava que se li hagués trencat el tel de la llengua, xerra que xerraràs sense estrafer la seua veu natural, un espinguet que descabdella la història de quatre animals domèstics que van abandonar el corral, escarmentats pels mals tractes de l’amo, i es van refugiar al bosc en una cabanya on es van haver d’enfrontar a una colla de lladres, i se’n van sortir gràcies al guirigall de brams i crits que van armar entre tots, i per això es diu el conte dels músics que bramen.

Això mateix, va remugar el Rafel com per concloure la història, un llop empaitat pels caçadors, un general carlí acaçat per un exèrcit de carrabiners i de guàrdies civils, un mig capellanet —això anava per mi—, perseguit pel seu pare putatiu i…, llavors se li van estroncar les oracions, mirava el Simó com volent dir, tu de qui t’escapes. I un noi perseguit pel seu oncle, va rematar la frase el Simó, un Simó desconegut, enriolat pel vi i la conversa, i a més del tiet Josep, també m’empaiten el pare i la mare, vosaltres rai que no us persegueix tota la família com a mi. Pitjor, va murmurar el Rafel amb una veu de llàstima que ens tallà en sec les ganes de gresca, els seus fantasmes em persegueixen nit i dia.

Tot seguit, i després d’un breu silenci, el vell general va confessar-nos l’extermini de la seua família. Afigura’t, mare, que feia poc que s’havia casat quan va abandonar casa seua, una masia de prop de Solsona, per allistar-se voluntari a l’exèrcit dels carlins. Durant la seua absència, els liberals van calar foc a la masia i li van matar tota la família: la mare, la seua dona i un fill de bolquers, que mai ha sabut si era nen o nena perquè quan ell se’n va anar a la guerra, encara no havia nascut, o potser va tenir bessons perquè la Matilda feia molta panxa i encara li quedaven dos mesos per desocupar. Els van afusellar tots sinó el pare, que havia mort anys enrere. De tot això fa vint-i-cinc anys, de manera que si els fills visquessin tindrien la vostra edat, poc més o menys. Bastant més que menys, que jo encara no en tinc vint-i-un i el Simó només dinou, però ni ell ni jo hem gosat corregir-lo. Acabada la guerra, el general Camprubí i altres militars vençuts van exiliar-se amb seu rei que es diu Carles VII, de primer a França i encabat a Venècia on ha viscut tots aquests anys, fins ara que ha arribat l’hora que els criminals paguin amb la mateixa moneda els crims que van cometre.

El Simó va trencar el silenci, un silenci suavitzat per la respiració del foc, anunciant que es trobava malament. A mi també em feia mal la panxa però no m’atrevia a interrompre les desgràcies del Rafel, ja et passarà, em deia, potser has begut una mica massa de vi. Vaig sortir cap a fora darrere seu. El Simó no s’aguantava dret, se’m va abraçar per no caure i com que a mi tampoc no em sobraven les forces, tots dos vam caminar fent tentines fins al peu d’un marge. Amb prou feines hi vam arribar, ell es va desfer ràpidament de mi per repenjar-se a la paret pel seu compte. I quan vaig sentir el primer aüc, a mi també em van venir ganes de vomitar, tantes que em semblava que d’un moment a l’altre havia de treure les tripes per la boca. Mentre descanviàvem la pela, sentia el Rafel darrere nostre, donant la culpa a la tupina del confitat, jo ja us ho deia que no mengéssiu tanta costella, era ben podrida.

Després de la vomitada, vam quedar descansats. Abans d’entrar a la borda, el Rafel ens va fer reparar en el llop, mireu-lo, ens ha perdut la por, allà baix el teniu. Llavors el vaig veure, era com un gos bastant gros, però no tant com me l’havia imaginat. La fera ens observava d’un bocí lluny, a un tret de pedra camí avall, amb els ulls encesos com dues cuques de llum. Entrem, va dir el Rafel, millor que llepi la vostra orxegada, demà no podem deixar cap rastre.

Avui no ha plogut en tot el matí, però el temps no s’acaba d’aixecar, aquestos núvols no se’n van ni amb fum de sabatots. Ara massa i abans tan pocs. A excepció de la tronada de Ripoll, es pot dir que en tot el juliol no vam veure altre núvol que la pols del camí. L’Astròlic del Marcino, aquell bruixot de Castellbò, la va encertar de ple quan va anunciar aigua amb dues setmanes d’antelació. Potser només plou a les muntanyes, cap al fons de la vall es veu clarejar com si hi lluís el sol.

Ben mirat, encara millor que faci mal temps. En pic escampi, el general donarà l’ordre de continuar la ruta, i ni el Simó ni jo en tenim gaires ganes, de carregar-nos la motxilla a l’esquena i trescar muntanya amunt. El meu company es queixa de mal de cap, tot el matí que fa bullir tisanes i jo tampoc em trobo gaire catòlic, només tinc set d’aigua. He passat molt mala nit, tota l’estona somiant que el Simó vomitava el dimoni, i jo de primer estava content, que bé, pensava, ja l’ha tret a fora, ara vindrà el llop i se’l menjarà, però era el dimoni qui es cruspia el llop, un llop de pèl blanc, i després de cruspir-se’l, es quedava amagat vora la porta, esperant només que el Rafel ens deixés sols per atacar-nos.

El temps de dinar ens hem estalviat la guàrdia. Anit no ens vas explicar com acaba el conte dels quatre animals, ha fet el Rafel potser per animar la conversa, imagino que un cop enriquits amb la fortuna dels lladres, van retornar al poble per venjar-se dels seus antics amos. Doncs no, els fugitius es van quedar a la cabanya del bosc, on van viure tots quatre feliços, va rematar el Simó. Molt bonic, mare, per què no em vas explicar mai cap conte?