3

CASTELL DE SANT SALVADOR, DIMARTS, 4 DE JULIOL DE 1899.

Per què m’han enganyat, mare? Per què en aquell poblot d’allà baix ningú no m’ha avisat que al monestir de Sant Pere ja no hi queden monjos? Estic molt decebut, totes les il·lusions d’ahir han volat cap al cel. Et mors de ganes que t’ho conti tot des del principi, imagino. Doncs, prou lamentacions, i tornem a enfilar el camí de la jornada, aquest cop empunyant l’estilogràfica en comptes del bastó.

M’alço del llit a punta de dia, ajudo a missa el mossèn geperut que ahir tampoc no esperava la meua visita, i esmorzo de pressa i corrents. Mastegant encara la darrera queixalada, em carrego la motxilla a l’esquena i cap a Montsalvat s’ha dit! Al sortir al carrer, la meua ombra se m’ha posat al davant i m’estirava camí enllà, com si encara tingués més ganes que no pas jo d’arribar aviat al castell del Graal. Pels camps no es veia ni una ànima, tan sols una vella que arrencava l’herba de vora el camí i l’embotia en un sac, tan fet malbé i esfilagarsat del cul, que sembla mentida com podia aguantar la pastura. La dona m’ha informat que en aquella hora al poble de la Selva no hi trobaria ningú, que la gent era a l’església per un casament i encabat, al sortir de missa, tot déu a dinar de gorra. I vós, padrina, jo que li pregunto, com és que sou aquí, que no us hi han convidat? La vella protesta que és clar que l’han convidada, que el nuvi és un home molt ric i generós que ha convidat tots els veïns, però ella no en vol saber re perquè aquesta boda és un engany, un pecat contra la llei de Déu. I ha aclarit que la núvia és una dona posseïda pel dimoni, però el nuvi no ho sap perquè és foraster, de la costa de Palamós, i que el pobre home va ben venut a l’altar. Li he preguntat com se sabia que la dona duia el dimoni a dins del cos, i la vella quasi s’enfada perquè es pensava que no me la creia. I per què no me l’he de creure, pobre de mi, conteu, conteu, padrina, i la padrina conta que la desgraciada s’alimenta d’herbotes i de porqueries i que de tant en tant quan el dimoni se li regira dins dels budells, fa uns xiscles que esborronen i que… Deixem la vella remugant barbaritats, que ara tots dos tenim prou pressa, jo per arribar a Montsalvat i, tu mare, per descobrir els motius del meu desengany. Adéu, bona dona, i expressions als vostres conills!

M’aturo a refrescar-me al poble solitari. La Selva de Mar, quatre cases enfonsades en una arruga de la muntanya entre els secarrals dels camps de conreu i el desert de sorra de la platja, és per a mi un oasi d’aigua fresca i abundant. Furgo la motxilla per treure’n la cantimplora i em trobo amb un objecte estrany. Què hi fa amb el meu equipatge aquest altre quadern de paper de barba, i aquest llapis de carbó? De seguida hi caic: el doctor Miralles, a part d’escriure, també vol que dibuixi, cada dia un full de l’àlbum amb el monument o el paisatge que més et cridi l’atenció. Gràcies a Déu que me n’he recordat.

Amb el pit inflat d’esperances enfilo les primeres rampes de la muntanya. A mesura que guanyo alçada, ja ho veig que aquell casalot fosc d’allà dalt sembla deshabitat, però em nego a creure-ho. Doncs bé, no només no hi queden monjos sinó que el monestir es troba en un estat ruïnós. Per apropar-me a les ruïnes, m’he hagut de barallar de valent amb les bardisses que assetgen les parets per totes bandes. A cops de bastó m’he obert pas en direcció a l’església, que és un dels pocs edificis que encara aguanten drets. I llavors —ai mareta meua quina por, només de pensar-hi!—, tot ha succeït en un dir Jesús: atènyer la portalada de l’església, traure el nas a la foscor de la nau i sentir un terrabastall de mil dimonis, com si tots els frares enterrats a la cripta sortissin a la vegada de la tomba. A l’acte m’envesteix una bestiassa, peluda i més grossa que un gos, seguida de tres o quatre de més xiques també peludes però aquestes amb el pèl a ratlles. Per sort no m’han atacat, tot i que m’han passat a frec de roba. L’interior del temple fa una pudor que empesta. Els llocs a cobert, allí on no creix l’herba, com l’altar i els absis, estan empastifats de cagallons de fera. Vet aquí, doncs, com la natura ha convertit aquest recinte sagrat, l’indret on segons la tradició van ser enterrades les relíquies de sant Pere, les relíquies del fundador de l’Església, en un estable de salvatgines.

Amb el cor esvalotat per l’ensurt de les feres, m’he allunyat de les ruïnes i he enfilat el corriol que comunica el monestir de Sant Pere amb el castell del capdamunt de la muntanya. Potser els darrers frares s’han refugiat allà dalt, em donava ànims costa amunt, no diu sovint el doctor que en els temps moderns l’Església ha sofert tantes persecucions? Però ca. Tan bon punt he pogut atènyer la carena, se m’han esfumat les darreres il·lusions. El castell encara pitjor, més devastat i solitari que el convent de baix.

I aquí em tens envoltat de ruïnes i de panys de paret que ni tan sols són bons per aturar les envestides del vent que no para de bufar com una mala bèstia. Aquí em tens, mare, amb aquest quadern com a únic refugi. Abans de posar-me a escriure, he mirat de traure un dibuix a llapis del conjunt de les ruïnes. No m’agrada gens de dibuixar, vols creure que m’estimaria més anar a la guerra que fer aquesta feina? A part, aquí no és gens fàcil, perquè les parets mig ensorrades que encara aguanten, totes de pedra fosca, es confonen amb el pedruscall de la muntanya. Val més que ho deixi estar, agafo el paper per una punta i rasc-rasc, l’estripo en dues meitats i me les guardo a la butxaca per eixugar-me el cul quan convingui.

Canvio l’àlbum pel quadern, el llapis per la ploma estilogràfica, i vaig a instal·lar-me en una mena de mirador damunt l’esplanada que apareix a milers de pams sota els meus peus. El mar llunyà, els camps quadriculats, els puntets blancs i vermells de les cases, tot es veu llis i bonic. El món contemplat des d’aquí dalt sembla una pintura, un quadre estès a terra que s’ha despenjat de la paret. Saps què et dic, mare? Vull provar de dibuixar-ho.