46

ISIL, DIVENDRES, l8 D’AGOST DE 1899 (MIGDIA).

No t’hi trenquis el cap, mare, que aquesta pàgina no la pot entendre ni Déu. I ara no et pensis que m’he tornat boig, ni que hagi après cap llengua estrangera, senzillament, que t’escric en un codi secret que m’ha ensenyat el Rafel. Ahir al vespre ell que em surt, què coi escrius tanta estona?, no pot ser que tinguis tantes històries per enviar-li, al teu ditxós doctor de Barcelona. Aigua passada, li responc, aigua passada, ell i tots els seus romanços de Montsalvat, escric una carta a la meua mare del cel; del cel o de la terra, tant li fa, perquè en realitat és a mi mateix a qui escric. El general s’ho pren a broma. La meua resposta diu que li fa recordar l’acudit del boig que escriu una carta, i un altre li pregunta a qui l’escrius, i el boig, a mi, i l’altre, i es pot saber què t’expliques?, i el boig, com vols que ho sàpiga si encara no l’he rebuda? Em quedo sol rient, perquè el Simó si mai parlem de lletres o d’escriure o de llibres, com si es fongués, i el Rafel arrufa el nas, segons què hi posis, encara ens fumbràs en un compromís, imagina’t que la llibreta caigui en mans dels carrabiners. Per si de cas, m’ha ensenyat a fer servir una clau secreta molt fàcil d’aplicar que consisteix en…, ja t’ho diré quan siguem a França fora de perill, llavors et traduiré aquest tros de carta, t’ho prometo. En fi, deixem-ho estar, que si no l’has de rebre xifrada, no cal pas que m’escarrassi en explicacions.

Pel que he vist fins ara, la gent dels Pirineus viuen majoritàriament als peus de les muntanyes, com si busquessin la companyia del riu. Tan sols algun poblet —petit i miserable—, gosa enfilar-se falda amunt a la recerca d’un repeu on assentar-se, però, no tinguis por que pugi gaire, fins als genolls a tot estirar. Isil, el poble que acabo de deixar enrere, d’entrada m’ha semblat excepcional. No per la fesomia de les cases, que tots els de la vall són si fa no fa, o sigui, parets de pedra grisa, teulades de xarol que vistes de lluny i segons com els ve el sol enlluernen de tan lluents, i aquesta flaire, barreja de fenc i de merda de vaca, que se t’instal·la al nas en pic xafes el primer empedrat del raval. La sorpresa d’Isil ha sigut trobar-me un poble travessat per dos rius, no en forma de forqueta, sinó dos rius que baixen paral·lels pel mig del poble. On s’és vist, em meravello, que dos rius, l’un al costat de l’altre, comparteixin una mateixa vall? Aviat constato que es tracta del mateix riu, la Noguera, que a l’entrada d’Isil és asclat per la sèquia del molí, cosa que l’obliga a travessar tot el poble migpartit, fins que més avall, tan bon punt com les cases no li fan nosa, es torna a ajuntar. I aquesta imatge del riu que es bifurca i es retroba em fa pensar en nosaltres dos, en el Simó i jo, que de tant en tant ens separem però sempre, tard o d’hora, ens tornem a trobar.

Estic assegut vora el camí, a l’ombra d’un freixe, tot esperant que el sol es mogui del centre del cel on s’ha escarxofat fa estona i es decanti cap a la muntanya de ponent. Llavors reprendré la marxa vall amunt. T’imagines, mare, que el Rafel m’hagués privat d’escriure’t? No sé pas com mataria el temps sobrer. Penso en l’acudit del boig que escriu una carta, i vols creure que a mi m’ocorre una cosa semblant? Per exemple, suposant que tu, mare, en el moment que obro el quadern em preguntessis: què hi ha de nou, fillet?, explica’m com ha anat el dia, jo et respondria, encara no t’ho puc dir, fins que no ho hagi redactat, no ho sabré. Quina cosa més curiosa això de l’escriptura!