54

ESTANYS DE LA VALL DE BOÍ, DIVENDRES, 24 D’AGOST DE 1899.

Demà al matí, altre cop a canviar de casa. Tan bé que estem en aquesta cova damunt l’estany, ni que fos feta expressament per a nosaltres, perquè hi puguem passar una temporadeta amagats, esperant que la tempesta amaini. La tempesta, mare, vull dir els carrabiners, el doctor Miralles, els pares del Simó, tots els qui ens busquen, que entretant se’ls esbravi la fúria. L’altra tempesta, o sigui la dels núvols del cel, ja s’ha fos del tot i fa un sol que dóna bo d’estar a fora. Tan bé que estàvem el Simó i jo sols, ara arreplegant estaques de llenya, ara atrapant granotes vora l’estany, mai has menjat cosa millor, fins que el Rafel ha tornat de l’excursió al fons de la vall. Prou misèria, minyons!, ha anunciat mirant la paellada d’anques de granota, demà dinarem a taula com Déu mana a Caldes de Boí. Mengeu, mengeu, que jo he fet un mos allà baix, ens ha donat permís, i mentre s’apariava una cigarreta, ha descabdellat els seus plans, que tal com ens havia avançat no són altres que allotjar-nos un parell de dies en un balneari d’aigües medicinals. Entretant, ell prepararà la fugida a França, diu que té vells amics pels pobles de la vall que ens ajudaran. Ens vol convèncer que als banys estarem segurs, barrejats amb la gent d’upa, la majoria de Barcelona, que hi pugen a prendre les aigües. És l’últim lloc dels Pirineus on a la policia li passarà pel cap de buscar-nos. Així i tot, hem de prendre precaucions, no podem córrer el risc de comparèixer plegats al balneari, podríem despertar sospites, probablement la policia té notícies que els carlins formen un grup de tres persones. Ramon, tu t’hi deixes caure pel teu compte, presenta’t com un folklorista que arreplega llegendes, que fins ara ho has fet divinament. Doncs jo n’estic fins als nassos d’històries velles, però, si no hi ha més remei, a les seues ordres, general Camprubí.

I encara queda la pitjor part. Això és per tu, continua el Rafel, i veig que allarga un farcell de roba al Simó, emprova-t’ho i, si et va una mica gran, retalla-te’l a la mida. El farcell era ple de roba de senyora: barret, sabates, bossa de mà i un vestit de color verd fosc, enorme, a dins se n’hi encabirien quatre com ell. El Simó no s’ho ha pensat gens a refusar l’obsequi, jo això no m’ho foto, qui sap de qui era, alguna tísica que ha mort al sanatori. Doncs queda’t aquí dalt, ha amenaçat el Rafel, així no vull que t’hi presentis, a Caldes, hi ha metges, gent d’estudis, ho veuran d’una hora lluny lo que vols amagar. A part, ha afegit expulsant un nuvolet de fum blau, acompanyats d’una dona, impossible que se’ns relacioni amb els carlins. I quina mena de parella representa que som, nosaltres dos?, ha volgut esclarir el Simó. Jo sóc enginyer de mines, ens ha fet saber a tots dos, busco carbó per les muntanyes i tu ets la meua filla. Bé, així és com m’he presentat d’entrada al director del balneari, però després, quan hi ha hagut més confiança, li he donat a entendre que de filla re, una tapadora cara als clients i al servei, que en realitat tu ets la meua amistançada, una minyona que m’he emportat fins aquí dalt per poder passar uns dies tranquils lluny de Barcelona. I diu que el director s’ho ha empassat com un beneit, li ha promès discreció, fins i tot li ha facilitat la roba. No entenc per què has hagut d’embolicar la troca d’aquesta manera, dic jo, figura que és filla teua i prou, no calien totes aquestes trifulgues. El general em respon que les coses no són tan senzilles, que jo tot ho veig molt fàcil, o sigui, que el director, al veure’ns arribar sense equipatge com un parell de trinxeraires, colrats pel sol i carregats de salut, s’hagués ensumat alguna cosa d’uns clients tan peculiars, aquest parell alguna en porten de cap, i no hagués parat fins a esbrinar-ho; ara, en canvi, ja té l’explicació, i com que només ell ho sap, doncs, ja té un secret per entretindre’s. Tot plegat em fa mala espina, mare, tan bé que estem per la muntanya, no entenc per què hem de córrer riscos innecessaris.