25

MONTGRONY, DIMECRES, 26 DE JULIOL DE 1899.

Vist de lluny, Montgrony sembla un niu d’esparvers, entaforat a mig aire de la muntanya fosca de la banda de tramuntana, entre dues roques cendroses que es tornen de color ocre a mesura que t’hi apropes. Tan bon punt atenys el replà de la penya on s’assenten els diversos edificis del santuari, et gires cap a la vall de Gombrèn i tens la sensació de guaitar el món des del balcó del paradís. Hem trobat el capellà custodi a la sala-menjador de l’hostatgeria, conversant amb un excursionista arribat poc abans que nosaltres, tots dos la mar d’entretinguts amb històries velles del santuari. Un Déuvosguard de bona educació i ja ens tens entaulats badant les orelles en comptes de la boca.

Contava el mossèn hostaler que el fundador de Catalunya, un tal Otger Cataló, va iniciar des de Montgrony la reconquesta del nostre país, en aquella època empestat de moros i de jueus, això fa més de mil anys, senyors, Otger Cataló ajudat pels nou barons de la fama, mireu si n’és d’antiga aquesta casa. Això és molt lluny de França, ha intervingut el foraster, queda a l’altre cantó dels Pirineus i, per tant, si el Cataló aquest venia d’allà, no entenc com va poder arribar fins aquí sense ser descobert pels moros. El mossèn tampoc no s’ho explica, però no hi dóna gaire importància, l’heroi deuria travessar les muntanyes emboscat. Ell i els nou barons de la fama i tots els seus respectius exèrcits?, dubtava el foraster, no podria ser que coneguessin algun pas subterrani, una mina secreta que travessés les muntanyes?, vull dir que podrien haver aparegut aquí a Montgrony pel forat de Sant Hou. Jesús, Josep i Maria!, s’ha escandalitzat el mossèn, quina bestiesa, el forat de Sant Hou fa cap a l’infern, en sortia el comte l’Arnau amb el seu cavall de flames! Que no us he dit que Otger i els barons eren cavallers cristians!

Vet aquí el comte l’Arnau, he pensat, el noble diabòlic que va anomenar el senyor Maragall. L’escriptor no me’n va dir gran cosa, només que la seua dolenteria es podia comparar amb Klingsor, el malvat de l’òpera Parsifal, i que l’espasa del comte Arnau fereix sempre que la trau, li regalo l’espasa, jove, busqui la resta. Doncs, som-hi, a buscar la resta, però abans de començar la recerca, mossèn Miquel m’ha parat els peus, advertint no em pregunteu re del comte l’Arnau, que tot són falòrnies de la gent ignorant, per no dir pitjor, injúries inventades de mala fe per desacreditar l’Església, que ja he vist més d’un descregut de Barcelona que ha pujat expressament fins aquí dalt per aquestes bestieses i no ha sigut bo ni per fer una visita a la Mare de Déu.

Quan el mossèn ens ha deixat sols, el foraster s’ha mostrat amable i conversador. Es un home alt, robust i fumador, de més de cinquanta anys, si s’ha de jutjar pels flocs de cabells blancs que li clapen la cabellera i la barba. Quina angúnia!, ha comentat el Simó quan ell no ens podia sentir, sembla un teixó, i no em facis dir què és un teixó, mare, imagino que una bèstia peluda semblant al senglar. Pel calçat i la vestimenta que porta, i sobretot per l’equipatge que fins ara li hem pogut veure, com ara mapes, brúixola i una càmera de fotografiar, no fa pas la pinta de rodamón, sinó d’una persona instruïda, probablement un professor de Barcelona, un d’aquestos savis que fan excursions científiques als Pirineus a la recerca de plantes rares.

El foraster s’ha entestat que demà al matí l’acompanyem a la cova de Sant Hou, entre tots tres, per més amagada que estigui, mai tant que no la puguem trobar. Al capellà no li fa cap gràcia, aneu-hi si voleu, però no se us passi pel cap de baixar-hi, tots els tafaners que ho han provat fins ara, prou que hi han deixat la pell, i pareu compte de no abocar-vos gaire al forat, que de tant en tant surten unes bafarades de sofre que et fan perdre els sentits i et xuclen cap avall. Ja pots remugar, ja, ens diu el somriure burleta del foraster, que com més diguis, més ganes ens en fas venir, apa minyons, demà cap a la cova.

Què mes? Ah, el meu jersei, assumpte arreglat. Passant per Campdevànol me n’he comprat un altre de nou, amb els diners del Simó, és clar. Té la mateixa forma i color del vell, potser un marró més pujat, que el sol s’encarregarà de descolorir. L’única diferència notable són els botons, però el meu company s’ha compromès a canviar-los així que en trobem uns de semblants. Estrenes sense que es noti gaire, ha comentat mentre me l’emprovava a la botiga i m’ha comparat a les serps, uns animals curiosos que cada primavera quan surten del cau canvien la pell de la temporada anterior, o sigui, que la nova és igual i a la vegada diferent que la vella.