16

ROCABRUNA, DIUMENGE, l6 DE JULIOL DE 1899.

Mentre el nen dorm i el Simó atia el foc per fer arrencar el bull a l’olla, jo aprofito la darrera claror del dia per posar-te al corrent. Ara som tres, mare. Des d’aquesta tarda que tenim una criatura, un nen de cinc anys, més llest que la gana. En una casa de Beget on havíem trucat per comprar pells, ens han demanat per favor que ja que anàvem cap a Camprodon si ens en podíem emportar un nen que no és de la casa. Els seus pares se’l van descuidar ahir al poble, ha explicat la mestressa, són estanyers, una d’aquestes famílies que van de poble en poble apariant cassoles i perols foradats. S’hi han estat un parell o tres de dies, ha continuat la dona, i ahir quan ens en vam atalaiar, ja havien plegat el campament i desaparegut del poble. Ho van recollir tot, ni una barnilla de paraigua hi van deixar, només es van oblidar d’aquest pobre que era a casa nostra jugant amb l’Andreuet. Si veiéssiu el ramat de canalla que menen, no trobaríeu tan estrany que es descomptessin d’un. És fàcil que els atrapeu pel camí, i si no, segur que els trobeu a Rocabruna. I si no els trobem, què?, volia saber el Simó. En aquest cas, la dona ha dit que el nen hauria de venir amb nosaltres fins a Camprodon i allà que sigueu, porteu-lo a la casa de caritat, us l’han d’admetre per força. I ha volgut deixar clar que els pares de la criatura són gent honrada, no gitanos.

El Simó mirava el nen sense saber què fer. Descalç com va, ha decidit finalment, no ens podrà seguir, nosaltres caminem molt de pressa, senyora. La dona ha replicat que pel calçat no patiu, que li donarem unes espardenyes noves de l’Andreuet. Però el Simó no afluixava: com vol que ens fem càrrec de la criatura? Nosaltres no tenim diners, ni portem prou menjar. Entretant jo no deia re, tenia la impressió que era ell qui havia de prendre la decisió, tal com ho fa sempre en el negoci de pellaire, o sigui, com si en comptes d’un nen, es tractés d’una pell de conill, una pell tarada que no ens podem quedar a cap preu. D’acord, ha concedit la dona, us el donarem tip i calçat.

L’estira-i-arronsa del nen tenia lloc a l’era, un pati tancat de davant de la casa, cobert per un gruix de fem on les gallines es rebolcaven. De tant en tant, baixava de la cuina una oloreta greixosa de sofregit que donava gust i que a mi m’ha fet recordar que era diumenge, per tant, si avui és festa, a dalt hi deu d’haver un bon dinar. I mentre la boca em feia salivera, el Simó ha resolt, ens sap greu, senyora, però nosaltres no ens en podem fer càrrec. Tu calla, ros de mal pèl, que ja t’he sentit prou, s’ha empipat la dona, i s’ha girat cap a mi, tu que ets més gran què hi dius, no et fa pena aquesta pobra criatura? Jo responc que a tots ens en fa prou, de pena, senyora, i afegeixo que tenim gana i per tant, si ens convidaven a dinar, encabat ens emportàvem el nen. La mestressa ha acceptat el tracte sense pensar-s’ho, pugeu, nois, pugeu, ens partirem lo que hi ha… El Simó m’ha fet mala cara, pensa que no tinc cap raó de queixar-me, que de gana no n’hem passat gens aquestos dos dies i que jo estic fet un bon golafre.

Havent dinat, ben tips de sopa, pollastre i molls per postres, hem continuat la ruta tots tres. El nen respon al nom de Lito. No hem pogut treure el trellat del nom cristià a què pot correspondre, això suposant que estigui batejat. Tot i que era el fort de la migdiada, quan cau un sol que estamordeix tota cuca viva que gosa abandonar els refugis d’ombra, el Lito ens ha seguit bona part del camí sense queixar-se ni obrir la boca només per demanar aigua. A l’últim, però, les seues cametes de fideu han dit prou i me l’he hagut de carregar a collibè com un sant Cristòfol. A cap de les masies que hem travessat, ens han sabut donar raó dels pares de la criatura.

A les envistes de Rocabruna, el Simó s’ha avançat cap al poble per comprar pells. Ha tornat al cap d’una estona, carregat de trumfes i d’altres verdures que no sé d’on ha pogut treure, i d’una mena d’olla blanca de porcellana que té tota la pinta de ser una gibrelleta, però ell no en vol sentir parlar, diu que no tingui manies que encara que realment fos un orinal, l’ha fregat ben fregat a la font i ha quedat tan lluent de dins com de fora. Cap notícia dels estanyers, com si se’ls hagués empassat la terra. Hem buscat un cobert on refugiar-nos i tan bon punt com ens hem instal·lat, el nen ha caigut rendit de cansament i ara dorm com un angelet al meu costat.

El Simó diu que no s’explica quina utilitat pot tenir la meua missió, si busquessis una llança de debò, un calze d’or, un tresor qualsevol, per més amagat que fos, ho entendria, però les històries no es mengen, són com pells buides inflades de vent, sembles aquell esparver d’ahir. Es referia que ahir a la tarda un ocellot anomenat esparver es va precipitar talment un llampec negre molt prop de nosaltres, amb una brunzidera d’ales que feia esborronar. Pretenia caçar un conill que havia albirat des dels núvols, però no era un conill sencer, sinó la pell només, una pell tendra que el Simó acabava d’estendre damunt d’un roc perquè s’assequés mentre descansàvem. Doncs, i tu per què les arreplegues, les pells, si no són el conill de debò?, li he respost. S’ha defensat argumentant que les pells valen diners i que en fan sabates i abrics de pell, però les històries velles ja em diràs per què serveixen. Tanta obstinació m’ha fet perdre l’oremus: i tu què saps, ignorant, si el doctor Miralles vol que li arreplegui històries de Montsalvat, alguna utilitat deuen tenir.

Em crida que desperti el nen, que el sopar ja està fet. Som-hi, doncs, que a la taula i al llit al primer crit.