22

RIBES DE FRESER, DISSABTE, 22 DE JULIOL DE 1899.

No me n’he pogut estar. Com que el Balneari Montagut s’escau vora el camí de Ribes, hi he entrat de pujada i he preguntat pel senyor Delfí Alegret. Saps de qui et parlo, mare?, d’aquell enginyer de la fàbrica que el senyor Maragall va esmentar. L’enginyer ha deixat clar d’entrada que no coneixia el pare —com l’havia de conèixer si a can Domènech eren més de mil treballadors!—, i ha afegit que ell va plegar de la fàbrica l’any 1882, o sigui un any abans de l’accident. Amb tot, a pesar que actualment ja no tingués cap relació amb can Domènech, s’ha interessat per la mort del pare, o sigui, per la manera com es va produir l’accident. El pare treballava a la secció de tenyir la llana, l’he informat, va relliscar amb tan mala fortuna que va caure al pou del tint i es va ofegar. El pou del tint?, ha arrufat el nas l’enginyer, n’estàs segur? Vols dir que ton pare es va ofegar en una de les barques de tintatge? No havia sentit mai aquest nom. El dipòsit on fiquen a tenyir la peça, he mirat d’aclarir, així recordo que ho explicaves tu, mare, i el doctor Miralles igual, sempre que us ho preguntava. Efectivament, ha confirmat el tècnic, les barques de tintatge, doncs, sàpigues que són una mena de tines de fusta tan poc profundes que és impossible que s’hi pugui ofegar una persona, i ja no parlem de la relliscada, com vols que rellisqués si el cantell de la barca t’arriba a l’alçada del pit? Potser en aquella època les barques de can Domènech eren diferents, dubtava jo, les havia vistes mai vostè? Les vaig muntar jo, guaita si ho sé, com eren, ha exclamat l’enginyer, i ha descartat l’accident. Potser va tenir un atac de cor, ha especulat, però no hi pensis més, al capdavall, fos la causa que fos, ton pare és mort, no hi donis més voltes, noi. Les voltes que calgui fins a treure’n l’aigua clara, jo que penso, si no, com en puc estar segur, que el meu pare és mort? Si l’accident és fals, també ho podria ser la seua mort, i li demano sisplau que faci memòria, recorda algun altre tipus d’accident a la fàbrica? D’accident, cap, fa sense pensar-ho gens, a pesar que aquells anys ja no treballés a la fàbrica, per força ho hauria hagut de saber, segons com, me’n podrien demanar responsabilitats.

Comptat i debatut, l’única cosa rellevant que el senyor Alegret sembla recordar d’aquella època són els anarquistes, hi va haver aldarulls a la fàbrica. Però a l’acte s’hi repensa i em pregunta si tinc cap queixa amb els Domènech, si no es van portar bé amb nosaltres després de la mort del pare, perquè si lo que jo pretenc amb l’interrogatori és fer una reclamació, que no compti amb ell. L’interrompo per fer-li avinent que no tinc res contra el senyor Domènech, res que no siguin agraïments per haver-se fet càrrec de mi després de la mort de la mare, que la meua única intenció és saber la veritat, o sigui, la manera com va morir el pare. De res ha servit escarrassar-me en explicacions. D’ençà que els anarquistes han aparegut a la conversa, l’enginyer s’ha tancat en banda, recelós de les meues intencions. I vet aquí com he abandonat el balneari carregat de dubtes i suposicions. Ben al contrari de com l’abandonen els clients, de com imagino que l’abandonarà el senyor Alegret el darrer dia de juliol, alleujat de les xacres de la vida i dels maldecaps de la feina.

Tan prompte com torni del santuari de Núria, vull saber noves del Simó, i no solament per l’assumpte del jersei de llana. Amb el cor a la mà, mare, d’ençà del matí que ens vam separar, avui fa quatre dies i mig, que no me’l puc traure del cap. Què deu fer en aquest moment?, em pregunto a cada punt, tant si camino com si estic aturat, i quan dormo, somio que ens trobem i continuem el camí plegats. Ni la mentida de l’accident del pare, ni el canvi diari d’horitzons, ni la coneixença de persones curioses, com l’escriptor del busqui busqui, ni el xàfec impressionant d’ahir a la tarda, que va netejar la calitja de l’aire i ha deixat un matí net i transparent, cap novetat ha aconseguit esborrar-me de l’ànima el seu record. Al contrari, com més va, més apegalosa esdevé la imatge del company abandonat.

M’he penedit mil camins del meu comportament a cal Mariner. No me n’havia d’haver continuat el viatge sense localitzar-lo, si més no per acomiadar-nos, per fer-li saber que jo tiro cap a Ripoll, així que si necessites alguna cosa, sàpigues que compto quedar-m’hi un parell de dies. No, a la rectoria no m’hi busques, que els capellans de poble els evito tant com puc, davall de la sotana tots fan pudor d’animal suat. Si em vols veure, demana pel monestir nou que és el símbol de la Catalunya Vella, o potser ho dic al revés, tant li fa, doncs, a la portalada de pedra em trobaràs, retratant tota aquella tropa d’estàtues. Sinó que jo, en comptes d’oferir-me generosament, en comptes d’auxiliar el meu company de viatge quan ell més em necessita, m’escapoleixo carretera avall com un covard. Al cap i a l’últim, quina por m’ha de fer el dimoni? Has llegit mai, mare, al Año Cristiano per exemple, de cap sant, de la munió que al llarg de la seua vida se les han hagut de veure amb el dimoni, que en lloc d’enfrontar-s’hi cara a cara, n’hagi fugit com jo amb els talons al cul?

I a banda dels dimonis, anant sol pel món, corre el risc que algun galifardeu sense escrúpols descobreixi la seua autèntica natura i se’n vulgui aprofitar. El meu deure com a cristià era acompanyar-lo fins a Andorra, tal i com de fet li havia promès, i un cop allí, deixar-lo en bones mans. O encara millor, que es quedi amb mi fins al final del viatge i de tornada a Barcelona anem a trobar mossèn Cinto Verdaguer, probablement ell, amb els seus exorcismes, aconseguirà deslliurar-lo d’una vegada de tots els dimonis que el corsequen per dins.